4 de juny de 2007
15 comentaris

Abstenció, vots en Blanc, passotismes i Bon Rotllo…? 2.007 ó 2.011 ?

La imagen ?http://estaticos01.cache.el-mundo.net/elmundo/imagenes/2006/11/03/1162543028_0.gif? no puede mostrarse porque contiene errores.

Molt lentament, es comencen a diluir les intoxicacions provocades per
la fatiga de les eleccions municipals i les conseqüents distorsions
sobre possibles anàlisis post electorals. Assumeixo el resultat del 27
a Canet de Mar com una derrota meva en lo personal i de la societat en general ?ja ho he dit-,
tant de la classe política, jo el primer, incapaços de despertar l?interès dels
ciutadans per anar a votar, i el del conjunt global de la ciutadania
que, cada dia més, es deixa engolir per la seva incapacitat de decisió
i es manifesta plausible davant el poder del desencís i el desencant, bon rotllo i "el más de lo mismo".
Molts
són els articles que llegeixo aquests dies en els diferents mitjans de
comunicació sobre les causes de la abstenció, del ?jo passo?. Articles
que segurament ja es van escriure durant les darreres eleccions i que
al dia d?avui encara tenen vigència. Però abans de caure en el
pessimisme total i absolut i que ens podria portar a l?apocalipsi de la
nostra part més racional, m?agradaria que aprofitéssim aquests quatre
anys que tenim pel davant per fer un exercici de reflexió individual.
Què volem fer, què hem de fer, és necessària aquesta desvinculació tan
descarada del sistema polític per part nostra, dels ciutadans? N?hi ha
prou amb dir que tots són iguals, que fan el que volen quan volen amb
qui volen? Hem de seguir passant de tot?
No sé… a vegades preferiria estar endollat a ?Matrix? en el Canet del Bon Rotllo i tenir, com a mínim, un dia de falsa felicitat.
Fa una setmana que les eleccions són història i que els resultats, ens
agradin o no, són els que són. Així doncs, penso que no arribarem a res
auto planyent-nos ni somiant en el 2011. La democràcia és així, i és el

millor sistema que tenim. Els canetencs no podem caure en una
depressió político-social-municipal, seria fer el joc als que acusen la
població de poca implicació i "passotisme". Si alguna cosa bona tenen
els resultats del passat diumenge és que la continuïtat del grup
municipal no els dóna dret al període de gràcia dels cent dies de nou
govern, ni a amagar-se darrera d’excuses tipus: "Hi havia compromisos
de l’anterior Equip de Govern que ens hem vist obligats a mantenir i
complir", perquè ells no són nous i els seus projectes i promeses s’han
de materialitzar sense demora. En el programa electoral repassaven
àmpliament el que havien fet i dedicaven una pàgina a les coses que es
faran en els propers quatre anys, doncs que ho facin a partir de demà.
I nosaltres, tots, els meus companys del Grup Municipal del PPC, ens hem de auto proclamar "mosca collonera
municipal" i no deixar que totes les promeses vagin a diluir-se entre
el gener i el maig del 2011, època de maquillatge electoral que figura
en tots els manuals de totes les "lligues" polítiques. És necessari i
urgent que recuperem el nostre "Jo" optimista, creatiu, social, exigent i crític.

  1. Hem superat unes eleccions municipals desconcertants. Tothom hi perd,
    però tot queda més o menys igual. Poc canvi. El PSC, hegemònic (però a
    la baixa en número de vots). CiU aguanta (amb regust amarg: pèrdua de
    l’alcaldia de Tarragona i la Diputació de Lleida i fracàs dolç a
    Barcelona). ERC, descol·locada (mira les CUP, retorna la veu de la
    consciència de Puigcerdà i repensa l’estratègia d’aliances). ICV,
    incrèdula (víctima del vot útil socialista, del desgast de govern i
    d’una abstenció que castiga). El PP, marginal a Catalunya (Badalona al
    marge) però amb la mirada posada en La Moncloa, en un calendari
    variable: tardor o primavera.

    Les municipals ja són història.
    Ara toca el festival dels pactes. Si Esquerra recupera la teoria de
    l’equidistància, a CiU encara tenen algun respir. No tot ho tenen
    perdut. Que si Figueres, que si la Seu d’Urgell, que si la Diputació de
    Girona… Però el tripartit és una màquina d’articular majories, al
    marge de qui hagi guanyat les eleccions. Perquè en la Catalunya
    postpujolista fa anys que ens han ensenyat que amb les urnes no n’hi ha
    prou: el pacte, és el pacte, estúpid!

    Com que ERC no ho té
    fàcil (el PSC t’abraça aquí, però t’ofega allà, i no li ho preguntis a
    ICV que et respondrà el mateix), CiU encara tindrà sort i obtindrà
    salvavides d’última hora. Qui t’ho havia de dir? De l’escombrada
    definitiva del mapa a la supervivència conjuntural. Les fuites són
    múltiples i complexes. D’ERC a la CUP. D’ICV a la CUP. D’ERC i d’ICV al
    vot útil que monopolitza el PSC. D’ERC a CiU. De CiU al PSC, i
    viceversa. Del PP a PxC o a C’s. I vés a saber quines combinacions
    màgiques. Tantes com municipis, barris i carrers tingui aquest país. És
    la gràcia (o la desgràcia, si l’artimètica proporciona consistoris
    fraccionats i ingovernables) d’unes eleccions municipals. Cada municipi
    és un món. I qui la fa, la paga!

  2. La falange espanyola, la dictadura franquista dels poders factics de l’Estat i la jerarquia de l’esglèssia catòlica -opus dei- com elements antidemocratics que no reconeixen ni comdemnen el seu colp d’estat antidemocratic, com bons antidemocrates que són, ni la provocació d’un alçament militar amb el seu fracàs que va representar la guerra civil i amb la creació d’ un estat antidemocratic d’excepció alhora que encara continua.

    Què ni saben perdonar, ni  demanar perdó i què perviuen sota les sigles del PP o la Coferència Episcopal Espanyola.

    Ni la dreta alemanya ho permetria de la simbologia de Hitler, ni Jean Marie Le Pen del govern franco-alemanys de Vich.

  3. Sr. Martí, em sorprèn que algú que suposadament es dedica a la política en faci un article on fica en el mateix sac al vot en blanc, el vot nul i l’abstenció. Parafrasejant als clàssics només la ignorància és tan atrevida, però veig que no, que n’hi ha d’atrevits sense ser ignorants. Potser els polítics us hi acostumeu al electoralisme d’una manera tant ràpida que el feu servir ja per costum i critiqueu  amb tot el que us fa nosa per treure vots. I és clar, els que no voten, els que voten en blanc i els vots nuls molesten, oi?

    Els motius són diversos, i jo no els conec, però estic segur que l’electoralisme dels polítics ajuda.

    Jo només li explicaré els meus motius i són simples.  No acostumo a donar xecs en blanc a ningú. Sobretot si el xec té prou valor i en aquest cas penso que sí. Com a ciutadà en tinc un poder legislatiu, petit, però el tinc. Resulta que en el nostre sistema polític, aquest poder el puc exercir cada quatre anys donant-li a una altre persona per que em representi. I aquesta persona pot fer amb ell el que li roti sense que jo pugui dir més. Encara més fort, aquesta persona  a la que jo he designat ni tan sols se li permetrà utilitzar-lo en consciència si no que moltes vegades s’haurà de sotmetre a la disciplina de partit.

    Sr. Martí, continuí pidolant-me xecs en blanc cada quatre anys si vol, que no li penso donar. Però si us plau, no m’acusi de passotisme, desvinculació del sistema i no sé quantes barbaritats que vostè dona per suposat. Estic disposat a autorepresentar-me i votar una per una totes les decisions del Consistori, amb el pes que em correspon pel cens, es clar. Però mentres no hi hagi democràcia directe, continuaré votant en blanc.

    I com que una mica d’autocrítica no està malament, per que hi comenci li deixo una perla clàssica per que comenci: Si votes, de que et queixes?

Respon a Dissertation Proposal Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!