La cançó de Hans Beimler

Viatge a Mauthausen 60 anys després

7 de maig de 2005
Sense categoria
0 comentaris

A Rafael LUNA, diputat del PP

El jovent va per feina. A Gusen, a l’única cafeteria que hi ha davant del crematori, hem entrat a protegir-nos d’una pluja intensa. Però a dins també ha començat a ploure. Ens hem trobat a una taula en Rafael Luna, del Partit Popular de Catalunya, que feia un cafè amb la Manuela de Madre.
Quan s’ha aixecat una jove se li ha plantat al davant i amb molta educació li ha dit: “No et resulta incòmode estar a un lloc on es denuncia el nazisme I el feixisme quan sou incapaços de condemnar el franquisme?”. El diputat ha restat mut. Cara a cara de silencis. I la jove li ha tornat a explicar. En Luna en silenci: no ha passat un àngel, ha passat el cel sencer. De sobte ha apregut “l’agregada cultural” del PP, i ha dit que passava. I la jove ha insistit dignament a la recerca d’una resposta plausible.

L’agregada cultural del PP li ha dit: “Fes-t’ho mirar”. El mirall que tenia enfront era una paràbola, on la pregunta es girava cap a ella mateixa. I han tocat el dos.

El diputat marxava adduint que tenia família a l’exili republicà. Després de molt silenci, s’ha agafat a un ferro roent per respondre. Però això -per obvi- no era cap resposta, sinó més arguments per la jove. No pot condemnar el règim que va patir part de la seva família?

Quan tornàvem a l’hotel veníem pensant com cronicar el contrasentit, aquesta topada de la sinceritat, una resposta raonada i raonable a una jove que s’ha quedat sense resposta. I a l’autobús, de cop, en una pàgina 37 hem llegit aquest poema de Benedetti. Ben exacte, Rafael.

DE OLVIDO SIEMPRE GRIS

Los cautos vencedores
no morirán de contricción precoz
a medianoche marcan y celebran
el palmo conquistado a la memoria
y los ex centinelas
vigilan como siempre el horizonte
donde apenas transcurren
barquitos y delfines

¿dónde empezó la trampa?
¿en los adioses?¿en las bienvenidas?
en la feria se venden los perdones
son de segunda mano y tan usados
que se les ve la sangre en las hilachas

los cautos vencedores
cumplen su vida familiar sin ruido
aunque en la esquina vibren
los calambres del viento

y sin embargo en el desván de alarmas
están aún las claves de los cuerpos
y otros juguetes rotos

en tanto los vencidos
emergen de su canon de rencores
hilvan ritos como perlas
inauguran orfeones de silencios
y empiezan a cavar criptas de fango
donde salvar la última y precaria
felicidad posible

pero allá arriba otros olvidan
ásperamente olvidan el olor de la muerte
y confían
a quien quiera escucharles
que las culpas ya pasaron de moda

el olvido es piadoso
y también nauseabundo
por eso en los vulgares
despeñaderos de la historia patria
siempre hay algún barranco clandestino
donde los vencedores
vomitan sus olvidos

Mario BENEDETTI

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!