Tenen el pare a la presó, podria fer plorar, però fa pensar.

Quan et passen coses que no toquen, que et fan patir, creixes de cop; però que injust quan la manera de créixer és el patiment! És el que els ha passat als testimonis de: Abans ningú deia t’estimo, uns joves que van veure com, un dia, es van endur els seus pares a la presó. Un llibre que, segons l’Antoni Bases, podria fer plorar, però fa pensar.

El passat diumenge, A Viladecavalls, La Laura i l’Oriol ens van explicar que se sent quan una injustícia et canvia la vida. “La mare segueix treballant, la meva germana segueix anant a l’escola”, explicava la Laura. Sí, les persones tenim mecanismes per adaptar-nos a tot; perquè malgrat tot, la vida ha de seguir. “Ens hem de treure la carrera, però ara estem aquí” deia l’Oriol.

Explicava la Laura que l’escriptor, Francesc Orteu, els va humanitzar, que els va dir: “digues-me el que vulguis”. L’Escriptor no interrompia, es limitava a escoltar i apuntava el que deien, sens dubte, va bé sentir-se escoltat, sense ser jutjat.

“Quan el pare va marxar, la meva germana i jo ens vam quedar soles a casa” deia la Laura. La germana de la Laura tenia 17 anys, ara, n’ha fet divuit i el pare no hi és.

De moment el judici va bé, però fa por pensar que, si no hi ha proves, “només que un policia digui que li van tirar una cadira ja tindran la prova que busquen” A la televisió, ara, els veiem sense manilles, però fa un any, els presos es desplaçaven emmanillats a l’esquena.

“Realment, no val la pena pensar quants anys cauran, el dia a dia t’espaviles” explicava l’Oriol “Hem de seguir fent coses”

“Hi ha coses que no entenen: com pot ser que li demanis 17 anys de presó i li preguntis si és soci d’Omnium?”

Hi ha silenci del món intel·lectual “vam pecar d’ingenus” explicaven. Els intel·lectuals de l’estat, que es manifesten per moltes causes, no es van voler pronunciar, van demanar ajuda a cent cinquanta i, excepte tres, la resposta va ser: no. Potser és més fàcil manifestar-se quan no pot perjudicar la nostra feina.

No són els únics que tenen els pares empresonats i podem pensar que, el que els passa és el que li passa a molta gent, que hi ha gent que encara ho ha passat pitjor; que trits pensar així! Que trist, al·ludir la responsabilitat col·lectiva!

 

 

 

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *