3 graus de separació

Posem que agafem dos mataronins a l?atzar… Que d?un gran bombo ple de capgrossos en traiem dos:
A la primera tirada surt l?Antonio, l?amo d?un bar de Peramàs que fa uns entrepans de renom al barri, aficionat del Betis i fill d?immigrants andalusos; tot seguit surt en Quirze, un jovenet de l?Escorxador estudiant de mòdul professional amb les hormones descontrolades i que els dissabtes va a concerts de grups catalans revolucionaris.
Fem una altra tirada, traiem una nova parella: En Musa, que va deixar el Marroc als 6 anys per venir a viure amb el seu pare a Rocafonda, que ara treballa i els caps de setmana va a perdre el món de vista a discoteques amb música màquina de la bona; i en Josep, un dels avis que s?asseuen a fer-la petar als bancs de la plaça Santa Anna, fanàtic del Barça, boletaire i de família mataronina de tota la vida.
Quina distància hi ha entre aquests mataronins? A principis dels anys 70 es va començar a popularitzar el terme sis graus de separació, per referir-se a una idea revolucionària que el Dr. en psicologia social Stanley Milgram va demostrar empíricament. Aquests sis graus de separació són els que, aproximadament, ens separen de qualsevol habitant del planeta. És a dir, que jo conec algú, que coneix algú… i d?aquesta manera, a través de coneixences directes estem molt més a prop els uns dels altres del que aparentment podria semblar.
Podríem enumerar moltes possibles fronteres entre les parelles del nostre experiment, l?Antonio i en Quirze i en Musa i en Josep. Fronteres de tipus cultural, lingüístiques, econòmiques, socials, generacionals… que impedeixen segurament l?intercanvi i el flux d?idees i sentiments entre ells. Però ens preguntem de nou, quina és la distància entre ells? Si com hem vist, el que ens separa d?un camperol rus o un militar nord-americà són com a màxim sis graus de coneixença, no poden ser més de 3 els que separin els nostres mataronins del sorteig. En Quirze, mai faria cas del que l?Antonio pogués pensar, i mai l?ha conegut ni el coneixerà. Però tenen un conegut en comú, i indirectament, acabaran intercanviant pensaments a través d?aquest conegut que comparteixen.

Així doncs, el que volia senzillament era encoratjar  a tothom a encomanar l?optimisme que respirem, que el canvi és possible, l?esperança que tenim que hi ha altres maneres de fer política i que hi ha una formació que pot aconseguir-ho. Hem de compartir-ho, parlar-ne, transmetre el programa… I sobretot, no només amb aquella gent del cercle més proper, que aquests acostumen a pensar com nosaltres, sinó també amb tots aquells coneguts amb qui compartim el dia a dia. D?aquesta manera ens assegurarem que el missatge corre i es fa sentir, als Quirzes, Antonios, Musas i Joseps. Que les polítiques per un poble lliure i una societat més justa arribin a les orelles d?aquelles persones que per fronteres vàries encara no han sentit mai el projecte de la CUP. I aquells qui el coneixen, que sàpiguen que no estan sols i que cada cop en som més.
Encomanem el nostre optimisme, que corri la veu!

Jonàs Sala.
Llicenciat en Física i estudiant de doctorat a la UPC.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *