Crònica de cinc dies d?un activista sobiranista exiliat a Catalunya. (3a. Part)


 

Aquesta és la tercera entrega de la meva visita a casa meva, a Catalunya, el passat cap de setmana.

 

En el primer article vaig explicar el que vaig fer el divendres i dissabte, en el segon article vaig explicar el que vaig fer dissabte.

.

(continua)

El dissabte en tornar des de Barcelona cap a casa, vaig parar-me al centre comercial Mataró Parc, perquè el meu pare m’havia dit que en el Al-Campo, havia uns llibres en català  il·lustrats per 5€ increïbles de ciència o naturalesa. Vaig pensar que podria comprar varis per regalar-los als meus fills i també a la meva fillola que el diumenge feia 13 anys.

És una bogeria com arriba atraure tanta gent aquests centres comercials, a mi no m’agrada gens, normalment perquè costa trobar pàrquing, costa trobar algú que t’atengui, i sobretot tot a l’hora de pagar has de fer sempre cua. 

Bé, desprès de mitja hora per aparcar, al final trobo la secció de llibres al supermercat. A Catalunya no hi ha grans llibreries com a Alemanya, normalment són petites i en els centres comercials no s’hi troben. A Karlsruhe, en el centre comercial hi ha una gran llibreria que ocupa dues plantes amb escales mecàniques incloses i en la segona planta hi ha un tren de fusta de mida semblant a la d’un carrilet d’aquests turístics que es troben per la costa catalana, a on els nens hi pugen i juguen mentre els pares es dediquen a mirar llibres. Però no és un cas aïllat, en una altra llibreria de la competència que esta en el centre de la ciutat, que és encara mes gran, el trenet té unes vies de pocs metres i els nens més grans poden fer-lo moure i desplaçar-lo uns pocs metres. Com es podeu imaginar, per alguns pares, anar a la llibreria a mirar i comprar llibres és tot un plaer, ja que els nens poden estat ben entretinguts al menys un parell d’hores mentre estàs mirant o llegint llibres amb tranquil·litat. Dic llegir, perquè hi ha molts sofàs a on un pot estar llegint hores sense que ningú et digui res.

Sempre que hi vaig, a les llibreries de Karlsruhe , miro la llista de llibres més venuts i darrerament el quart llibre de novel·la més venut és d’un autor català: La veus del Pamano o Die Stimmen des Flusses, d’en Jaume Cabré. Realment de tots els autors que es varen presentar per la fira de Frankfurt, aquest és el que realment està trionfant. 

Tornant a Catalunya, realment és increïble com es poden vendre aquests llibres, com „El gran llibre de la Ciència“ o „El gran llibre sobre animals“ tant ben fets, amb tapa dura de color vermell, amb milers de pàgines il·lustrades en color, amb un contingut més que acceptable per 4,99€. Però a més a més en català. Increïble!. Jo pensava que fer llibres en català no era rentable. Quants llibres ha de vendre per aquest preu, perquè li surtin els números?, però potser és que l’editorial Todolibro, que és de Madrid és més optimista que les editorials d’aquí?. O potser s’han enganxat els dits i ara es venen a preu de saldo al Al-Campo?, o pitjor, potser estan reben subvencions per fer aquests llibres des de la Generalitat?.

Aquest estiu passat que vaig estar també a Catalunya, concretament a Cornellà, volia comprar un llibre de contes en català pels meus fills petits que viuen amb mi a Alemanya. Com que no conec Cornellà i l’hotel estava al costat del centre comercial Eroski, vaig entrar-hi i en la secció de llibres, vaig trobar uns llibres de tapa dura de color vermell de contes en català i que a més a més portaven un CD. El llibre no estava malament, el preu era regalat i l’editorial també era de Madrid, però amb un altre nom.  

Ja no ser que pensar. Que a Madrid facin aquests llibres en català per la mainada és molt sospitós la veritat. Aquesta gent, és a dir, els espanyols, no faran res pel català sinó és per negoci. Quin misteri!. El que estic segur, és que aquests llibres no pot sortir mai rentable amb un preu de 4,99€ al menys que es vengi centenars de milers, cosa impensable als Països Catalans.  

Al final vaig comprar-ne quatre llibres, que pesaven tant que sabia que tindria problemes amb l’equipatge de l’avió el dimecres quan marxés cap a Alemanya.

El diumenge vaig llevar-me aviat, feia sol, i a la cala Sant Francesc, quan fa sol, la temperatura s’enfila cap amunt. Vaig posar-me les sabates de caminar i vaig anar cap a Pinya de Rosa. Cada vegada que camino per aquesta bonica part de la Costa Brava i m’aturo al mirador, mig amagat que hi ha, per veure el mar i la punta de Santa Cristina, penso que cony faig a Alemanya!.

Quan sento els negres corbs grallar mentre volen per les gèlides terres de Karlsruhe i ho comparo amb el cant de les gavines blanques mentre planegen sobre el blau cel i el blau marí del mar mediterrani, el meu cor encara es ressent més d’enyorança.

Però ahir abans d’anar a dormir, vaig estar parlant amb el pare sobre com està el país. A part de la sempre dura i ja esperada critica al Tripartit, ell pensa que aquesta crisi és tant forta que potser passarà com al Japó, a on porten més de 15 anys amb deflació o creixements nuls. M’explica de totes les empreses que han tancat de la comarca i a Catalunya, m’explica totes les males noticies relacionades amb la crisi i em diu molt seriosament „Manel, no siguis ruc, no tornis a Catalunya, espera uns anys! 

El meu pare que fa 75 anys el dimarts, segur que l’hi deu ser molt dur això, de veure com s’enfonsa el somni d’una Catalunya prospera. Però també deu ser dur dir al seu fill que no torni a casa. Ell sap, igual que jo, que em falta poc per arribar als 50 anys, i tots dos sabem que a partir d’una certa edat , ningú et vol emprar al menys que siguin un fitxatge d’alt executiu, cosa que no soc ni ho seré mai. Potser ell ja no em tornarà a veure mai més vivint aprop seu, a Catalunya. Com també els meus fills petits, en Jan de 5 anys i la Nina de 3 anys, tampoc no podran gaudir dels seus iaios que tant els estimen, de la mateixa manera i freqüència com ho fan els altres nets. Els meus fills grans, en Manel Enric de 23 i l’Aleix que acaba de fer 18 anys, també em necessiten, encara que sigui d’una altra manera. A l’Aleix, el truco quasi cada dia per preguntar-li com l’hi va els estudis, aquest any acaba el batxiller i començarà, si tot va bé , la Universitat. En Manel Enric,  que ja hi està estudiant una carrera, no el truco regularment, només un cop al mes, per preguntar-li com l’hi va. En Manel Enric hauria d’estar acabant els estudis, però va perdre un parell d’anys i moltes vegades penso que si hagués estat més prop d’ell potser no els hauria perdut.

Aquests pensaments, com a petites espines, se clavaven també al meu cor mentre es trencava quan escoltava el cant de les gavines, veia la llum del sol reflectida en el mar, sentia l’olor de la pinassa i gaudia de la calor del sol mediterrani en el mirador de Pinya de Rosa.  

Al final una llàgrima em regalimava per la galta mentre recordava tendrament com l’hi costava al Jan de trobar la paraula en català quan volia parlar amb el seu estimat iaio l’estiu passat per explicar-li quelcom, o com la Nina havia d’utilitzar el llenguatge de signes per acompanyar les pocs mots catalans que mirava de pronunciar quan l’hi demanava a la seva iaia un got d’aigua.

Jo parlo sempre en català als meus fills i com també a la dona, però ella, la guarderia i tots els amics, els hi parlen només en alemany. Els meus fills petits malgrat varen néixer a Barcelona, en Jan fins i tot va anar un any a la llar d’infants a Corbera, ja no són catalans, són alemanys que saben algunes paraules en català pronunciades amb accent d’aquest país. És dur per mi, moltes vegades quan en Jan em vol dir coses i no s’en surt, quan em mira amb els seus ulls interrogants mentre espera que l’entengui el que em vol dir. Jo a vegades, pateixo quan li vull explicar una cosa i no estic segur que m’estigui entenent. De fet, és potser una de les coses que més dolor em provoca d’aquest exili particular fora de la meva pàtria, però suposo que és el preu de ser un immigrat.  

 

(fi de la tercera part)

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *