28 de gener de 2009
General
0 comentaris

Una història per acabar

Aquell
xicot amb molta làbia i poca escola, molt ZP “eso si”, muy del NO A LA GUERRA y otras experiencias “ecosocialistas”, va deixar la feina de venedor per
posar, amb un altre amic de similar patró, un negoci d’aquells de
refinançar deutes que humilien els seus extorquits clients, fent-los
veure que se’ls ajuda quan en realitat només se’ls enfonsa


LUJO viene de LUJURIA

Però aquell xicot no tenia un cèntim ni per començar el
negoci…Com s’ho va fer? Doncs mitjançant la intervenció d’un
“executiu” jove i sense massa escrúpols, que havia aconseguit superar
les proves per acabar dirigint una humil oficina d’una caixa d’estalvis
petita, d’aquestes que, en aquests anys, s’ha fet el milhomes creixent
sense tenir solidesa. Una caixa d’aquelles que, per acabar-ho d’adobar,
ha confiat en llicenciats de la primera fornada per vendre hipoteques i
concedir crèdits complint ordres i sense fer massa preguntes. En aquest
cas, l’executiu atorgava la pòlissa també per propi interès: coneixia
el xicot i volia participar del seu negoci immobiliari, encara a les
basseroles. Ell, només havia de fer dues coses. Primer, ja ho havia
fet, atorgar-li la pòlissa. Després, donar-li informació de possibles
clients en dificultats.

Així les coses, sobre el no res, ja tenien muntat un pròsper negoci.
Una pòlissa de crèdit per obrir un negoci inexistent, uns clients amb
l’extorsió dels quals es podia anar cobrint la pòlissa, i un objectiu
final que era presentar aquell negoci com el millor aval per aconseguir
una altra pòlissa, en una altra caixa que com la primera, tingués
instruccions de créixer sense fer massa preguntes.

Així, el xicot havia aconseguit muntar un negoci sense xarxa, i
havia emprès la carrera immobiliària amb la pòlissa d’una altra caixa,
que li permetia comprar un terreny on fer unes cases aparellades. Per
descomptat, el xicot no en sabia un borrall de construcció, ni
d’arquitectura, ni d’urbanisme, ni de res de res…

Aquella segona pòlissa, però, s’havia de pagar i per fer-ho,
l’espavilat emprenedor en demanava una altra, de més valor. La demanava
per construir les cases, i l’avalava amb aquell terreny que ara
hipotecava, però que havia adquirit amb una nova pòlissa.

El castell de cartes gairebé s’havia completat. Com que de la
pòlissa per construir les cases en podia anar fent ús a mida que
avançava l’obra, i entremig aniria -suposadament- cobrant pagues i
senyals de clients que li comprarien sobre plànol, va decidir
contractar un leasing i obtenir el cotxe del moment, el Porsche Cayanne
Turbo.

Del no res, al Porsche Cayanne. I, és clar, quan arribava a vendre
una casa, en aquell cotxe, els clients donaven per fet que es tractava
d’algú amb possibilitats que per força seria solvent, seriós i
professional.

Així que va vendre la primera casa, a una parella de joves
immigrants que ingressaven uns 3000€ al mes, ell amb la construcció,
ella amb la neteja de cases particulars.

Havien arribat feia tres anys a Catalunya, de l’Equador. Havien
trobat feina, crèdit, i el somni de ser propietaris, encara que fos
pagant una hipoteca a 45 anys. D’això se’n diu arrelar al país. Fins i
tot, la seva caixa d’estalvis, els va donar més diners dels necessaris
per pagar la casa, i van poder comprar-se un cotxe, un 4×4 de gama
mitja.

Un dia, però, els mateixos que havien facilitat aquell escarni
immoral de riquesa incerta, van decidir desmuntar-lo. Hi havia tant
“paper” i tant poc “diner”, que tot plegat els hi havia sortit de mare.
Ells van deixar fer, primer poc, després molt, per poder exhibir
beneficis als accionistes que els permetessin cobrar incentius
milionaris, gràcies a la “bona feina” i a les “grans decisions
estratègiques” que s’havien pres.

Ara lleparien justos i pecadors, tots alhora. Es tancaria l’aixeta
per tothom, sense distincions, sense discriminacions per raó de raça,
sexe, creença o lloc de naixement. I l’Estat, que havia estat
conscientment absent mentre el castell de cartes creixia, hauria de fer
mans i mànigues per salvar el causant del desastre. Calia fer possible
que el negoci bancari pogués tornar a rutllar, encara que s’injectessin
diners de tots sense demanar explicacions a l’espera que acabessin
facilitant el crèdit a particulars i empreses ofegades pels deutes als
quals ells mateixos els havien deixat arribar.

Passava el temps, i els bancs encara no obrien l’aixeta. Hi havia
tant i tant paper mullat, i tant i tant poc diner, que equilibrar
l’expectativa i la realitat requeria més temps. I més diners públics,
que del no res apareixien per mirar de sostenir l’economia generant
inversions en obra pública…hipotecada perquè el dèficit el paguessin
els néts dels qui ara cotitzaven. Els comptes públics eren un
desastre…el dèficit creixia….

Ara, a 2009, som aquí….Hi hauria algú capaç d’acabar la història??

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!