ZAPATERO SPOKES (diumenge 11.00)

Avui era un dia ben important pels supervivents. Ben especial i d’emocions compartides. Els deportats estan satisfets. Mai un president (ni Suàrez, ni Calvo-Sotelo, ni Gonzàlez ni mr. Ansar) havia vingut a Mauthausen. I per això estan satisfets: per la seva llarga lluita, en la que mai han fallat ni un sol dia des del 6 de maig del 1945. La nostra democràcia, emmalaltida d’amnèsia, ha trigat quasi 25 anys en venir a Mauthausen. I si avui ha arribat el dia, és gràcies a la seva lluita. I per res més.

Allò extraordinari d’avui és que el que hauria de ser normal -en un país normal- ha estat extraordinari. I l’extraordinari és que sigui avui, 60 anys després, la primera vegada que un president ve a Mauthausen.

La pregunta per òbvia és… perquè han hagut de passar 25 anys? Quin estat tenim que triga 25 anys? Quina Generalitat també, que retrà ara el primer homenatge a Josep Miret, conseller mort a Mauthausen? Quin país tenim? Quin país se’ns queda? 

Pel que comenten ací, les portades de demá d’un estat instal.lat en l’amnèsia parlaran… d’una senyora que es diu Letizia i que no s’ha de preocupar pel futur dels seus fills…

***
Passa també que mentre ZP parlava, m’he acabat d’enamorar. Definitivament, de l’àvia Mària Simó, de Reus. Després, mentre descansava asseguda li he comentat que li havien semblat les paraules d’en Zapatero. La Mària és de les que pensa que el Poder mai ha fet res per elles i ells, que ja tocava i que està contenta que finalment el president del govern hagi vingut: que estem parlant de lluitadores i lluitadores per al llibertat de tots, arreu.

Acostumats als gestos del tarannà, quedarà veure en que es concretaran i traduiran les paraules: memòria, dignitat, respecte, agraïment ha dit. Fins i tot, que s’inclinava davant els lluitadors per la llibertat. Hi ha gestos d’un dia i hi ha lluites de 60 anys. I en tots dos casos, els (anti)herois d’aquesta història no canvien. Els catalans i catalanes als camps nazis, els 7.000 republicans assassinats, els 100.000 immolats de Mauthausen sota la bageria nazi-feixista, els 10 milions de cadàvers.

***

Mentre els deportats republicans celebren, amb raó, una victòria més de la memòria contra l’oblit, els estires i arronses entre el cos diplomàtic i els joves que premen fort seguia. Segueixen desapareixent ‘rojigualdes’ en una guerra sorda. De l’ofrena floral n’ha volat una substituïda per una republicana. Fins i tot, abans que arribés a Zapatero, la bandera oficial espanyola que onejava ha estat despenjada i tots els agregats culturals possibles han corregut a arriar-la de nou. En la desfilada que aplegava tots els pobles i nacions, la comitiva republicana anava encapçalada per la bandera constitucional, duta per un membre del cos diplomàtic. A la porta, darrere seu, s’hi han aplegat unes 12 republicanes, senyeres, estelades, ikurrinyes, andaluses. El cos diplomàtic -fonamentalment per les republicanes- ha dit allò del "avui no toca". El tarannà, potser, es començava a esvair. Un home de 50 anys plora: "com poden fer això?". La gent, espontàniament, els ha deixat sols i s’ha format una segona comitiva a 40 metres. La columna dels àpatrides -encara- del triangle blau.

Amb l’Anna de Sallent -regidora de la CUP- ens hem anat amb la pancarta final. De la CNT d’Andalusia: una pancarta vermella i negra deia en alemany "memòria dels treballadors i treballadores que van lluitar contra el feixisme a Europa". A Andalusia no va haver guerra civil. Va haver extermini, tallant de soca-rel el moviment obrer i camperol. No deixar ningú a la reraguarda era la consigna de Queipo de Llano, que per ràdio deia "les dones dels rojos sabran ara el que són els homes de veritat". Antifaschistiche Aktion de Berlin, un grup molt actiu de l’esquerra autònoma, projectava precisament avui el vídeo sobre l’explotació sexual a Mauthausen i els camps, les esterilitzacions i els abusos dels SS i els kapos. El sistema de càstigs i recompenses incloïa la violació. Però encara no hem trobat les paraules per definir els testimonis…

***
LA DESMEMÒRIA
La por asseca les mans, mulla les mans i mutila. La por de saber ens condemna a la ignorància; la poder de fer ens redueix a la impotència. La dictadura militar, por de sentir, por de dir, fabricava sords i muts. Ara la democràcia, que té por de recordar, ens emmalalteix d’amnèsia, però no cal ser Sigmund Freud per saber que no hi ha catifa que pugui amagar les deixalles de la memòria.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *