Hem arribat. De sobte, dalt d’un turó, Mauthausen. Vent, pluja i silencis que parlen. Fa fred. Glaçats per fora i glaçats per dins. Crec que hem estat força estona fins que algú s’ha atrevit a dir les primeres paraules. Perquè en els camps de la mort… quin és ‘el nom exacte de les coses’? ***
A Mauthasen, la síntesí del nazisme bé podria ser una pedrera. De 186 esglaons. Dalt la pedrera, un penyasegat: el mur dels paracaigudistes, per on els SS estimbaven la vida cada cop que els rotava i entre riotes. Perquè si i perquè no. Un llosa implacable de Poder organitzat per degradar la condició humana (un testimoni recorda: "van posar un grup de jueus a dalt del mur dels paracaigudistes. L’SS va dir: el primer que tiri un altre, es salva…"). Tot un organigrama planificat de la crueltat. Un sistema d’extermini pensat i repensat. Un sistema sàdic. Que matxuca el soviètic, estimba el jueu, esmicola els rouges espagnoles i obliga a un circuit tancat i obligat de càstigs, dolors i morts. Un sistema de cacera. A la cel·la de la presó, Brecht havia escrit "La veritat és concreta". I a Mauthausen, ho és…
Un sistema, també, calculat de mort i guanys. Mauthausen va ser la pedrera més eficient del ‘Reich’. Els carrers de Viena i Linz estan asfaltats amb les pedres de la deportació. El 1944, va arribar a tenir uns beneficis d’11 milions de marcs. Paradoxa? No, una altra síntesi més precisa: explotar la mort, els beneficis de l’extermini, combinació necròfila d’extermini i explotació.
***
>>Jaume ARNAUD, coronel rosellonès: "Durant tres setmanes allò va ésser un veritable infern. Aixecar-se abans del matí, dotze hores efectives de treball, caminar fins a la pedrera durant un quilòmetre i mig, davallar 186 esglaons separats i d’alçada diversa, efectuar sis o set viatges amb un bloc de 15 o 20 quilos a l’esquena, amb tot el nodriment del litre de sopa al migdia i 150 grams de pa i de qualsevol ersatz al vespre… Dels dos mil del meu transport, només la meitat va sobreviure en aquesta primera prova."
***
I malgrat tot, Mauthaussen ha acollit avui el que mai es va poder matar: republicans catalans, valencians, andalusos; partisans italians; maquisards i resistents francesos. De noranta en amunt, però quanta dignitat junta. ***
Malgrat tot, també, encara tenim tot un país per neìxer. Ho dic perquè tenim unes àvies que són unes campiones. La Maria de Reus -Mauthausen li va robar el pare- ha pujat i baixat les escales de la Pedrera. Ara li fa mal el peu. No esta amoïnada, més aviat emprenyada: la observes i ja no pots deixar de mirar-la. És la dolçor de la tossuderia.
El fill del Miquel Alcubierre, del barri de Sants, deixa flors al forn on van assassinar el seu pare. D’homenatges anterior hi ha records de La Vajol, L’Escala, Mataró, Alcoi… Un tros del nostre país rau aquí.
Un país concret, arran de terra: la Mària de Reus i el Francisco de Vinarós, el Marcel·lí de Vilanova i l’Eusebio de Vilafranca que van sobreviure a Mauthausen i encara porten aquest país per nèixer a dins.
…algun dia, aquest país, aquest país secret, serà un secret a veus.
Mauthausen, 6 de maig de 2004
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!