Article d’opinió de Toni Delgado, membre de la Plataforma Mataró Viu.
A aquestes alçades qui més qui menys és
conscient que som esclaus dels eufemismes. De conceptes ?políticament
correctes? que amaguen i emmascaren realitats punyents, i de vegades doloroses,
però sempre injustes. Tot s?hi val a l?hora de bastir decorats de cartró pedra
carregats de lluentons, que enlluernin i distreguin la nostra atenció d?allò
que realment és important. Això passa en tots els àmbits de la nostra
existència, i la política municipal no s?escapa d?aquesta mascarada. Paraules
com progrés o creixement han acabat esdevenint sinònims mig encoberts de
depredació tolerada, d?especulació i, molt sovint, de prevaricacions i
corrupteles que circulen per la fina línia que separa allò que és legal d?allò
que no ho és. Un terreny de ningú on prima la llei del més poderós i del més
fort, un lloc on la justícia i els drets fonamentals s?empantaneguen en els
llots d?una pirateria que es guarneix amb les gales del mercantilisme més
tronat: tot es compra i tot es ven, per tant tot té un preu, i no.
L?any 1995 va sortir a la llum un llibre
intitulat ?Diagnòstic i propostes, Pla estratègic de Mataró?. Era el fruit
d?anys d?anàlisi i debat entre les institucions i els agents socials, econòmics
i culturals de la nostra ciutat. En ell es detallaven els punts forts i les
febleses de Mataró i es feien unes propostes d?actuació per aconseguir que
aquesta fos una ciutat equilibrada i sostenible, apuntava uns límits de
creixement urbanístic i marcava, entre d?altres coses, l?objectiu de ?augmentar
els nivells de participació ciutadana en la vida comunitària de la ciutat?
. Malauradament, les propostes no eren vinculants, la classe política
hegemònica del moment ja se?n va cuidar ben bé prou que fos així, i tot va
quedar en una operació d?imatge, sustentada amb l?esforç de molts ciutadans que
hi van participar de bona fe. Tot plegat un esforç traït.
Dotze anys després des de Mataró Viu pensem
que segueixen vigents constatacions com ?La manca d?habitatge assequible?,
?El fet de no disposar de recursos suficients per afavorir que la gent gran
continuï vivint a casa seva? i propostes com ?Fer inventari dels
habitatges buits i degradats, i intervenir en la seva gestió?. Som
conscients que l?Ajuntament de Mataró pateix, com tots els ajuntaments catalans,
les conseqüències d?unes polítiques fiscals que fan que no puguem accedir bona
part dels recursos que generem, però també pensem que les institucions
municipals s?han d?implicar a fons i encapçalar qualsevol reivindicació
que reclami d?una vegada per totes la fi del seu dèficit endèmic i la
priorització de polítiques públiques que realment responguin a les necessitats
quotidianes del gruix de la població.
Dotze anys després des de Mataró Viu
manifestem la nostra malfiança en una classe política que sembla haver
prioritzat la seva pervivència corporativa per damunt dels interessos generals
dels mataronins, però també la nostra confiança en homes i dones que creuen que
hi ha altres maneres de fer política, sense complexes ni interessos personals pel
mig, com la gent de la CUP.
Per això donem suport a la seva candidatura a les properes
eleccions municipals.
Totalment d’acord amb l’escrit. La política d’aparador domina gran parts dels ajuntaments del nostre país, i Mataró no n’és una excepció.
Un bon exemple és el problema de l’habitatge. Diuen: hi ha tants pisos de protecció oficial. Sí, però quants n’hi ha que són per especular? Aquesta dada no la coneixem. Els HPO són una forma de rentar-se la cara que els funciona bé. El problema arriba però, quan la gent perverteix el sistema i se’ls relloguen (i sinó pregunteu-ho als pocs inquilins que queden vivint actualment als pisos del show de BTV de fa un parell d’anys. Ho recordeu?).