In dubio pro fascio
Coneixedor de les curioses dificultats d’uns eurodiputats proclamats oficialment electes per accedir als seus escons en el Parlament Europeu aquest humil ciutadà europeu volia aprofitar la publicació de la sentència de la sala quarta del TJUE del 26-9-24 per entendre la resposta que han rebut de la seua demanda contra els sorprenents impediments en el que semblaria que és un simple tràmit administratiu.
Perquè per a un simple ciutadà és molt senzill comprovar que efectivament els subjectes recurrents (així els anomena la sentència, seguim el seu argot per a evitar malentesos) van ser proclamats electes en el procés electoral corresponent com es pot trobar en aquest enllaç (de vegades, el servidor no respon gaire àgilment, en la línia del funcionament habitual de l’administració jurídica). Tot i això, el Parlament Europeu no els va proporcionar les credencials, decisió que després va ratificar el tribunal general, i la sentència que ens ocupa diu que amb tota la raó. Una raó difícil d’entendre per a una persona que, tanmateix, admet un coneixement limitat del magnífic entramat legal que ens governa i guia en l’àmbit europeu, i que espera que la sentència publicada li aclarirà tots els dubtes sobre aital decisió i la justificarà amb raons convincents.
En efecte, la lectura de la sentència ens aclareix la dificultat que tenia el Parlament per a proporcionar les credencials, i és que els diputats recurrents no figuraven a la llista d’electes remesa des del tribunal competent que gestionava el procés electoral en el cas dels recurrents, la Junta Electoral Central (JEC d’ara endavant). Perquè a més de figurar en la proclamació oficial com a electes, cal una notificació explícita per part del tribunal competent. Podem suposar que tal notificació té la funció d’estalviar als ja prou atrafegats funcionaris del Parlament consultar la carregosa proclamació oficial citada i rebre una molt més específica i simple llista, amb el perill que tal aparent duplicació de la informació, per la molt humana possibilitat de l’errada, condueixi a confusions, com podria ser el cas de l’omissió dels eurodiputats recurrents. Però en cas de tan desafortunada situació els doctes magistrats en la seua sentència ja ens guien sobre com superar aital problemàtica. Tal notificació, errònia i tot, és vinculant per al Parlament, que no té més remei que deixar fora de la seu parlamentària els eurodiputats omesos de la llista. Com deixa ben clar el punt 67 d’aquesta obra mestra de text legal (ens permetem ressaltar en negreta la precisa prosa que ens ho aclareix)
La circunstancia de que la lista notificada al Parlamento por las autoridades nacionales no se corresponda con los resultados oficialmente proclamados por un Estado miembro, en contra de lo que prevé el artículo 12 del Acta electoral, o, más en general, de que dicha lista adolezca de errores u omisiones, no permite a esa institución considerar que los nombres de los diputados electos que las autoridades nacionales le han notificado oficialmente no la vinculan.
Per si de cas a un massa diligent funcionari del Parlament se li acudís de comparar la llista d’electes amb la notificació rebuda i insistir en l’absurda idea que potser estaria bé que coincidissin, la magnífica resolució també deixa clar que abandoni aquesta quimera i es dediqui a altres ocupacions més profitoses en el punt 79
Por tanto, el Tribunal General no se desvió de la sentencia de 19 de diciembre de 2019, Junqueras Vies (C‑502/19, EU:C:2019:1115), al estimar, en el apartado 130 de la sentencia recurrida, que el Parlamento está obligado a tomar nota de la lista de candidatos electos notificada oficialmente por las autoridades nacionales y que dicha institución no dispone de competencia para ejercer control alguno sobre su contenido.
És a dir, que en la molt imaginativa perspectiva que tal notificació contingués alguna errada, doncs, no s’hi pot fer res, només es pot prendre nota de la llista, i punt. Un cop entesa la lògica a aplicar tan clarament expressada en el text, en podem treure alguna conclusió. Els eurodiputats recurrents es queixen d’una omissió, però i si hi havia errades en les notificacions i s’han atorgat credencials a persones que no els hi corresponia? En tot cas, no es podrà saber segons l’exímia lògica que acabem de descobrir en la sentència, ni en la legislatura anterior ni en cap de les futures si se segueix tan curiosa (per al neòfit) jurisprudència. Potser donaria pistes d’algunes extravagants actituds de certes persones eurodiputades, ves que no fossin realment les escollides en els processos electorals, però abandonem aquestes demencials digressions, perquè de tota manera, com ens recalca la sentència, almenys el Parlament, per ell mateix, no ho podrà corregir mai.
Fins aquí contemplem la possibilitat i conseqüències d’una altament improbable errada en les notificacions que fan tribunals tan competents com per exemple la JEC espanyola i admetem que no s’ha produït cap error i que l’omissió dels eurodiputats recurrents és correcta. Perquè la sentència ens il·lumina sobre aquesta possibilitat citant les lleis de l’estat que ha d’ocupar-se del procés electoral en el seu cas. Es veu que cal un tràmit per a ser inclòs en aquesta llista, no és un procediment automàtic. I semblaria que els extravagants eurodiputats recurrents no van complir el tràmit d’acatar la constitució dins del període de cinc dies que els dona la llei, ni tampoc ho van corregir després (que sembla que és una opció que dona el text legal : “ todo ello hasta que se produzca dicho acatamiento”). Però no és ben bé així i la sentència és tan completa que també que ens ho detalla en el seu punt 23
El 20 de junio de 2019, la Junta Electoral Central rechazó que los recurrentes prestaran el juramento o promesa de acatamiento a la Constitución que exige el artículo 224.2 de la Ley electoral mediante declaración escrita hecha ante notario en Bélgica o mediante mandatarios designados por acta notarial levantada en Bélgica, por considerar que el juramento o promesa debía prestarse en persona.
Qui no té els vastíssims coneixements legals de tan magne tribunal es plantejaria en aquest article 224.2 on posa això que tal acatament s’ha de prestar en persona. Es veu que tot i viure en l’època de l’administració electrònica, que a cada pas ens simplifica als ciutadans tant la vida, en el cas dels esforçats eurodiputats espanyols, no, “acatar davant del tribunal” vol dir desplaçar-se físicament al tribunal. Segur que tots els eurodiputats de la llista facilitada al Parlament Europeu per la JEC ho van fer, seguríssim, alguns potser es van agenollar davant un exemplar de la Constitució i tot per representar el millor possible l’acatament. Però si per alguna raó imponderable en algun cas no es va fer i, així i tot, apareix a la llista, ja ens ha aclarit la sentència en els anteriors punts 67 i 79 que no cal que el Parlament Europeu es preocupi, perquè no hi podrà fer res, de la llista rebuda només es pot prendre nota, ho tenim clar a hores d’ara, no pertorbéssim el delicat entramat legal que tant ha costat de construir.
En tot cas el punt 23 sembla posar negre sobre blanc que els persistents eurodiputats recurrents no eren tan refractaris a aquest tràmit com la lectura apressada de la premsa generalista ens ha fet creure (estan exclosos de la llista per no acatar la constitució es troba en els titulars informatius arreu) potser tenien alguna mena de dificultat per anar “en persona” i ofereixen una opció molt comuna entre la ciutadania, fer una declaració escrita i trametre-la al tribunal, i en aquest punt la sentència deixa clar que va ser el tribunal qui denega aquesta opció, amb una condició que podríem dir que és una interpretació abusiva de la llei, o, en llenguatge més planer, una invenció. Potser no és així i hi ha una jurisprudència que justifica aquesta insistència en la personació per al tràmit, però sobta que una sentència tan completa no la citi per justificar clarament una decisió d’un tribunal que ha tingut com a conseqüència el litigi mateix que ha motivat la sentència, com si això no fos un problema. Perquè si no existís jurisprudència, només caldria corregir aquesta exigència tan medieval de la personació i acceptar la declaració escrita i assumpte resolt, no? Com era la màxima? In dubio pro reo (suposo que no aplica si el que cal corregir és a un altre tribunal potser)
Aquesta possibilitat com a possible solució del cas no ha estat l’adoptada pel tribunal, que sembla que ha decidit acceptar el tema de la personació, aparentment sense tampoc preocupar-se massa del que diu el punt 21
El 15 de junio de 2019, el magistrado instructor del Tribunal Supremo denegó el pedimento de los recurrentes de que se retiraran las órdenes nacionales de busca y captura que los tribunales de lo penal españoles habían dictado contra ellos para juzgarlos en el proceso penal al que se ha hecho mención en el apartado 15 de la presente sentencia.
És evident que fer el tràmit “en persona” era el més convenient si aquesta persona ha de ser detinguda, a més estalviant esforços als sempre obedients cossos policials. Això sí que és una interpretació harmònica del dret, que l’exigència d’un tribunal faciliti la detenció d’unes persones que pretén fer un altre. Caldria matisar aquesta eufòria jurídica amb el fet que representaria la detenció d’uns diputats electes aprofitant el tràmit que els permetia accedir als seus escons, petit detall que a un tribunal dedicat a vigilar la correcta aplicació arreu del dret europeu semblaria que l’hauria de preocupar. Però sembla que la inclusió d’aquest punt no és per cap preocupació pels drets fonamentals, sinó perquè li permet resoldre el dilema que li havien plantejat els eurodiputats recurrents: com per complir el tràmit necessari per a obtenir les credencials en el vostre estat membre us hagueren detingut, i no podríeu fer l’acatament, no seríeu eurodiputats. Finalment, sembla que hem aconseguit copsar l’afinada lògica del magnífic tribunal. Tema resolt. Una resolució que sembla correspondre’s amb una màxima de l’estil In dubio pro fascio.
Perquè en el món del dia a dia, del qual els altíssims tribunals semblen estar òbviament molt allunyats per la seua alçada, resulta que els eurodiputats recurrents van ocupar els seus escons bona part de la legislatura. I no va ser per l’opció que els dona ara aquest tribunal, remetre les seues demandes a uns tribunals estatals que ha quedat prou clar que no haguessin permès mai que ocupessin els seus escons (com han fet i fan dins del seu territori estatal actualment) sinó perquè els recurrents van acollir-se a tribunals fora del seu àmbit estatal, i per aquesta banda sí que van aconseguir accedir als escons. I em sembla que aquest fet demostra a les clares que l’alt tribunal, tot i les seues doctes resolucions, està fracassant completament en la seua funció principal, com es pot trobar en aquest enllaç i que cito textualment:
Garantizar que la legislación de la UE se interprete y aplique de la misma manera en cada uno de los países miembros; garantizar que los países miembros y las instituciones europeas cumplan la legislación de la UE
Petita digressió final, en la seua web el tribunal diu que publica les sentències en les llengües oficials de la UE i per aquí trobem una altra curiosa manca d’escrupolositat d’aquest tribunal amb les lleis, doncs en quin text legal ha trobat la denominació “espanyol” per la llengua castellana en què publica les sentències (com es pot comprovar en les cites literals que hem fet)? No pas en la tan respectada per ell Constitució Espanyola, que en l’article 3 diu que “el castellà és la llengua oficial de l’estat”. Suposo que no pot fer cas d’aquest article, perquè esmenta altres llengües oficials en aquest estat. Però llavors, d’on ha tret la denominació?