::: (epíleg): OVIDI MONTLLOR A MAUTHAUSEN… 06.05.1945/2005

Tornar a casa. L’aeroport. Els acomiadaments. El Joan, l’Angel, l’Anna, l’Eukene, el Jordi i el Manel, en Mikel, la Maria i la Núria, la Pilar,(el Jesús!) … Les bosses doblement carregades: de llibres i roba, i, sobretot, de memòria.

A les 19.00 hem arribat a Gràcia. A casa. Hem posat música. Ens hem asegut al sofà. En silenci. I quan començavem a desfer la bossa, a obrir la motxila de la memòria fèrtil, entre la melanconia i certa tristesa callada, l’Ovidi ens ha dit:

"Serà blava i tranquil·la la mar,
serà verda i espessa la vall.
Serà gran i dolça la muntanya.
Serà un dia que durarà anys.Gent de mar, de rius i de muntanyes,
tindran tot. I es parlarà de vida.
Les ciutats seran rius plens de gent.
Floriran flors i cants i alegries.
Floriran crits i cors i paraules.
En el dia que durarà anys.
Braços lliures i boques i mans"

En Marcel·li de Vilanova, el Paco de Vinarós, l’Eusebi de Vilafranca… Els supervivents de Mauthausen i Gusen… Els nostres herois, el mirall on veure’ns i trobar-nos, l’espiera per furetejar el futur…

Persones lliures, alliberades i alliberadores.

El 6 de maig de 1945. I el del 2005…

Hi haurà un dia que durarà anys…

fins sempre

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *