Anàlisi de la participació dels referèndums

Molta gent es pregunta perquè aquesta nova tongada de referèndums la participació no ha pujat i en canvi ha baixat uns 6 punts respecte a la mitjana dels referèndums del 13 de desembre. Si comparem amb els resultats d’Osona o del mateix Arenys de Munt, veiem que la participació ha baixat a la meitat. Ara bé si comparem amb el 13 de setembre, sense comptar Osona, veiem que ha baixat només uns 3 punts.

En tot cas, el que si que està clar que la mobilització de milers de voluntaris en cada poble  i la seva organització impecable pel que fa a l’execució dels referèndums, no aconsegueix que la participació vagi a l’alça.

Per què?

Si deixem a part, els motius exteriors, és a dir, els que els espanyolistes i els seus col·laboradors catalans han  fet per impedir que els referèndums tinguis èxit, i ens concentrem que no hem fet prou be, podríem dividir els motius segons:

(continua)

Organització:

1)Malgrat l’organització de milers de catalans hagi estat bona i eficaç en molts pobles, ha hagut des de l’endemà del 13 de setembre d’Arenys de Munt una disputa entre decidim.cat i la coordinadora nacional per veure qui es portava el gat a l’aigua. Aquesta competència malsana entre aquestes dues organitzacions, va acabar donant una imatge pèssima l’endemà del 13 de desembre, amb les declaracions inoportunes del Lopez Tena i la coordinadora  nacional. Només això, ja va fer baixar uns quants punts d’entrada la participació per a aquests 28F.

2) Dins de la coordinadora hi ha persones com l’Uriel Bertran, diputat al Parlament per ERC i excandidat a ser secretari general per aquest partit. La seva presència i protagonisme que està agafant, genera desconfiança per a molta gent que té poques simpaties per a aquest partit. També no ha ajudat que sortís la setmana posterior del 13 de setembre la proposta de Suma Independència, després de les acusacions del Lopez Tena de què havia alguns, dins de la coordinadora, que estava mirant d’aprofitar la feina dels referèndums de forma partidista.

 

Estratègia:

3) Decidir fer varies tongades de referèndums no és bona idea. Ho vaig manifestar des del primer dia. Per mi, només hauria fet un de referèndums a tota la resta dels pobles i ciutats que s’haguessin pogut preparar. Vaig  acceptar com un mal menor fer-ne dues tongades de referèndums, la del 13 de desembre i 25 d’Abril. Però el 28F, per mi sobrava. Tampoc més tongades. Si el 25 d’Abril no tots els pobles o grans ciutats han pogut participar, doncs mala sort, però no forçaria mai fer uns referèndums en llocs a on no hi ha prou garanties d’un mínim d’èxit. Concentrant-nos en només dues dates, es pot aconseguir molt de ressò i en canvi fer-ne varies com es va decidir, no. Ans el contrari, el factor novetat perd força, els mitjans tant els manipulats com els internacionals hi deixen d’informar i això repercuteix amb la mobilització de la ciutadania.

4) Donar el missatge que  aquests referèndums forçaran que al final que és fes un de veritat i vinculant, pot ser bo quan només és fa un de sol, però si es fa varis com ara, no. A mesura que passa el temps i es veu que malgrat l’èxit dels 13S, tot segueix més o menys igual dins de la política catalana, això genera molta frustració per les expectatives que s’havien agafat. Això també resta molta participació.

 

Missatge d’utilitat correcte:

5) Com s’ha dit en el punt 4, la ciutadania després del 13D quan no ha vist cap conseqüència en la política catalana, gràcies a la seva participació, i això genera frustració i desmobilització. Caldria donar-hi una utilitat més realista als referèndums. No es pot dir que serviran per aconseguir un referèndum vinculant, si el Parlament rebutja la ILP per dues vegades per demanar-ne un. Els referèndums s’haurien d’emmarcar en l’estratègia d’aconseguir que al Parlament es presentés una candidatura que proclamés la independència per després fer un referèndum vinculant sota l’auspici de les Nacions Unides.  Aquest hauria de ser el missatge des del primer dia. Malgrat que al principi podria fer frenar a alguns militants i simpatitzants dels partits clàssics com ERC o CiU, poc a poc, davant de la possibilitat d’aconseguir una candidatura guanyadora independentista que provoques un canvi substantiu al Parlament, molts acabarien sumant-se a la idea. L’organització hauria de donar entendre sempre que no es posa com ha de ser aquesta candidatura, però que si exigeix que es faci, per donar resposta a tots els vots aconseguits pels referèndums.

 

Comunicació

6) Sense una bona campanya de comunicació és molt difícil arribar a molts ciutadans, sobretot si els mitjans de comunicació de masses, estan sota les consignes que no han d’informar-ne. Però això no vol dir que no s’hi hagi de fer tot el possible per fer arribar el missatge a tothom. Només concentrar-se amb fer arribar el missatge amb la mobilització de la gent en cada poble, no és suficient. Cal dissenyar una campanya a nivell nacional. Malgrat la limitació dels diners, es pot aconseguir fer arribar el missatge si es mobilitza l’opinió pública. A part d’internet, des dels àmbits intel·lectuals, d’artistes, i opinadors es pot aconseguir fer-ne molta publicitat indirecte.  També provocar algunes reaccions de la caverna espanyolista amb interpel·lacions  per al dret d’autodeterminació als nacionalistes espanyols a Madrid i a Europa.
També fer una campanya de recaptació de donacions per realitzar un vídeo com el que es fa fer per a la manifestació de Brussel·les, promocionar-ho per Internet i si cal , segons arribi el pressupost, emetre’l en algunes cadenes de TV regionals i a TV3, encara que sigui pagant. La difusió en els mitjans de comunicació és difícil, però no impossible.

Totes aquestes reflexions són fetes amb tota la voluntat constructiva i per aconseguir l’únic objectiu que tinc: Que Catalunya esdevingui un Estat independent. Que ningú s’ho prengui com uns retrets a l’organització ni molt menys als milers de voluntaris que s’estan deixant la pell en tot això. Tots tenen el meu respecte i admiració pel que fan.

Penso que el 25 d’Abril, es pot aconseguir incrementar la participació si es redrecen les coses dins de l’organització i és dóna una imatge d’utilitat realista als referèndums. Malgrat que estem parlant de ciutats grans i moltes d’elles regides pels socialistes espanyols, es pot aconseguir mobilitzar als ciutadans. Amb tot, m’agradaria acabar dient que no importa tant l’índex de participació, sinó el moviment que s’està generant i el nombre total de vots pel SI a la Independència.

Al final la xarxa sobiranista que ha generat els referèndums, avalat pels centenars de milers de vots per al SI a la Independència, farà que tindrem una força increïble per aconseguir crear la candidatura prou forta i prou unitària que proclami la independència al Parlament.

Aquest és, per mi,  el camí final i realista dels referèndums. Tot l’altre és confondre a la gent i acabarà creant frustració quan vegi que tot segueix igual i acabarà desmobilitzant-la.

Endavant les Atxes!!  

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *