SAVIESA DE GOS

La setmana passada,  vam tenir notícia dels primers problemes amb els visitants, ocasionats per l’intent del seu ajuntament de limitar el nombre de visitants a la ciutat. La cosa és comprensible, vist el que vam veure, per sort per a nosaltres, el difícil que pot arribar a ser la convivència entre els turistes i els habitants. El turisme per a Venècia és una font de riquesa però també una font de problemes. Barcelona hauria de mirar molt bé què li ha passat a una ciutat que està morint d’èxit. El turisme massiu ha anat elevant els preus de l’habitatge, de l’alimentació i de tots els serveis, ocasionant la progressiva expulsió dels seus habitants, que actualment s’han reduït en 50.000, i suportant l’accés de 30 milions que la visiten. Si passegeu pels seus carrers comprovareu que moltes cases, on abans vivien vàries famílies, s’han convertit en innombrables hotels.

Aviat distingirem els autèntics venecians (sobretot els de més edat), perquè vesteixen de manera molt elegant, com si cada dia fos festiu i sortir al carrer fos un exercici d’autèntica distinció. Els venecians, quan volen comprar aliments no van a les botigues, sinó als mercats (amb preferència pel de Rialto). Coneixent la ciutat, prefereixen fer drecera i passar pels carrerons que fan via més curta, allunyats dels més concorreguts. És un bon exercici per al visitant que es vol perdre per Venècia, intentar seguir-los quan els detecteu. A banda de la seva elegància, els agrada enormement xerrar entre ells al mig del carrer, oferint així la seva cara més amable.

Els venecians s’han acostumat a admirar la bellesa. Fora del típic circuit de la plaça Sant Marc i el Gran Canal (amb els seus 50 palaus), la ciutat està farcida d’esglésies que contenen valuoses obres d’art, com Sant Esteve (Stefano), Sant Pau (Polo), Santa Maria dels Frares o Santa Maria Formosa. O el bonic barri Jueu i la seva sinagoga (precisament la paraula ghetto es va originar aquí). No hi ha una sola Venècia, al contrari, dividida en sis barris (sistiere), per recaptar millor els impostos, cada un d’ells té la seva personalitat marcada. Els propis venecians es distingeixen entre ells per si són del Cannarreggio, el Dorsoduro, el Castello o Sant Marco. I també diferencien entre els sistiere i els habitants de les illes de la llacuna: la Giudecca, Murano, Burano, San Giorgio, etc.

Orgullosos de la seva ciutat, però també de la seva història (una república que va ser suprimida pel “revolucionari” Napoleó), part fonamental per vèncer als turcs a Lepanto (la meitat dels vaixells eren venecians, cosa sempre silenciada pels espanyols) i per obrir noves rutes comercials com Marco Polo i la ruta de la seda. Els venecians són molt conscients del seu pes a la història europea, però també a la cultura. Una llarga llista de noms i tombes d’artistes van lligades a la ciutat: Tiziano, Palladio, Canaletto, Vivaldi, Stravinsky, Una llista que no podem acabar sense deixar-nos noms.

La seva República va ser modèlica i complexa alhora. El dux o dogo era el seu cap d’Estat, elegit de per vida en un complex procediment de sorteig que evitava el frau electoral. Era assessorat directament per la Signoria, amb sis consellers, un per cada sestiere que no podien ser parents del dux. El Consell Major (assemblea de tots els varons venecians de més de 25 anys, amb un màxim de 1700 membres) escollia el Consell dels Deu (o cos legislatiu), els inquisidors i el dux. A banda, existia la Quarantia o poder judicial, amb tribunals criminal, civil i de comptes, i que també seleccionaven els membres del Consell Major. Realment, la separació de poders no la van inventar els francesos sinó els discrets venecians, molt abans que Montesquieu. A tot això s’hi afegien el Col·legi dels Savis (que regulaven els interessos de l’Arsenal, la terra ferma i de la llacuna) i el Col·legi Ple o Consell de ministres (el formaven el dux, sis savis, sis consellers i els tres caps de la Quarantia). El control i contrapesos entre les diferents institucions van fer que la República veneciana progressés i perdurés més de 500 anys.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!