Moltes cases capelladines (o de capelladins que viuen fora de la seva població) de ben segur que la tenen encara penjada…
El lloc de la nostra infantesa, un dels llocs de referència de la població…, a voltes un xic massa oblidat…
En la il·lustració, feta amb retolador, dibuix de la font.
Una de les característiques principals de l’obra de Josep Mayans era l’assaig constant de tècniques noves, amb la utilització de suports diversos (fusta, paper, cartró, tela, parets) i amb l’ús, a voltes barrejant-los, de pinzells, espàtules, llapis, ceres, retoladors, bolígrafs, tintes, canyes… Per aquest motiu, podem trobar dibuixos i quadres força diferents que, tot i respectant un certa unitat d’estil, reflecteixen moments, inquietuds, ganes de provar coses noves, estats d’ànim concrets de l’artista… també molt diferents.
En definitiva, ens trobem davant d’una obra molt diversa, producte de la constant interacció entre l’artista, les múltiples tècniques i les necessitats d’expressió que el moment vital requeria.
En aquest apunt, un autoretrat, de la dècada dels 70, fet amb retoladors de colors, que, segurament, havia manllevat del seu fill, que, en aquell moment, feia l’escola primària…
Com ja hem explicat, una de les grans passions de Josep Mayans va ser tot el món de l’escenografia, al qual s’havia dedicat intensament especialment a la dècada dels 50 del segle XX. En les dècades dels 80 i 90 reprèn, però, la tasca i col·labora, la immensa majoria dels cops desinteressadament, amb grups teatrals de la comarca de l’Anoia: a Capellades, a Hostalets de Pierola, a Igualada i a Carme, poble aquest darrer on coincideix amb Josep M. Pujol, el creador del mític personatge del Senyor Cordills.
La col·laboració entre ambdós va permetre la realització de diversos decorats que la companyia l’Espiadimonis va fer servir en diversos espectables com El cuc i la lluna (1997) –la imatge que acompanya aquest apunt és d’aquest expectable.
Després d’una feina d’anys, Pinyol ha sabut reconstruir, gràcies a les aportacions d’amics, familiars, documentació diversa, publicacions… la vida d’una de les persones que més han marcat el món artístic de Capellades durant bona part del segle XX, el recordat Costa Solé (Capellades, 1913-2003), tota una institució i referent de la pintura local, del qual acabem de commemorar el centenari del naixement.
Però el llibre és alguna cosa més que una biografia, és la reconstrucció d’un temps i d’un espai d’una població d’aquest país, amb totes les grandeses, però també amb totes les misèries d’uns moments grisos, però on hi havia gent, en aquest cas des del món de l’art, que intentava donar vida, color, amb el que millor sabien, en el cas de Costa Solé i de Mayans, la pintura, el dibuix…
Un llibre, amable, no gens fàcil de fer (en el pròleg l’autor ens recorda com la dona de Costa Solé li deia “Vols dir que això interessarà a algú?”) i on, certament, en Pinyol aconsegueix fer-nos interessar per la vida, d’altra banda interessantíssima, de l’artista capelladí. I ho aconsegueix perquè és la nostra història, perquè és la història dels nostres referents, del nostre món, de la nostra gent, una història sense la qual no podríem arribar a entendre’ns…
Només ens podem felicitar per obres d’aquest tipus, que reivindiquen, en un país tan mediterrani com el nostre, la feina feta i ens permetran recordar aquells qui van treballar per fer-lo una mica més alegre, fer-lo un país amb una mica més de color…
Gràcies Joan, gràcies Costa!
Pel que fa al dibuix, uns dels grans referents per a Josep Mayans van ser les magnífiques il·lustracions de la revista “En Patufet“, la qual, malgrat que es va deixar d’editar l’any 1938, per la prohibició del govern espanyol, es va convertir en una fidel companya al llarg de tota la seva vida (Josep Mayans va ser un col·leccionista incansable de “Patufets”). Junceda, Cornet, Llaverias… van ser sempre admirats per Josep Mayans.(…)
Dibuix original de Joan G. Junceda (Fons Mayans-Juncosa)
Per a mi, i gràcies al meu pare, “En Patufet” forma part del meu imaginari, com passà a moltes de les famílies d’aquest país. A molts de nosaltres, quan érem infants, els nostres pares ens parlaven d’una revista infantil que, divendres rere divendres, esperaven delitosos. I que, un nefast desembre de 1938, es deixà d’editar… El 26 de gener de 1939 queia Barcelona, amb la qual cosa la derrota total de Catalunya només era qüestió de dies.
La victòria de l’exèrcit franquista va significar la supressió de tot ús públic de la nostra llengua, incloses les revistes per a nois i noies. A voltes, per entendre com es van sentir aquells nens i aquelles nenes dels anys 30 només cal imaginar-se com se sentirien els nostres fills i les nostre filles si, després de tres anys de bombardejos, de gana, de privacions, els desaparegués un únic oasi d’esbargiment comparable a allò que ara seria, per exemple, el Club Súper 3. Només com homenatge als nostres pares i com homenatge a tots aquells que varen haver de renunciar a fer cultura en català a causa de l’ocupació dels “nacionals” (espanyols i de dreta), calia commemorar com cal aquest centenari d’En Patufet.
Independentment de la ideologia d’alguna de les parts d’En Patufet, i del fet que ja durant els anys 20 s’acusà el setmanari de ser excessivament xaronet (“patufistes” i “antipatufistes”), la gran aportació de la revista fou la d’haver contribuït extraordinàriament a la catalanització del país. Hem de pensar que va arribar a tenir un tiratge de 65.000 exemplars (!), llegits per nens, joves i adults. A voltes, en un país com el nostre, desmitificador com cap altre, amb un autoodi arrelat no, arreladíssim, fa l’efecte que molta gent únicament té interès a destacar d’En Patufet la carrincloneria i no pas la gran tasca que durant quatre dècades féu de cohesió nacional i social, de cohesió sociolingüística, de difusió de la nostra llengua estàndard escrita, d’autocentrament nacional dels catalans… Per tant, si bé cal tenir molt clar que no era una revista de lluita (com ho havia estat el seu germà gran, el Cu-Cut!) i que era una publicació força moralitzadora, és indubtable que la seva feina catalanitzadora fou immensa (generacions de catalans varen aprendre la llengua gràcies a la revista). Sense oblidar, a més, un estol d’excel·lents dibuixants (Cornet, Junceda, Llaverias, Ricard Opisso, Apa, Lola Anglada…), l’obra dels quals, en qualsevol país normal, estaria en els millors museus d’art del segle XX.
Per il·lustrar el que hem dit, fixem-nos en aquests dos fragments:
“Estimem el nostre idioma (núm. 1501, del 7 de gener de 1933)
Mai com ara cal que estimem la nostra llengua, i per estimar-la, cal emprar-la; i per emprar-la, cal saber-la. En Patufet que, d’ençà que és el món, sempre l’ha emprada i no en sap d’altra, ara que entra al seu trentè any de vida, vol aportar un nou granet de sorra a l’esforç dels benemèrits patriotes que ens l’han deixada restaurada i rejovenida. Aquest granet de sorra és la publicació setmanal d’uns exercicis amb faltes i, després, degudament corregits. Vosaltres, petits lectors i en dir petits volem dir eixerits-, sabreu cercar-les i trobar-les. I així repassareu el que ja sabeu o aprendreu el que mai encara no us han ensenyat.
Apa, doncs! Mans a la feina que En Patufet -que també sap ésser agraït- us ho premiarà.”
“Una estadística interessant (núm. 1620, del 20 d’abril de 1935)
Passa, moltes vegades, que en parlar de la importància geogràfica de la llengua catalana, nosaltres mateixos –els catalans- no sabem prou bé quina és la seva extensió i, és clar, n’ignorem el seu abast. ¿Quants som els individus que, escampats per la Terra, parlem la llengua catalana?
Ja sabem que ningú de nosaltres, particularment, no pot arribar a establir una estadística ben documentada, però el nostre benemèrit Institut d’Estudis Catalans té l’oficina corresponent a aquests treballs i ens dóna, gairebé amb exactitud matemàtica, el nombre d’individus que parlen la nostra gloriosa llengua. Advertim, però, que dades facilitades corresponen a l’any 1930. Com que, des d’aleshores ençà, la natalitat ha superat la mortalitat, és de creure que la xifra actual ha de superar la de les estadístiques de cinc anys enrera.
Catalunya 2.785.110
Balears 365.512
València 1.543.102
L’Aragó 82.885
França 220.130
L’Alguer 12.671
Andorra 5.271
Total 5.014.681
Aquesta xifra s’atansa bastant a la realitat, puix si bé és cert que hauríem de descomptar un bon nombre d’habitants que a Catalunya no parlen el català, no és menys cert que hi ha una gran quantitat de catalans escampats pel món, per exemple a Amèrica, que no han deixat mai de parlar la seva llengua pairal. De manera que no és cap exageració afirmar que la llengua catalana és parlada actualment per més de cinc milions de persones.
Ara bé, tenint en compte la població general d’Espanya, resulta que el català és parlat per un vint per cert de la totalitat.
¿És petita aquesta proporció? Ben al contrari, és una proporció molt forta i ella sola fonamenta l’amor i el respecte que tenim i demanem per a la nostra llengua gloriosa.”
Creiem que aquest dos textos, dins d’una revista d’acudits i historietes, no necessiten de cap comentari, en tot cas, només indicar com es treballava l’autoestima col·lectiva!!!
Estic convençut que, amb una mica de cura per part dels successius ajuntaments, que mai no haurien d’haver deixat construir tan a prop de la cinglera (des de la carretera es poden albirar les cases que hi ha al damunt) ni construir una passarel·la que trenca tot el conjunt pel mig), aquest indret natural, producte de les aigües que baixaven de les surgències que avui en dia donen lloc a la bassa de Capellades, on ja vivien els homes del Neandertal, seria un dels llocs més atractius del nostre país…
No hi havia dia de l’any que, com ell mateix deia, no s’exercités… La passió per l’apunt el feia fer-ne damunt de tots els suports imaginables on es pugués dibuixar…
A la imatge: apunt de la dècada dels 90.
En la imatge: apunt original de Costa-Solé , on, dret, es pot veure Josep Mayans fent les seves primeres passes en el dibuix (Fons Mayans Juncosa).
La passió de Josep Mayans pel dibuix es despertà de ben petit. Ja a l’escola, la persona que sempre recordà com el seu mestre per excel·lència, el senyor Flo (Jaume Flo Solà, recordat també per moltes generacions de capelladins, ja que fou director de l’escola de la població durant molts anys), va saber potenciar-ne les capacitats i es convertí, d’alguna manera, en la persona dedicada a fer dibuixos a la pissarra (com si, d’alguna manera, fos una premonició del que després seria la seva feina com a escenògraf).
La persona, però, que féu el mestratge decisiu en el tema del dibuix i de la pintura va ser el, també dibuixant i pintor capelladí, Josep Costa i Solé (1913-2003), el qual el va iniciar especialment en la tècnica de l’apunt.
De fet, segons s’explica en l’article de l’escriptor capelladí Joan Pinyol “Josep Costa Solé (1913-2003). Apunts del natural” del número 14 de la Revista d’igualada(14 de setembre de 2003), Josep Mayans va ser el primer “deixeble” (fent servir el terme que usaven aleshores) de Costa-Solé:
“Com que feia anys que destacava com a dibuixant, un dia un capelladí (Pere Mayans Tomàs) li va proposar que donés classes al seu fill, Josep Mayans i Juncosa. Costa va respondre-li que no en tenia cap experiència, però es va avenir a acceptar que aquell jove anés al seu estudi perquè veiés com dibuixava. Quan va córrer la notícia pel poble, va rebre altres propostes idèntiques i amb poc temps va formar un grup de joves capelladins, als quals va explicar tot el que sabia i als quals sovint va prendre pels carrers del poble perquè s’exercitessin en les tècniques del dibuix de personatges. Tant va ser així que, per Nadal de 1947, va organitzar una exposició artística a partir de les obres d’uns deixebles que, com el mateix Josep Mayans, amb el temps van destacar també en el camp artístic. Anys després, en el moment en què es van començar a impartir classes a l’institut de Capellades des del Molí de la Vila, Costa Solé es va convertir en el mestre de dibuix de diverses generacions de capelladins gràcies al carnet que acreditava la seva participació en aquella destacada exposició a Barcelona l’any 1944. Tot i així, no va deixar d’impartir classes particulars des del seu domicili, fins al punt que va ensenyar a dibuixar als fills dels seus primers alumnes.”
Amb motiu del primer aniversari de la mort de Josep Mayans (l’any 2000), la família va editar una col·lecció inèdita de 6 postals de llocs emblemàtics de la població de Capellades: una vista general de la població, el cimbori i el campanar, la Font Cuitora, la Bassa, el Capelló i les Voltes de Casa Bas.
A la imatge: les Voltes de Casa Bas
Si volguéssiu la col·lecció completa de les 6 postals, ens les podeu demanar a: peremayans@gmail.com i us les enviem (5 euros, despeses de correu incloses).
Josep Mayans i Juncosa neix a Capellades el 1931. En aquesta població de la comarca de l’Anoia realitza els seus primers estudis artístics, bàsicament de dibuix i pintura. El conegut dibuixant capelladí Josep Costa Solé serà el seu primer mestre. També rep nocions de pintura d’Albert Ràfols Cullerés (pare d’Albert Ràfols Casamada) (…)
Una imatge de Capellades (fresc de Josep Mayans. Mataró, 1995)
A l’edat de 18 anys, es trasllada a viure a Barcelona, on aprèn l’ofici d’escenògraf de la mà de Francesc Buyé i Agustí Rio. Treballa, en primer lloc, al taller Bartolí-Asensi i, després, al taller Bea-Mora, estudis en els quals es fan decorats per als teatres Romea, Nou, Calderon, Victòria, Espanyol, el Liceu… Durant molts anys, la seva principal activitat artística serà l’escenografia. En les dècades dels 80 i dels 90 reprèn l’activitat com a pintor de decorats i en realitza per a diversos grups teatrals de la comarca de l’Anoia.
Juntament amb l’escenografia, l’altra gran passió de Josep Mayans és el dibuix, la realització d’”apunts”. Dominador de diverses tècniques i incansable “treballador”, no cessarà d’investigar en el, a voltes, poc reconegut món del dibuix. Els anys 60, realitza les il•lustracions del llibre inèdit de Modest Llusià 50 capelladins d’avui, que, en part, es publiquen a la revista Capellades i al llibre Història de Capellades (a la dècada dels 70). Col•labora fent dibuixos en les publicacions següents: El Hogar y la Moda de Barcelona, Diari d’Igualada, La Veu de l’Anoia, La Miranda, Llengua Nacional, L’Estel de Mallorca… Fa les portades dels llibres Redescobrim els Països Catalans i El Gust per la lectura 1997, i les il·lustracions del llibre de text d’ensenyament secundari “CAT”. Llengua i societat dels Països Catalans.
Exposa olis i dibuixos a Capellades, la Pobla de Claramunt, Vilafranca del Penedès, Igualada, Vilanova del Camí, Martorell, Carme, la Pobla de Segur…
Té quadres al Museu Molí Paperer de Capellades, al Fons d’Art de la Diputació de Barcelona, a l’Ajuntament de la Pobla de Claramunt…
La seva obra ha estat reconeguda a nivell nacional en estar inclosa en el Diccionari Ràfols, on es ressenyen les biografies dels artistes més destacats dels Països Catalans.
L’abril de 1999 la vila de Capellades li ret un emotiu homenatge, amb motiu del qual s’organitza una exposició antològica.
L’agost de 1999 ens deixava Josep Mayans i Juncosa.
Hi trobareu referències als seus dibuixos, quadres, il·lustracions, decorats…, a la seva vida i a la vida de la Capellades de la segona meitat del segle XX, moment en què aquesta vila de l’Anoia es convertí en un autèntic bullit d’exposicions i d’artistes…
Com deia el meu pare, el pitjor que li pot passar a una obra d’un artista és que es quedi dins d’un calaix; per tant, nosaltres el que ens proposem és difondre la seva ingent obra per tal que qui vulgui en pugui gaudir…
Pere Mayans
Nota: autoretrat de Josep Mayans al final de la dècada dels 70.