La comèdia de la unitat com a coartada dels covards

Aquest és l’article que vaig escriure el 5 d’agost del 2008 al Bloc Gran del Sobiranisme mentre es demanava la unitat entre els partits del parlament de Catalunya per reclamar el finançament de l’Estatut.

Ho vaig fer, per demostrar la meva tristor i ràbia del paper galdós que estaven fet la nostra classe política. Sabia que la unitat era una excusa per defugir la responsabilitat de prendre mesures dràstiques. La unitat és la coartada dels covards.  

El temps m’ha donat la raó. No era gaire difícil endevinar-ho

Creia que calia fer una crida a la societat civil per tal de què fes quelcom per mostrar l’enuig per la situació que s’estava donant atès el més previsible incompliment de la Llei per part de l’Estat Espanyol. Vaig demanar que en el 11 de Setembre és fes una gran manifestació a on es mostra el descontentament dels ciutadans i que estàvem fins els ous de tanta presa de pel. Vaig demanar que és fes una gran xiulada a certs polítics, uns per voler marejar la perdiu i a altres per la seva manca coratge i lideratge en aquest assumpte. 

Al final, ara, estem igual, han passat 6 mesos, i tot segueix igual. L’únic que ha canviat és que els Espanyols veien la nostra tèbia resposta a tant incompliment, ja ens han perdut tot el respecte i ara van per a totes sense cap mania.

Premeu “vull llegir la resta de l’article per llegir tot l’article publicat”.

 

La comèdia de la unitat com a coartada dels covards
Article publicat el 5 d’agost del 2008 al Bloc Gran del Sobiranisme

En l’article anterior vaig exposar la meva incredulitat davant la unitat entre els que jo considero els partits catalanistes i sobretot entre aquests i el PSC-PSOE, pel que fa al tema del finançament o de qualsevol altre tema relacionat amb Catalunya, sempre que no coincideixi amb els objectius partidistes o personals dels seus líders.

Darrerament he llegit en la premsa que els partits polítics de Catalunya apel·len a la unitat, i també en alguns comentaris que heu deixat en aquest bloc també ho demaneu.

Sense dubte la unitat sempre és millor que anar dividits. En una negociació, si una de les parts va dividida amb diverses veus, l’altre part sempre pot aprofitar-se’n per al seu benefici. 

En una negociació, en teoria, no hi ha una part que guanya i l’altre que perd, el que hi ha és que ambdues parts guanyen i alhora perden. Una part guanya el que l’altra part renuncia a mantenir en el seu poder. Es diu que una negociació ha estat reeixida quan el que es guanya supera allò a què s’ha hagut que renunciar.

Però resulta que aquest no és el cas en la negociació entre Catalunya i l’Estat espanyol. De fet, per a mi, no es tracta de cap negociació. Nosaltres, catalans, valencians i illencs, mai no podrem negociar amb l’Estat espanyol perquè no tenim res per negociar. Quina renúncia podem tenir actualment que pugi ser interessant per als espanyols?. Els diners dels impostos són recaptats per l’Estat, la concessió de les infraestructures catalanes també és a les mans de l’Estat,  políticament no pintem res o pintem molt poc al Parlament espanyol, judicialment tampoc no pintem res als màxims tribunals estatals, no tenim ni veu ni representació als estaments de l’estranger, no tenim exèrcit ni cap grup armat; què tenim per negociar, doncs? 

Hi ha algú que sap la resposta?

I aleshores, què és tota aquesta presumpte negociació de la Generalitat i l’Estat espanyol?

Una acte més de la comèdia per dissimular l’opressió dels Països Catalans a la corona d’Espanya.

La sucursal del PSOE, el PSC, en sap molt, de fer comèdia, perquè són còmplices d’aquesta opressió. Però els partits catalanistes també en són, de còmplices, alguns amb més o menys grau, d’altres per activa o per passiva, però tots són molt conscients de la nul·la possibilitat de negociació real amb Espanya. De fet, si en aquests moments hi ha algun dirigent polític que encara pensa que no és així, copiant l’estil del company blocaire Joan Arnera, li diria: que n’ets, de ruc o encara pitjor, que n’ets, d’hipòcrita!. 

El repartiment de la comèdia té diversos actors, però el paper principal només pot ser assignat al PSOE o al PP, mentre que els papers secundaris són per als partits catalanistes. L’argument, la Constitució espanyola, està escrit perquè sempre guanyi l’actor principal, mentre que el paper assignat als altres actors secundaris és perdre.

Com tota comèdia, es pot negociar en alguns actes una mica els minuts i fins i tot la rellevància del paper d’alguns dels actors secundaris. Però mai la regla número u de l’argument no es pot posar en joc: Espanya és el reialme de Castella, la capital és Madrid i la llengua comuna i única és l’espanyol. Tot el que hi ha a part d’això gira voltant d’aquesta regla, tots els altres actors i espectadors som súbdits d’Espanya i com a tals ens devem a ella.

No hi ha cap altre alternativa possible si vols actuar en aquest escenari. Has de seguir unes regles que definitivament et portaran sempre a perdre

Als partits catalanistes, per desgràcia, tots han acceptat aquestes regles, i si és ben cert que inicialment no hi havia cap més alternativa, ara les circumstàncies han canviat.  

Després de la mort d’en Franco si volies actuar havies d’acceptar l’argument i les regles; si no les acataves, deixaves d’existir. Igual que els actors que necessiten actuar per així poder donar-se a conèixer al públic, els polítics també necessitaven actuar per així poder fer-se un forat dins del públic electoral.

Però ara, els partits catalanistes ja són coneguts i tenen el seu públic i el seu paper dins de la comèdia. Teòricament, ara aquests partits podrien demanar d’actuar en un altre escenari, però això també comportaria la possibilitat de perdre una part del seu públic; bé, vull dir els que encara no l’han perdut del tot. 

Els partits sobiranistes, bàsicament ERC i CDC (dels altres ja no cal ni parlar-ne), malgrat que saben el final de la història d’aquesta comèdia, no es veuen amb cor de trencar les regles i provocar un conflicte que obri la possibilitat de poder actuar en un altre escenari.

Davant de la covardia de fer aquest pas es refugien en la coartada de la unitat.  

D’aquesta manera cada partit trobarà l’excusa perfecta per justificar la seva manca de coratge.  Cap dels partits catalanistes, gràcies a aquesta coartada, no tindrà que mullar-se i ni encara menys jugar-se-la.

Al PSC-PSOE aquesta pretesa unitat amb ells ja li va molt bé. Tant ERC com CiU amb l’excusa de la unitat ballen al ritme que els imposa el PSC-PSOE. Si alguns d’ells intenten anar més de pressa o demanar més del compte, automàticament són tractats de partidistes i de no tenir voluntat que els catalans anem junts. En el cas de CiU això s’agreuja amb el precedent del pacte per l’Estatut entre Mas i ZP. 

En aquesta comèdia de l’acte del finançament, Esquerra encara hi fa un paper més galdós. Malgrat les línies vermelles que les bases varen forçar el Puigcercós a fer valdre, tot apunta que es conformaran amb el que el PSC-PSOE digui que és el correcte per no trencar el pacte. Potser es queixaran i diran allò ja tan gastat de “ja us dèiem nosaltres que calia aprovar l’Estatut amb el concert econòmic i per culpa d’en Mas ja no el tenim; no es pot fer res més si no som independents. Ara, mentre no ho som, continuem fent les polítiques socials d’esquerra amb els socialistes a la Generalitat”.

Realment a alguns dirigents actuals d’Esquerra els hauria de caure la cara de vergonya amb aquesta mena de paper que estan fent. 

Però com vaig dir en l’article anterior, ni aquesta covardia manifesta dels partits no serà suficient perquè aquesta unitat arribi fins al final de l’espectacle. Aquesta unitat és només circumstancial, ja que en aquesta presumpta negociació del finançament cada partit té objectius diferents i per això és impossible que hi hagi unitat real fins al final.

Quan un dels partits hagi aconseguit el seu objectiu acceptarà el tracte i donarà per acabada la comèdia, els altres partits li donaran la culpa de tot o bé acceptaran bonament el resultat amb les típiques excuses que puguin trobar. El resultat final, tots els que ja fa temps que no ens creiem els sopars de duro a quatre pessetes, ja el sabem: l’espoli fiscal continuarà igual, més o menys, amb algun retoc, però substancialment igual. 

Com que no m’agrada acabar sense aportar una possible alternativa, a les hores, que és el que poden negociar amb l’Estat Espanyol els partits catalanistes davant d’aquests guió que ens porta inevoquivament a perdre fins a la nostra extinció com a poble?.

La no defensa de l’estat de dret de la democràcia espanyola. 

Amb una estratègia basada en crear conflictes de justícia democràtica i fent servir tots els mecanismes a favor nostre democràtics, jurídics, socials i sobretot apel·lant a la justícia internacional, podem primer tenir quelcom per poder negociar, segon fer-nos respectar, tercer crear una opinió catalana més sobiranista, quart crear una opinió pública internacional a favor nostre i cinquè aconseguir que alguns demòcrates espanyols ens recolzin (bé això és més utòpic que els quatre primers punts).

L’Estat Espanyol només s’avindrà a negociar cedint part del seu poder si es veu amenaçat realment com Estat Europeu i ara per ara i espero per sempre, a Europa no volen cap país que no sigui un estat de dret plenament democràtic. Així de fàcil i així de complicat, aquest és, al meu parer, l’únic que de moment podem fer valdre per negociar amb els espanyols!. 

Mentrestant els partits catalanistes no facin els deures, els catalans de peu, com a espectadors d’aquesta comèdia, només ens queda la possibilitat de no aplaudir, o de xiular i escridassar els actors al final del acte.

Jo estic per xiular com mai, sobretot pel paper galdós que estan jugant els nostres partits catalanistes, a veure si reaccionen d’una vegada i canvien els actors per uns de nous disposats a enfrontar-se amb l’Estat espanyol. 

Hem d’exigir que en la propera actuació els actors dels nostres partits catalanistes siguin més valents o com a mínim per no tenir que sentir les nostres protestes airades, es vegin forçats a trencar les regles. A veure si per una vegada podem fer florir als ulls de tothom, el conflicte democràtic entre els catalans i els espanyols amb el seu concepte d’Estat centralista, monocultural i antidemocràtic per als que no volen ser com ells. Sinó ho fem, mai tindrem la possibilitat de poder actuar en un altre escenari.

Un escenari com els que actuen els demés ciutadans d’Europa: Un Estat propi! 

Què esperem, catalans, per preparar una rebuda com cal als nostres polítics?

Em sap greu dir-ho, però aquest 11 de setembre la xiulada ha de ser d’aquelles que es recorden tota la vida!

Ja n’hi ha prou de tanta aixecada de camisa!

05 d’agost 2008

 

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *