LA FILFERRADA
A la mitjanit de la nit més gelada de l’any va arribar de cop, violenta, l’ordre de formar. Aquella era la nit més gelada d’aquell any i de molts anys enrere, i una boira traïdora ho amagava tot.
A crits, a cops de fusell, els presos van ser posats contra el setge de filferros que encerclaven les barraques. Des de les torretes, els reflectors travessaven la boira i a poc a poc recorrien la llarga filera d’uniformes grisos, mans clivellades i caps rapats al zero. Girar-se era prohibit. Els presos van sentir soroll de botes a la carrera i els sons metàlics del muntatge de les ametralladores. Després, silenci.
En aquells dies, havia corregut la veu:
-Ens mataran a tots.
Mario Dufort era un d’aquells presos i estava suant gel. Tenia els braços oberts, com tots, amb les mans agafant la filferrada: com ell estava tremolant, la filferrada estava tremolant. Tremolo de fred, es va dir i s’ho va repetir: però no s’ho va creure. I va tenir vergonya de tenir por. Es va sentir petit per l’espectacle que estava donant davant els seus companys. I va deixar anar les mans. Però la filferrada seguia tremolant. Sacsejada per les mans de tota la resta, la filferrada continuava tremolant.
I aleshores, Mario ho va entendre.
Eduardo GALEANO
***
OVILLOS
Mientras devano la memoria
forma un ovillo la nostalgia
si la nostalgia desovillo
se irá ovillando la esperanza
siempre es el mismo hilo
Mario BENEDETTI
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!