A tall d'invocació

1. Format per assajos de procedència diversa, el llibre de Morin On va el món? Cap a l’abisme? (Columna 2008)  s’encara amb la vessant més problemàtica dels nostres dies. Als quasi noranta anys, Morin segueix actiu, tot un pensament en acció amb ingredients estimulants i originals. Quina vitalitat! És difícil resumir el pensament de l’autor, que passa per la reivindicació del que anomena pensament complex. Més enllà de la lògica binària, del pensament dicotòmic i fent seua la problematicitat, ço és la paradoxa o la simple ambivalència de les coses. Un pensament que fa seu també –com a base de la vida al planeta– la incertesa.
      Morin amb la seua obra de pensament representa, a hores d’ara, una de les poques respostes a la postmodernitat. Tot reconeixent l’erosió del discurs modern, el pensament de Morin malda per integrar els guanys moderns o amb noves creacions nascudes de l’erm postmodern. Altrament, la seua filosofia –quasi una dèria– passa per recordar-nos, ara i adés, que al cor de la civilització hi ha salvatgisme o que la lluita entre la identitat i la ciutadania planetària no se situen en bàndols irreconciliables. (n’hi ha més)    

En aquest llibre repassa capítols de la història del segle XX, com ara les Guerres mundials i la divisió en blocs. Però sobretot comenta el món després dels dos sacsejos recents més intensos: la caiguda del mur (1989) i l’atac a les torres bessones (2001). Aquest és el món de la globalització, d’Internet (“sistema neurocerebral artificial de caràcter plantari”), el d’un possible xoc de civilitzacions, el final de la història…
   El pensament de Morin és reconfortant: ens recorda com del no-res poden eixir respostes, de la incertesa de l’esdevenir s’ha de fer una aposta de confiança; sobre les identitats ens recorda la necessitat d’una planetària, juntament amb unes institucions supranacionals, mentre que pel que fa als contactes culturals ens parla d’hibridació… 
   Molt significatives són les observacions sobre la relació entre Israel i els palestins. Abans de l’actuació dels darrers mesos, Morin en un text del 2001 escriu: “els hereus dels jueus que han patit 2000 anys d’humiliacions i de persecucions es van convertir en perseguidors capaços de relegar en guetos els palestins (…) i de convertir els palestins en un poble humiliat i ofès com ho va ser el poble jueu”.  Val a dir que Morin és d’orígen jueu i ha fet del judaisme (marranisme) un punt d’encontre i de riquesa cultural en la seua biografia.
  
     No em cansaré mai de recomanar Els meus dimonis–publicada a Proa el 1995– una mena d’autobiografia intel·lectual, i un dels seus llibres més punyents i poètics de l’autor. Un cúmul de saviesa expressada de forma incisiva i amena. Per a mi Edgar Morin és un exponent de l’intel·lectual honest, vertaderament generador d’un pensament nou, tot just a l’antítesi del intel·lectual mediàtic, borratxo de protagonisme i capaç de vendre’s l’ànima al dimoni per tal d’eixir en alguna tertúlia. I lluny també de tanta banalitat grollera que ens volen vendre com a grans idees.    

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!