Ahir fa seixanta anys van alliberar el camp d’Ebensse, un komando de treball depenent de Mauthaussen, a 75 km. on van morir més de 18.000 persones. I avui l’han tornat a alliberar de l’oblit… desenes de deportats i deportades.
Ebensse (llac pla) és un contrast en estat pur. Zona tirolesa, d’alta muntanya, de faula. Llacs, alt turisme i casetes. I enmig de la vall costa de creure que 20.000 persones hi morissin. La realitat contra el paisatge: Ebbense va integrar-se en la indústria de guerra alemanya i el treball esclau dels deportats va bastir -foradant la muntanya- 10 túnels de mig quilòmetre de llargada. Avui en queda ben poca cosa del camp: un petit espai d’homenatge que el creixement urbanístic ha desbordat -Qui pots fer-res una casa ací?- i la memòria dels túnels.
Abans de l’alliberament, el comandament de les SS, Ganz, seguint les instruccions de Himmler, va fer formar els 16.000 presoners a l’Apellplatz. Els va dir que enfilessin cap als túnels. Els volien dinamitar, als túnels i a ells. I van dir no. Van seguir dient no. I el no els va salvar.
A la boca dels túnels, la Pierrete Saez, francesa, explica la història del seu marit, nascut a un poblet d’Albacete. De Bormate va sortir amb 17 anys i va sortir de Essenbe amb 26. Pierrete s’aferma en el no col.lectiu de la deportació. Pierrete parla també del baraccó 23: els dels malalts, que convivien amb els cadávers.
***
Abans hem estat al monument als republicans. Hi ha costat arribar. Abans de l’aniversari de demà, ja han arribat de tots els indrets del món els supervivents del camps d’extermini. La memòria nomada omple d’autobusos el poble. S’ha de caminar.
A l’Anna de Sallent se li ha apropat un supervivent iugoslau. Havia identificat el grup dels republicans espanyols. S’han comunicat només amb gestos i mirades fins que el partisà ha comencat de cop a pronunciar noms de companys i amics: Pedro, Juan… L’Anna ha trencat a plorar. En Jovan també, emocionat. En Jovan s’ha tret el triangle vermell amb la J de ‘iugoslau’ i li ha posat a l’Anna. I aleshores hem acabat per plorar tots.
En Jovan de Belgrad ha marxat caminant amb pas ferm, amb una serenor que commou, entre els arbres, amb els ulls plorosos, amb una dignitat que s’encomana, puny enlaire. I en en Jovan hem vist la resistència partisana caminant, que es girava i ens somreia.
Nosaltres encara seguíem plorant… sense saber ben bé o sabent-ho perfectament, qui sap.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!