Homenatge a la Padrina

Avui, una trucada interna al meu telèfon del despatx , una noia em diu amb un alemany que en prou feina l’entenc, que el meu pare em truca i que me’l passa. De seguida he pensat que havia passat quelcom de gros , potser algun accident?.

La veu de mon pare apareix per l’auricular i em diu que la mare s’ha mort. De seguida he entès que no es referia a la meva mare, sinó a la seva. La meva avia paterna, avui a mort.

La padrina, com tots els nets sempre hem anomenat a la nostra avia, és en el meu cas i la dels meus germans, la darrera de morir dels avis. La meva padrina ha mort als 99 anys, a pocs mesos de fer-ne cent anys. Feia, però temps que el seu cap ja no hi tocava i aquest estiu la vaig anar a veure amb el pare a un centre Socio-Sanitari a Salou a on estava feia pocs mesos atès que ja no es podia cuidar-la a casa. La padrina no va reconèixer ni al pare ni encara menys a mi, amb prou feines va obrir els seus ulls blaus profunds i aquests ja no mostraven cap signe de la vitalitat i duresa que sempre havien tingut. Eren uns ulls blaus entelats per la mort que ja li rondava.

(continua)

.

La padrina, però la recordo sempre a la casa del poble a Montroig del Camp. Quan érem petits, els pares, sempre aprofitàvem les vacances o les festes per baixar de Blanes. Al xalet dels padrins, que era el nom que anomenàvem a la casa, recordo a la padrina com si fos ara a la cuina a on sempre estava enfeinada cuinant. La cuina era gran i no havia separació amb el menjador i sala d’estar. A part, però havia un menjador gran que només es feia servir per les ocasions especials.  El xalet en realitat era la casa d’un indià que els padrins varen comprar gràcies a altres coses als diners de l’estraperlo després de la postguerra.

Aquest xalet, tenia tot el que un infant podria somiar, corrals plens de gallines, un matxo que li dèiem el Moro, un petit jardí amb la típica palmera indiana, una piscina de dos pams d’aigua perquè no s’ofegués cap net, una basa per regar amb peixos de color vermell i una casa de tres pisos plens d’habitacions i racons per amagar-se. Recordo els estius passats al Xalet, a on ens trobaven tots els cosins i jugavem sense parar explorant tots els racons. Allà moltes vegades pujava amb el moço, en Quintana, al carro i el Moro, la mula, tirava d’ell cap al tros per arreplegar les garrofes o les olives. El Moro, tenia l’estable al costat de la cuina de la padrina i donava entrada als corrals de les gallines. Recordo que era un lloc a on es barrejava els olors de les femtes de la mula, de les ametlles i avellanes que a vegades es posaven a secar sobre uns sacs, junt amb l’olor de gasoil del tractor. Era una combinació ben especial i única. Les olors del temps antics amb els de la modernitat que arribava. Recordo amb molta tristesa el dia que en arribar a passar les vacances , vaig anar corrent a saludar al Moro i vaig trobar l’estable buit. El Moro va morir d’empatx, segons em van dir, perquè va trencar la corda i va menjar-ser tots els melons i síndries que va trobar a l’estable que el Quintana havia recollit de l’hort que havia davant del xalet.

A Xalet també anàvem pels dies assenyalats, sobretot el primer dia de l’any, ens trobàvem tots , molts amb els ulls de no haver dormit gaire, a dinar per celebrar el sant dels Manels. La padrina ajudada per seves filles, les tietes Mery, Contxi, Montserrat, i per la meva mare, preparaven un dinar per més de 40 entre germans, fills, nets i besnéts.

La padrina no va tenir una vida fàcil, com la majoria dels catalans que varen viure la guerra i la postguerra. Ella era filla, junt amb altres dues germanes, del que abans s’anomenava un home de bé. El meu besavi de ca la Torra, va marcar molt el caràcter de la padrina i de retruc el del meu pare, que sempre l’admira’t. El besavi de ca la Torra, que no vaig poder conèixer, es veu que havia quedat orfe ben aviat, i va d’haver aprendre a llegir i escriure als 8 anys a les nits mentre treballava en un forn de pa. De més gran va continuar cultivant-se i  va ser un del primer de tenir una ràdio i era dels pocs que estava subscrits a un diari. El meu besavi de ca la Torra, era una persona molt respectada i estimada, i tothom li demanava parer per resoldre els problemes entre la gent del poble. Malgrat ser d’idees republicanes, en acabar la guerra no va ser denunciat per ningú i no va haver d’exiliar-se.  

La padrina es va casar abans de la guerra amb el meu padrí. El padrí era un home jove, ben plantat d’una família de fusters. De fet el pintor Joan Miró va fe fer els primers marcs dels seus quadres, incloent el famós quadre de la Masia, al meu padrí i al meu besavi. Recordo que el dia que en Joan Miró va venir a inaugurar la plaça del poble que porta el seu nom, fa uns 30 anys, va regalar al padrí i al meu tiet Josep Maria, un quadern amb pintures d’ell, a la primera pàgina havia un dibuix amb dedicatòria signat per Joan Miró.  A diferència del besavi de ca la Torra, que era d’idees republicanes, el meu padrí en canvi era d’idees de dretes i quan va esclatar la guerra, el varen cridar a files. La padrina en aquells moments ja tenia tres fills, el meu pare, el tiet Josep Maria i la tieta Maria que era un nadó. Pel meu besavi de ca la Torra, els meus padrins sabien que si el padrí es presentava a files, el matarien per ser de dretes l’endemà d’allistar-se. Per això conjuntament amb el besavi, varen urgir un pla.

El padrí es va presentar a files a Reus i una vegada va signar, aprofitant la disbauxa que hi havia, va escapolir-se i va marxar cap un pis que el meu besavi havia aconseguit. Allà va romandre uns dies amagat fins que el besavi amb una mula i el carro, de nit el va anar a recollir i tornaren cap a Montroig per camins poc freqüentats per driblar els controls. 

A la casa a on vivien, s’havien fet cambra secreta fent un fals sostre que es pujava per la llar de foc. En aquesta cambra amagada, el meu padrí va estar amagat els 3 anys que va durar la guerra. A la nit, però el padrí baixava a dormir amb la padrina, mentre de dia es passava amagat a la cambra. Allà per passar el temps es va dedicar a estudiar el francès amb un diccionari.  

Les “Txecas” o els grups d’assassins anarquistes i comunistes, van venir varies vegades a la casa buscar al padrí per matar-lo, però per sort no varen trobar mai l’amagatall. Més d’una vegada es varen emportar la padrina a la garjola per mirar d’estovar-la per tal que digués a on es trobava el padrí. La padrina en comptes d’acollonir-se, va aprendre a defensar-se cridant histèricament amb la petita Maria als braços. Gràcies a aquests atacs histèrics de crits i plors, al final moltes vegades la deixaven anar abans que arribés el besavi de ca la Torra a ajudar-la. 

El pobre padrí tot això el va marcar molt, fins l’extrem que cap al final va començar agafar  mania persecutòria. El besavi de ca la Torra va cridar al metge del poble, un republicà com ell i el va visitar a l’amagatall. El metge després de baixar de la cambra secreta, va dir al besavi i a la padrina, que no podia fer-hi res, i que si anava a més, potser caldria donar-lo als de les Txecas perquè el matin. Per sort, el padrí amb l’ajuda de la padrina, va superar aquest problema mental i es va refer.

En acabar la guerra, va començar l’època de l’estraperlo. La padrina tenia molta empenta i era la que sempre obligava al padrí a dur a terme les idees que ell tenia. El padrí era un home intel·ligent i llest, però sense l’empenta  de la padrina, no hauria aconseguit ni la meitat del que va fer. Gràcies a la padrina, les idees del padrí varen donar el seu fruit.  

La padrina no era gaire afectuosa, sempre estava enfeinada, portant la casa, les gallines o cuidant la finca, mai va tenir temps per poder-s’hi dedicar amb els fills, nets i besnéts. Però jo sempre recordo que els seus ulls blaus em reien quan em mirava amb aquella cara endurida per la lluita de portar endavant la família durant la guerra i la postguerra, mentre em deia:
Estàs fet un xic fadrí!!“.  

Padrina, has marxat deixant a la terra 5 fills, 15 nets i 25 besnéts. Tots et devem la vida. Al cel, et trobaràs amb el padrí i també amb l’Ismael, el teu net estimat, que ens va deixar quan tenia 14 anys en un desgraciat accident de moto.    

Padrina, sempre tindré els teus ulls blaus al meu cor.

Que al cel sigui, padrina!!

 

Afegeix un comentari