MAUTHAUSEN, RADIOGRAFIA D’UNA LLUITA VIVA (diumenge, 09.00)

Avui es fa impossible oblidar rostres, mans, gestos. Paraules i silencis. Deportats i deportades amb el seu número i el triangle que identificaven els presos han tornat, 60 anys després, a un indret on -quan van arribar- els hi van jurar que mai sortirien vius. Mauthausen era un camp de categoria III (de no retorn). No era un cap d’extermini com Auswitchz. Construït per tancar els enemics polítics del Reich, era el no retorn per la via de l’explotació fins a la mort. Una altra forma d’extermini, és clar.

Avui, tots aquells enemics de l’enemic, de més de 50 nacionalitats hi han tornat. Crec que era Kundera qui deia que "la lluita contra el Poder és la lluita de la memòria contra l’oblit". Avui aquesta lluita té una victòria. Si més no, avui. Ací.

Hi hem arribat a les 9.00 al camp de la mort. Milers de persones ja omplien de vida Mauthasen. Els i les supervivents i una munió de joves d’arreu. Els supervivents dels camps d’extermini no deixen de destacar-ho. Gent de totes les edats, però sobretot joves. Ho han dit a la cloenda en Marcel·lí de Vilanova, l’Eusebio de Vilafranca i el Paco de Vinarós, els tres supervivents catalans que ens acompanyen : "aquesta joventut és l’esperança del mai més". Els estudiants de Tarragona han fet drecera: ahir a la tarda van inaugurar a l’hotel l’exposició que han fet.

Marin Shanov és brigadista internacional. I a més hongarès. Ens ha escoltat parlar I en perfecte castellà ha comentat que Hitler va escriure un llibre que es deia `Mein Kamptf” (La meva lluita). Ell diu que també n’ha escrit un: “La meva lluita contra el feixisme amb les armes, amb els grillons i amb el frac”. S’explica. Brigadista internacional contra el cop feixista contra la II República, on s’hi va enfrontar amb les armes; deportat i pres a Mauthausen entre el 1940 i el 1945, on s’hi va resistir entre cadenes i grillons. Pocs dies després de l’11 de setembre de 1973, de frac, va haver de sortir de Xile. Era l’ambaixador d’Hongria.

Salto a l’Atlàntic. Perquè explica Galeano que en aquell cop d’Estat teledirigit pels EUA i la ITT contra la Unitat Popular, el ministre de Defensa de Salvador Allende, José Toha, va ser empresonat en camp de concentració. A l’illa de Dawson, al sud dels suds. Tohà, de metro noranta, estava pesant cinquanta quilos. Als interrogatoris es desmaiava; lligat a una cadira; amb els ulls embenats.

Quan es despertava, no tenia quasi forces per parlar, però deia:

– Escolti, oficial.
I etzibava:

– Amunt els pobres de la terra.

***

Josep Verdura era fill d’un obrer anarquista. Un dia de postguerra el fill li va dir al pare.

– Però pare, si Déu no existeix, qui va fer el món?

– Beneït -va dir el pare, amb el cap cot, quasi en secret- Beneït. El món l’hem fet nosaltres, els obrers.

***

Parle del feixisme a Xile i d’ací perquè avui a l’allenplatz de Mauthasen, allà on el feixisme va elevar la mort a sistema, s’han aplegat els que el van tombar. Pobles i persones, entre ells 6.000 lluitadors i lluitadores dels Països Catalans. I perquè el jurament de Mauthausen, signat per tots els deportats ara fa 60 anys, encara no s’ha complert. I encara dura la lluita. I perquè si la història segueix sent la història, només depèn de nosaltres assolir-ho.

Un no sap que pensar. Hi ha el risc evident de la banalització: Mauthausen va ser tot menys una cosa de ‘quatre bojos’. Tot el contrari: tot un sistema fet a mida que gaudia de consens social, complicitats ben concretes i un projecte definit nascut al bressol d’Europa. Com s’arriba a Mauthausen?

I per això avui no s’ha acabat cap viatge. Pense que totes les que hem vingut, demà comencem el viatge de veritat després d’aquest viatge únic.

Quan Montserrat Roig va escriure el llunyà 1977 "Els catalans als camps nazis" acaba el pròleg així:

"Vaig pensar que que els ex-deportats m’havien semblat, sobretot, uns homes que no acceptaven la hipocresia de les paraules, que havien arribat al fons del pou de la comèdia humana. Però no li vaig dir res a en Climent. Tot em semblava banal, al costat de la seva vida i, sobretot, de la visió que ell en tenia, de la vida. Li hagués pogut contestar, això si, que tots els seus amics i companys havien mort per un món millor. Però ara, vista una Amèrica Llatina torturada, vistos els campaments palestins arrasats al Líban, vist com ‘el ventre immund de la fera’, per dir-ho en termes brechtians, encara respira, no goso pensar en aques ‘món millor’ que ells volien. Però no hi ha dubte que tots els qui moriren a la deportació nazi, i els que l’han sobreviscut amb dignitat, són homes i dones millors. Davant la barbàrie nazi, organitzada per degradar la condició humana, la lluita dels deportats per resisitir i per mantenir-se fidels als seus ideals esdevé per a nosaltres, nascuts sota el franquisme, extraordinàriament fecunda i esperançadora".

Pels nascuts sota la democràcia de l’amnèsia, també.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *