EL VIATGE ACABA i COMENÇA: LA CANÇÓ DE HANS BEIMLER (diumenge 19.00)

“…Va dir la seva resposta:
Vencerà la llibertat!
I continuaràs vivint
en nosaltres i en la lluita,
Hans Beimler, company”

Demà a les 06.00 tornem als Països Catalans, allà on van nèixer bona part dels i les que van morir i sobreviure a Mauthausen, de l’esvoranc de la por i la foscor del segle XX. Però pels navegants que cerquen vent, la memòria només és un punt de partida. Contra les classes d’amnèsia, el viatge continua…

“La revolta de l’ànima
ritmes de vides que creixen
aferrades als arbres.
Els arbres de les grans arrels.
Les grans arrels de les ànimes fortes,
les grans arrels de l’esperit rebel.

La història dels pobles la que parla
la història de les vides massacrades
la història de la terra i del aire
la història que mai no ens contaren
Respira fort esperit rebel. Respira fort.
Que fins hi tot ens prenen l’aire,
que ens roben la terra i l’aire””

*** 

Hi ha un gerra trencada per recomposar que és la història negada i silenciada d’aquest matxucat país. Anem coixos mentre no sàpiguem, per exemple, que és Mauthausen, part de la nostra memòria col·lectiva. Quan menys triguem, pel camí de la consciència crítica, de la solidaritat com criteri fonamental i de l’acció quotidiana, en adonar-nos i encertar el rumb, millor.

Les coses canvien -i han canviat molt- però hi ha coses que es mantenen. I encara avui hi ha discursos, paraules buides, projectes estèrils, amnèsies impotents. Si a les aules s’hagués dedicat un mínim de temps a explicar trajectòries vitals com la dels republicans, com la dels maquis, com la dels catalans als camps nazis, uns altres vents bufarien per aquestes contrades. Sense mites, ho dic. El que subscriu el bloc és de la generació que va néixer amb Heidi i ha acabat a les ETT. Socialitzada en el consum, en l’amnèsia, en la por i en l’aïllament personal i col·lectiu. El sistema, com amb les finances, promociona l’evasió. I l’evasió rendabilitza l’amnèsia.

Per això, parafrasejant Montserrat Roig, quan la guerra continua, quan l’estructura social ens colpeja, quan ens cataloguen en els grups de risc, quan sentencien la fi de la història és hora que ens escoltem. Només cal començar. Massa temps en silenci. Massa monòlegs del poder.

Si comencem a rascar en la història d’aquest país començarem a retrobar-nos resistents, deportats, maquis, obreres i nens del sucre. I a nosaltres mateixos.

I ens trobarem encara, tot un país per néixer.

El país pel que les i els deportats a Dachau, Buchenwals, Auswichtz, Gusen, Mauthausen, Essenbe, lluitaven.

Ens trobem buscant-lo i buscant-lo, el trobarem.

Feixisme mai més

una abraçada.

salut

“I la mort no sabrà què fer… amb tanta vida” (Mario Benedetti)

A Mauthausen, 8 de maig de 2005

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *