Bloc gran del Sobiranisme: Carta a un pare convergent

Aviat farà 6 mesos que vaig escriure un dels posts que millor m’ha quedat. Es deia „Carta a un pare convergent i fou publicat el 12 d’agost al Bloc Gran del Sobiranisme.

 

Desprès del congrés d’Esquerra Republicana de Catalunya fallit pels que havíem intentat fer-hi un canvi donant suport al Joan Carretero i a la Rut Carandell. La moral independentista estava tocada veien la perspectiva de què hauríem d’esperar més temps abans que el nostre partit tornes a ser útil per la nostra lluita. Però el pitjor de tot, era que havies d’empassar-te els retrets i les advertències dels vells convergents, com el meu pare, que et deien allò que ara per desgràcia ja és tan típic: “Ja t’ho deia jo, que aquests d’Esquerra són uns desgraciats que per pura enveja s’han venut a l’enemic”.

Un al principi, sobretot fa uns anys en el primer tripartit, quan m’ho deia, m’enfadava i molt amb aquestes afirmacions, fins el punt de deixar de parlar de política a casa del pare. Com us podreu imaginar, les sobretaules es varen ressentir , perquè a casa d’un catalanista que no es pot parlar sinó és de política!.

Però renoi, ara, ja no puc ni enfadar-me quan m’ho diu, senzillament perquè crec veien tot el que ha succeït aquests darrers dos anys, que tenen raó.

Però això no vol dir que estic d’acord amb la política de CiU. Estar en desacord amb l’estratègia del teu partit no vol dir que necessàriament has d’estar d’acord amb la de l’altre partit catalanista!.

Com diuen o millor deien els antiglobalitzadors “Un altre món és possible”, jo penso que potser no és possible aturar la globalització inventant-nos un món, però collons, estic segur que podem aconseguir la independència i per tan “una altra manera de fer política sobiranista és possible!”, millor “ha de ser possible”, perquè no podem continuar amb els reptes actuals i amb un Espanya consolidada, amb la mateixa política de calculada ambigüitat mentre es fa tot el possible per posar el peix al cove que va fer convergència durant els seus governs. Però tampoc amb l’actual estratègia d’Esquerra de donar només suport a polítiques d’esquerra obviant les polítiques nacionals i encara menys posant al capdavant del govern català a un nacionalista espanyol.

Per això vaig escriure aquesta epístola intentant expressar a ell i a molts dels pares convergents que tenen fills independentistes que gràcies al seu exemple de patriotisme, estem més convençuts que mai per lluitar per la independència, malgrat tot el que està succeint amb l’actual panorama polític.  

A continuació podeu llegir l’article sencer.

 

Estimat pare,

Des que tinc ús de raó t’he vist sempre com has defensat la nostra llengua i la nostra cultura. Tenia tan pocs anys que ni recordo quan em vas subscriure primer al Cavall Fort i després al Tretzevents; gràcies a això, sense que ningú me n’ensenyés, vaig aprendre a llegir en català. També recordo que a casa sempre compraven llibres en català per correu quan era impossible trobar-ne a les llibreries del poble. Recordo que compraven els discos d’en Raimon, d’en Llach i de la Maria del Mar Bonet. Recordo que un dia et vares tancar al despatx amb les finestres tancades escoltant en Raimon a l’Olympia; jo no sabia per què, la mare m’ho va intentar explicar i fins més tard no ho vaig entendre del tot: era el dia que varen assassinar en Salvador Puig Antich.

Recordo quan vas portar el primer número de l’Avui, que encara guardem a la biblioteca. Recordo, com si fos ara, el dia que vas portar a casa la Gran enciclopèdia catalana; jo et vaig preguntar per què era gran si només tenia dos volums, i em vas contestar que encara en faltaven molts més i que en aquests volums trobaríem tot el referent a la nostra nació: Catalunya.

També recordo que portaves a casa un sobre clandestí amb les notícies censurades a la premsa que intentava llegir, sense entendre per què n’havia estat censurada la publicació. Recordo com si fos ahir quan, amb 13 anys, em vas portar a un míting del malaguanyat Josep Pallach a Pineda.

La teva militància catalanista no només ha estat una referent per a mi, sinó que també ha impregnat tant la meva vida que ara forma part del meu ADN de la infantesa.

En la pubertat, quan vaig sentir la necessitat de trobar el meu espai, ens vàrem distanciar, com ha de ser; jo en aquells temps vaig cercar noves experiències, vaig descobrir que a part dels cantautors catalans, n’hi havia d’altres com la Joan Baez i el Bob Dylan, i sobretot vaig descobrir el rock, vaig anar als macrofestivals de Canet Rock, també vaig obrir-me cap a altres propostes ideològiques, vaig llegir sobre l’anarquisme, el socialisme, vaig viure de prop els intents de viure en una comuna (només vaig resistir una setmana), i tot plegat em va ajudar a fer a poc a poc la meva personalitat.

La diferència generacional típica entre pare i fill es va accentuar en el nostre cas per l’arribada a Catalunya a final dels 70 i principi dels 80 dels aires nous de llibertat provinents d’Europa. Però sempre dins de la meva personalitat, la catalanitat era la base de tot, com no podia ser de cap altra manera. Recordo com si fos ahir quan vàrem anar junts a la manifestació de l’11 de setembre del 1977; tu, com sempre, elegantment vestit i jo, amb els meus 16 anys acabats de fer, amb els cabells llargs fins a l’espatlla, camisa blanca de màniga llarga, armilla vella de color gris que havia trobat en un armari de l’avi d’un amic meu i uns pantalons texans estripats que tenia amagats al traster perquè la mare els volia llençar. Quina patxoca que fèiem!

En aquells temps a l’habitació tenia pòsters de Lluís Companys, de Francesc Macià al costat d’altres d’en Jimi Hendrix o Rory Gallagher. Estalviava tot el que podia de la paga mensual per comprar-me els discos de Pink Floid, Eric Clapton, Camel, King KrimsonElèctrica Dharma, Pau Riba i Lluís Llach. Mai he deixat de comprar els discos d’en Lluís Llach cada vegada que en sortia un; és el cantautor que més m’ha arribat al cor.

Mes tard, el nou rock català va arribar com un aire fresc nou de les comarques enfront del rock espanyolitzat que es feia fomentat pels socialistes a l’Ajuntament de Barcelona. Recordo, pare, que també t’agradaven certes cançons, sobretot les primeres més reivindicatives, dels Pets, i al cap i a la fi vares néixer igual que ells a la Catalunya nova. 

Mai vaig militar en les organitzacions comunistes o socialistes, com el PSUC o independentistes marxistes com el PSAN. El socialisme i encara menys el comunisme no em varen convèncer, potser perquè ja havia llegit l’Orwell i per l’experiència de viure en una comuna; o potser perquè sempre poso en qüestió el perquè de les coses gràcies a l’exemple de militància intel·lectual per comprendre la vida que he rebut de tu. Mai em va agradar ser guiat per ningú com tampoc mai m’agradat que ningú em segueixi perquè sí. 

Vaig viure amb expectatives les primeres conteses electorals. Recordo que quan vaig poder votar a les primeres eleccions al Parlament de Catalunya el 1980 tenia dubtes si votar el que m’havies dit que era el millor: CiU, o Esquerra Republicana de Catalunya, però la foto d’en Francesc Macià a la meva habitació i la mort com a màrtir tan ben relatada per la biografia d’en Lluís Companys a càrrec de Josep Maria Poblet que havia llegit feia pocs anys varen decantar la balança. No t’ho vaig dir mai, però tu tampoc m’ho vas preguntar.

En canvi sí que vaig votar en Jordi Pujol quatre anys després arran de la persecució que varen exercir contra ell pel cas Banca Catalana els socialistes catalans. A les eleccions generals espanyoles del 1986 CiU es presentava a tot Espanya en coalició amb el Partit Reformista, un invent de Roca i Junyent en què els catalans i gallecs podien fer política espanyola sense perdre la identitat. Recordo que en aquella contesa jo era president de la mesa electoral i, com a tal, havia de ser el darrer de votar. Hi havia una televisió portàtil al col·legi i mentre tancàvem la taula, varen donar una prospecció de resultats. En aquella prospecció a CiU-PR al Principat li donaven 18 diputats i en canvi zero diputats a la resta d’Espanya. El missatge rebut dels espanyols era clar: catalans i gallecs, no podeu fer política espanyola, no us volem en la política d’Espanya si no sou castellans.

Vaig votar en Roca i Junyent per solidaritat.

Però també vaig decidir que mai més votaria un partit que no demanés la independència d’Espanya. Vaig decidir lluitar activament per la independència segons les meves conviccions de pacifista actiu seguin l’exemple d’en Xirinacs i del seu mestre: Gandhi.   Per això després de ser simpatitzant de la Crida per la Solidaritat vaig decidir seguir la crida de n’Àngel Colom per entrar a militar activament a Esquerra Republicana de Catalunya.

Mentre a ERC érem un partit petit i no us feia nosa, érem com el partit dels joves exaltats que ja us anava bé que sortíssim quan convenia fer soroll. Recordo que quan et parlava que ERC demanaria fer un referèndum per la independència sempre responies que tot això era un brindis al sol, que els espanyols enviarien els tancs o que els milions de “xarnegos” i de botiflers catalans mai hi votarien a favor. Deies el mateix que en Jordi Pujol: ara no toca de parlar de sobiranismes i ara el que toca és continuar amb la tàctica del peix al cove.

A mesura que ERC es va fer gran, la tensió entre nosaltres va anar creixent, fins que va explotar amb el primer tripartit! Mai a la vida, ni tan sols els anys més difícils de l’adolescència, et vaig veure tan enfadat amb mi i amb ma germana, que com jo també és militant d’ERC. Al final, per garantir que no deixéssim de visitar-te, vàrem decidir tots plegats de no parlar mai més de política a casa.

Però deixa’m que et digui, pare, que en aquella època no vaig acabar d’entendre mai per què després de tantes vexacions sofertes pels espanyols seguies donant suport incondicional a CiU. Com és que estaves d’acord amb Jordi Pujol mentre s’entestava a continuar fent pedagogia als espanyols, d’ajudar a l’estabilitat de l’Estat i a la seva consolidació pactant amb els que ens havien menyspreat, insultat i vexat? On era la dignitat que sempre em vares ensenyar com un valor a tenir en compte com a persona?

Ara, de més gran, ja tinc una idea del que us passa a la generació que vàreu viure de ple la repressió de la postguerra civil. Esteu convençuts que enfrontar-se a Espanya a pit descobert és un suïcidi, sabeu de la vostra crua experiència que Catalunya és plena de botiflers i de cagamandurries disposats a donar suport a l’opressor. Esteu convençuts que l’únic cami és lluitar silenciosament cada dia a dia, sense fer soroll, i aprofitar totes les debilitats dels espanyols per aconseguir el famós peix al cove, i si les coses van mal dades, tenir sempre un racó per sobreviure: la Generalitat.

Per això has vist com un acte de suïcidi el que ha fet ERC, obrir les portes a la Generalitat als socialistes. Recordo que t’enfilaves per les parets en veure aquella foto d’en ZP amb Maragall, Saura i Carod al balcó de la Generalitat! Per a tu, pare, això era com obrir la porta del galliner a la guineu!

Tot això em diràs que és gràcies a mi i a milers de joves i no tan joves independentistes com jo que varen donar suport a ERC. No puc rebatre’t, pare, tens tota la raó!

Nosaltres, els joves independentistes, cerquem noves vies, volem provar nous camins i noves formes de lluitar per la nostra llibertat diferents de les que vosaltres heu fet durants tants anys. Tenim el dret de provar-ho.

Com també tenim el dret d’equivocar-nos!

Però no ens hem equivocat del tot, ara per ara es pot parlar d’espoli fiscal quan abans era tabú, ara es pot parlar de demanar la independència sense que et tractin de terrorista o d’il·luminat, fins al punt que en el darrer congrés Convergència va aprovar una esmena en què es diu clarament que l’objectiu és aconseguir un estat lliure a Europa!

També sembla que amb la negociació del finançament, la sucursal dels socialistes espanyols, el PSC, s’ha de mullar d’una vegada per totes. Si no ho fan, cosa que crec que passarà, hauran perdut tota la credibilitat de la ciutadania de Catalunya.

Mai com fins ara hi ha hagut tantes iniciatives sobiranistes en la societat civil que treballen per la independència. Mai hi ha hagut com ara en les enquestes tantes persones favorables a votar per un referèndum d’autodeterminació.

No em pots dir, pare, que en tot això ERC no hi ha tingut el seu paper important, i malgrat que és cert que Esquerra al final ens ha fallat, gràcies a l’esforç i l’atreviment dels teus fills i de molts altres companys que hem sembrat la llavor de l’independentisme polític durant tota una dècada, ara cada vegada hi ha més persones que obertament parlen que hem d’aconseguir la independència sense cap més dilació; fins i tot, pare, cosa totalment impensable fa 10 anys, també en el teu partit.

És encara més cert que els socialistes estan desmuntant a poc a poc els referents nacionals catalans que vosaltres vàreu construir amb tant esforç i que ha permès que avui hi hagi aquesta generació de joves independentistes. Som conscients del perill que això pot comportar en les properes generacions i per això ara estem treballant plenament per posar-hi fre. Nosaltres ho estem fent tot i més per renovar ERC. Espero, pare, que a la casa gran de catalanisme, el sobiranisme no sigui només una excusa per aconsguir els vots dels descontents de l’actuació dels darrers anys d’Esquerra.

Pare, no et preocupis tant pels teus fills independentistes, que gràcies a la vostra sorda i constant lluita per Catalunya, ara som tota una generació de milers de joves catalans disposats a lluitar per la independència.

Com a joves que no hem viscut el que heu viscut la vostra generació, no ens val només resistir, només ens val vèncer.

Visca Catalunya lliure!

 

Gràcies, pare, per tot el que m’has ensenyat!

PD: Darrerament, gràcies a la meva adhesió a Reagrupament i sobretot des que vares poder veure i sentir en directe el Joan Carretero, a casa amb cautela podem tornar a parlar de política; després de 5 anys el mur de gel que el tripartit havia anteposat entre nosaltres s’està esquerdant i tornem a sentir-nos a prop.

Espero que això sigui un precedent per restablir les complicitats que mai s’haurien d’haver trencat entre les dues generacions de sobiranistes.

Dedicat també a molts pares convergents que tenen fills independentistes.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *