La veu d?un blocaire que torna a sentir-se

Després de la mala experiència d’haver estat expulsat d’una manera totalment totalitària per part d’una persona del Bloc Gran del Sobiranisme, he descobert com és de fàcil per aquestes persones poder-se’n sortir impunement sense gaire oposició. Poca gent té les conviccions i els valors democràtics per sobre de tot. La majoria prefereix enganyar-se a si mateix, abans de plantar cara.

 

Però tot el que havia de dir a alguns companys ja els hi vaig dir, uns han reaccionat com cal i altres no. Cadascú s’ha definit com és i com que ja som prou grandets per saber el que fem, per mi l’assumpte està tancat. Amb tot, algunes reflexions més endavant no las descarto fer, només perquè serveixi d’experiència per altres assumptes molt més importants que segur que els propers anys haurem de viure amb els, quasi segur, atacs de tota mena per part dels espanyols i els seus col·laboradors. Sempre s’ha aprèn de les males experiències, a vegades més que de les bones.

 

Com vaig dir en l’anterior article, per mi el Bloc Gran del Sobiranisme, mentre no facin dimitir qui comet aquests actes, és només el Bloc petitó d’un petit dictador. Bon vent i barca nova.

(continua)

.

La barca nova és que he acceptat la invitació de l’amic i company del consell de deumil.cat, l’Enric Canela per escriure en el bloc a on ell també ha començat a escriure el dissabte passat: “Volem l’Estat Català” de Deu mil en xarxa per l’Autodeterminació. Quan m’ho va dir, el dissabte passat, abans d’embarcar l’avio d’Argentina a Alemanya, no ho vaig voler acceptar d’entrada la seva invitació.

Estic cansat de tot aquest assumpte dels blocs i tinc per endavant molta feina, amb la Vegueria d’Exteriors de Reagrupament, que per cert ja hem superat els 50 membres, i també el manteniment del Facebook del grup de Reagrupament.

 

Però en les 13 hores i mitja que dura el vol, he tingut temps de reflexionar amb tot el que havia viscut amb els companys de l’Obra Cultural Catalana de Buenos Aires. Aquests companys de lluita, si que són patriotes de veritat. Les accions per la lluita independentista en un terreny hostil, des de fa més de 43 anys, sense expressament voler subvenció que els pugi condicionar en les seves accions culturals i reivindicatives, m’ha arribat al cor. Però el que m’ha colpit més, és que la majoria, sinó tots, no han nascut a Catalunya. Són els fills o nets de catalans que arribaren al principi del segle passat o com a molt per la guerra. D’uns catalans que tenien tant d’amor per la pàtria que han sabut transmetre la puresa d’aquest sentiment als seus descendents. Fins i tot, una d’aquestes persones, que és una de les veus intel·lectuals de l’OCC , ni tant sols és descendent de catalans. És catalana per convicció després de conèixer la nostra realitat cultural i nacional, gràcies a l’amor pel seu marit.

 

He pensat que aquestes històries d’amor per una terra que no els ha vist néixer i tampoc créixer, són alhora d’una tendresa i fortalesa imaginable si no ho vius de prop, com jo he tingut la sort de viure-ho.

  

Per això he pensat que si els companys de l’OCC, són capaços de fer el que fan, no em val cap excusa i , encara que sigui només una mica, he d’ajudar a fer realitat el somni que volem tots els catalans i sobretot tots els companys de lluita de Buenos Aires: Un Estat Català.

 

Com cada dimarts, tres minuts passades les dotze de la nit sortirà l’article:

 

La veu d’un poble no la pot fer callar ningú

 

Espero amb molt de gust els vostres comentaris

 

Endavant les Atxes

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *