Amb bicicleta per la Selva Negra nevada

Aquest és el tercer hivern que passo a Alemanya, concretament a Karlsruhe, la capital de Baden. Realment aquest hivern és el primer que veig que fa fred de veritat. Portem des d’abans de Nadal, colgats de neu. Només una setmana es va desfer la neu. Però la setmana passada va nevar força fins deixar-nos mig metre de neu pols.


No he sortit amb bicicleta des de finals d’octubre.
Aquesta tardor ha plogut molt i feia massa fred. Però penso que el motiu principal és que ja estic avorrit d’anar sol pels petits turons d’on comença la Selva Negra. Els camins són poc variats i després de tres anys, es fa avorrit.

(continua)

.

Karlsruhe és  totalment pla, però a 15 quilometres de casa comença aquesta coneguda serralada per la seva vessant nord. Els primers turons no són gaire alts en aquesta part. Deuen tenir entre 500 i 600 metres com a molt. Però a més, la vegetació és poc variada, i una vegada t’has quedat meravellat de l’alçada dels arbres,  arriben als 30 metres, ja no hi ha gaire cosa més per veure. Al ser uns boscos tant frondosos, no hi ha sotabosc. També ajuda  que la majoria dels arbres són plantats. A aquí la industria de la fusta és molt important.


Altre punt que el fa avorrit per anar amb bicicleta de muntanya, és que també no hi ha gaires trialeres o senders estrets amb pedres i marges, a on en prou feina pot passar una bicicleta.
La majoria són camins que hi pot passar un cotxe, molt d’ells fins i tot asfaltats.

Per trobar un camí no asfaltat, tens que endinsar-te molt a la muntanya. Al principi sempre em preguntava, perquè ho asfaltaven si està totalment prohibit, a tots els boscos, la circulació de cotxes que no siguin autoritzats?
Però aviat ho vaig entendre. Els boscs d’Alemanya, son tan ombrívols i més a la Selva Negra, que el Sol no arriba mai al terra. Quan es desgela i sobretot quan plou, fa que els camins es tornin com un fangar, ja que el Sol no pot evaporar l’aigua.

Però per la bicicleta de tot terreny, un camí asfaltat, és poc atractiu i avorrit. Una altra cosa és la bicicleta de carretera, però en aquest cas, tampoc quan surto, només a l’estiu, vaig per aquests camins, si no que circulo per la carretera o pels carrils de bicicleta que pots trobar als laterals de quasi totes les carreteres.

Però aquest diumenge, malgrat la meva baixa forma, com una criatura petita, vaig voler provar com es condueix la bicicleta per la neu. Durant les festes de Nadal he estat a Catalunya, després al gener, he estat molt enfeinat , però aquest cap de setmana passat, m’he dit a mi mateix: Ara o mai.

De bon matí, nevava, però a les 11 del matí, el Sol mirava de sortir entre el cel gris i he decidit que era l’hora de sortit de casa.
Aquí a Karlsruhe, a l’hivern els núvols no es veuen. Jo tinc la teoria que el Sol no té prou  força a l’hivern, perquè la seva llum els travessi fent que es pugin veure les seves formes. Només es veu un cel uniforme de color gris metàl·lic.

 

Com podeu veure a la foto, m’he abrigat a consciència. A part de la típica vestimenta d’hivern que portava a Catalunya, m’he posat dos guanys, unes orelleres , un mocador gruixut per tapar el coll i la cara, i una funda de neoprè als peus. No he mirat la temperatura que feia, però segur que estàvem a -2ºC o -3ºC.


Amb precaució, he agafat el camí del bosc de costat de casa, amb mig metre de neu, he començat a pedalar.
Cap problema, la BTT s’agafa molt bé a la neu. De fet la neu era pols i la bicicleta s’enfonsava, dificultant la circulació. He hagut de seguir els solcs deixats per algun vehicle que abans havia passat. Amb tot, encara que les rodes segueixin el solc, la neu et frena i tens que pedalar sempre vigilant que el manillar estigui sempre recte. A la més mínima que surts del solc, i entres a la neu verge, si la roda gira una mica, automàticament et fa caure. M’ha passat un parell de vegades, no he caigut perquè anava prou lent per poder posar el peu a terra per equilibrar-la de nou. Al principi he tingut fret als dits de les mans, i això que portava dos guants, un era de neoprè. Però al cap d’uns quilometres, he entrat en calor.

Quan he arribat a peu de la muntanya, just després d’atravesar el petit poble d’Oberweier, el camí comença a empinar-se. Per sort no gaire, potser entre uns 5 i 6% de pendent, amb algun revolt del 8%. Llavores, la meva baixa forma i que el solc estava quasi desaparegut i ple de neu pols, ha fet que hagi hagut de posar el peu a terra. Però no he desistit.

Costa molt poder pujar-se a la bicicleta, amb costa amunt, la roda lliscant sobre la neu i les fixacions dels pedals plens de neu impedint que la sabata quedi fixada. Després de varis intents, he trobat que l’única manera, és primer fixar un peu desprès de netejar la fixació de neu, i després amb l’altre donar-te una forta empenta, per a continuació pedalar. Però si intentes pedalar abans de donar-te l’empenta, la roda llisca per la neu, no avances i caus.

Una vegada has aconseguit pujar a la bicicleta, s’ha de pedalar encara que no tinguis l’altra fixació del peu ben col·locada. El primordial és agafar prou velocitat per mantenir la roda davantera recta. Després pots intentar posar la fixació del peu, donant cops prèviament de la sabata al pedal, per mirar de netejar la neu que impedeix la fixació.


No és fàcil i quan he arribat a la meitat de la muntanya, quan semblava que el cami no era tant empinat, la roda davantera ha sortir del solc i he entrat de ple a la neu verge. La roda se ’enfonsat mig metre i en un segon he relliscat. No he caigut de cap de miracle.

Allà respirant a fons, aixeco el cap mirant el camí que em queda per arribar a dalt i veig a uns docents metres un animal. És una guineu. L’he identificat per la seva cua. Una cua que era casi tant gran com el seu cos. És de color fosc, però no la puc veure gaire bé perquè està massa lluny. Al cap d’uns segons, baixa el cap i marxa, se’n va per la vorera del camí, desapareixen cap el marge que va a baix de la carena.

Torno a pujar a la bicicleta i amb dificultats m’arribo just a on havia vist la guineu. Allà puc veure les empremtes de les seves petjades i també un rastre ben curiós, de bandes de mig cercle sobre la neu, que dedueixo que és de la cua.

Miro el paisatge i decideixo fer una foto, i em dic a mi mateix: bé avui m’ho estic passant bé. He vist una guineu i he anat per la neu, és tot una aventura. Però després de 4 mesos sense agafar la bicicleta,  porto més d’una hora i mitga. Fer més de dues hores, pot ser dolent per la salut. Per això decideixo tornar a casa.

La baixada, és molt divertit. La neu pols frena tant les rodes, que en les rampes, que en sec agafo sense pedalar més de 40 quilometres per hora en uns segons, ara, en prou feines arribo als 15. Els revolts, freno abans i giro amb totes les predaucions el món, quasi caminant. A la recta final, quan s’acaba la pujada m’he deixat anar i arribo als 20 quilometres per hora . La roda es desvia cap al marge i per no anar cap avall fora del cami, miro de rectificar. De cop, salto per sobre de la bicicleta. Els meus reflexes, permeten que caigui de peus. L’instint i l’experiència de caigudes en bicicleta m’han ensenyat que en aquests casos, el millor és saltar pel costat de davant del manillar. Només he posat una mà a la neu i res més. Però un bon ensurt que m’ha fet pujar l’adrenalina.

Crido ben fort per descarregar la sobredosi d’adrenalina i torno a agafar la bicicleta i enfilo el cami cap a casa. Al cap de 40 minuts arribo. Ben content i només amb els dits dels peus fred. Bé, més ben dit, mig congelats. Malgrat els mitjons de llana, les sabates i la funda de neoprè, tinc els dits dels peus blancs. Quan em dutxo, ho he de fer amb aigua tèbia, perquè la calenta em crema els dits del peu, fins l’extrem que sembla com si estigués trepitjant brasa.


Feia temps que no em divertia amb la bicicleta, ha estat una experiència inoblidable. Però no ho canviaria mai, pels camins del Montnegre , les trialeres del MontBarbat, o els senders de les Gavarres. M’agrada  la terra, m’agrada la sorra, m’agrada la pinassa dels camins.   M’agrada el bosc mediterrani, amb les alzines, les sureres i els pins.  
M’agrada sentir el Sol de l’estiu i assaborir la sal que entre a la meva boca assedegada mentre grimpo cap a l’Erola. M’agrada sentir el vent fresc, però no gelat,  que m’acarona des del puig Ventós. M’agrada sentir-me en pau en veure el blau del mar des de Cadiretes. M’agrada flairar l’olor de la resina dels pins en ple hivern, i quedar enluernat per la llum en reflectir-se a la mar, a la carretera de Tossa a Sant Feliu. M’agrada sentir el meu cor explotar pujant el Turó de l’Home.


Com m’enyoro ma terra!!.

 

Afegeix un comentari