Article de Pere Boix – El port

El port de Mataró és, aparent paradoxa enmig de l?apoteosi neoliberal, un equipament privat de gestió pública. Això vol dir, que és un equipament privat el dèficit del qual financem, trinco-trinco?, tots els ciutadans de Mataró, i fins i tot els principatins a través del govern ?catalanista i d?esquerres?, respectius. Però d?aquests diners mai ningú en diu res i són un tema exclòs de la discussió política de la ciutat.
El port de Mataró, alterant el sistema natural que propiciava l?aportació de sediments a les platges de Cabrera i Vilassar de Mar, deixa aquestes viles veïnes sense sorra, és a dir, sense platja. Això darrer es ben sabut: la queixa dels ajuntaments afectats ens arriba amb una regularitat remarcable. Però a la política mataronina, un petit món teixit de complicitats, tothom se?n fa l?orni, ningú es dóna per interpel·lat i avall que fa baixada.
Periòdicament, i després d?un ja ritualitzat cor de planys, queixes i llagrimetes vàries provinents de Cabrera i Vilassar, i a les envistes d?una canícula xafogosa on la manca de sorra i de platges esdevindria insuportable en excés, es munta l??operació regeneració?, una nova festa pagada amb els diners del contribuent i que ja ha esdevingut una entranyable tradició maresmenca. Tal regeneració consisteix, ras i curt, en construir, amb sorra provinent del fons marí, una platja artificial amb data de caducitat: la propera llevantada. No insistiré pas sobre les afectacions que tot això pugui tenir sobre les prederies de posidònia submarines (ulls que no veuen, cor que no plora), ni sobre les economies familiars de les poques dotzenes de persones que, herïcament, no renuncien a viure del noble ofici de la pesca a la nostra comarca (?i, quants vots diu que són aquests??). en qualsevol cas, a la capital del Maresme tot això sempre li agafa projectant tecnocampus, dissenyant noves estratègies urbanes o fent promoció turística.
Ai de qui aixequi la llebre! Ai de qui gosi dir que el rei nostre senyor va nu! Car pot ben dir-se que serà fuetejat i lapidat a la plaça pública al so de tota la trompeteria mediàtica.
Diguem-ho clar, tot plegat forma part de la llei del silenci, conxorxa d?interessos públics i privats, l?amnèsia selectiva de les pròpies responsabilitats que afecta fins i tot (tal vegada més que a ningú) als campions de la memòria històrica.
Responsabilitat, exigència, rigor, participació, comptes clars. Ah! I ecologistes de debò! Collonades!!

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *