SAVIESA DE GOS

Xavier Massot Martí, de Lleida estant

21 de setembre de 2014
0 comentaris

SCOTLAND, DES DEL COR DE LA CITY

El dia 19 de setembre, després de la decepció per la victòria del “NO, Scotland”, la meva dona i jo, vam decidir donar un tomb per la City, per copsar de primera mà, l’ambient del triomf unionista. Però, típicament britànic, tot semblava un dia feiner del més normal. Cap esclat triomfalista, i encara una bandera escocesa que, amb tota la moral, encara penjava d’una finestra a Leadenhall St. (a tocar de l’edifici Lloyd’s).

D’altra banda, vam constatar que els principals actors de la crisi financera mundial tenen les seus londinenques a tocar, en un radi de menys de 1000 metres. Partint del Banc d’Anglaterra com a centre neuràlgic, al cantó hi trobem la seu del banc HSBC, la Mansion House (o Alcaldia londinenca), l’edifici de la borsa o Royal Exchange i Stock Exchange, el gratacels de la Lloyd’s i, tot just darrera del Banc d’Anglaterra, un edifici amb la seu del Bank of China, així com una empresa anglo-xinesa de negocis. A partir de totes aquestes sigles, aneu repassant mentalment i podeu deduir la confluència d’interessos que conviuen a la City i ens mostren gràficament perquè estem com estem. No cal ser massa expert en economia per deduir quina postura defensava aquest centre econòmic respecte del referèndum d’Escòcia.

Cercant el carreró on Harry Poter va adquirir la seva vareta màgica, amb l’esperança que la seva màgia ens il·luminés sobre el comportament britànic, ens vam endinsar al Leadenhall Market (l’antic mercat del centre de Londres), i ens vam disposar a dinar en un dels restaurants que després vam saber que s’omplen de brokers i empleats borsaris. La màgia “potteriana” va funcionar. Després de saber un dels acudits que corria aquell matí per la City, que explicava que el primer que havia esmorzat en Cameron aquell matí era un salmó (salmond en anglès), vam comprovar l’eufòria de la City pel resultat d’Escòcia. En menys que un ho pogués veure, els treballadors borsaris (o especuladors) demanaven i s’empassaven amb facilitat ampolles senceres de vi blanc, mentre es rumiaven quins plats demanarien. Fent bo tots els tòpics i clixés sobre el comportament britànic, és curiós comprovar com la rigidesa aparent, amb l’ajut de l’alcohol, es transforma en una gran desinhibició. Mentre la meva dona i jo parlàvem amb una noia gallega que havia emigrat a causa de l’atur i havia canviat l’interiorisme per la neteja del peix en un restaurant de la City des de feia un any, les converses i les rialles dels operadors borsaris anaven augmentant de to i d’intensitat. Realment, semblava que celebraven que havien recuperat la Pedra Filosofal.

Però, malgrat que els polítics i la reina d’Anglaterra han intentat conservar les formes, la City ha jugat brut i a fons la carta de la por. Començant amb les amenaces sobre la impossibilitat de continuar amb la lliura esterlina, l’exclusió de l’Unió Europea, més l’amenaça de manca d’accés als mercats, més la pèrdua progressiva d’ingressos pel petroli, més l’amenaça de fugida de capitals i bloqueig de les pensions. De la suma de tot això, combinat amb l’oferta de noves competències (sobiranes, no ho oblidem) per a Escòcia, el resultat ha funcionat pels interessos financers dels anglesos.

Pel que fa al comportament polític, han donat una lliçó al món. Salmond, ha dimitit i a ningú l’ha sorprès. És el comportament democràtic lògic, de la mateixa manera que si hagués guanyat el SI, tothom sabia que Cameron dimitiria. És la norma, la llei no escrita de l’autèntica democràcia. De la mateixa manera que en el discurs de Cameron per valorar el resultat ha deixat molt clar quines són les claus que fan que la democràcia britànica, sense Constitució, continuï evolucionant i s’enforteixi. Podia bloquejar la votació, però no ho ha fet, perquè abans que les lleis hi ha el dret a expressar-se mitjançant el vot, perquè primer és la democràcia.

I la segona qüestió que ha deixat fermament establerta és el concepte de què és el Regne Unit i com s’ha de modificar la seva arquitectura. Un país, format per quatre nacions (els anglesos no van amb eufemismes), la Gran Bretanya (formada per Escòcia, Gales i Anglaterra) més Irlanda del Nord (que també consideren nació, i per tant, amb dret a ser sobirana si un dia vol). Els anglesos, o millor dit, els britànics estimen la claredat i la precisió  quan parlen, d’una banda poden semblar freds, però clars i concisos ho són un munt. Al dir-ho tan clarament, Cameron ha establert els termes del futur debat al si del Regne Unit: devolució de competències a Escòcia (les promeses són sagrades entre els britànics), avaluar la devolució de competències també a Gal·les, però també contemplar quin paper ha de tenir Anglaterra com a nació, sense confondre-la amb la del Regne Unit. Això va des de la devolució administrativa fins a l’establiment d’un possible repartiment federal.

Cameron ho ha fet de manera solemne. Sabia que en aquell moment parlava per la història. Se’n sabia triomfador. Ha jugat fort i ha guanyat (està per veure si la City no li farà pagar haver-la ficat al límit). Ha establert també els termes del debat per la propera batalla d’Anglaterra, la pertinença o no a la Unió Europea, per fer front a l’amenaça de l’UKIP i als euro-escèptics del seu propi partit. Cameron vol passar a la història per haver resolt de manera democràtica les grans qüestions que bullien de feia temps a dintre del Regne Unit: el paper de les nacions que la formen (inclosa Anglaterra) i la relació amb Europa. Segons ell, ja fa massa temps que aquestes qüestions es discuteixen entre passadissos i no s’acaben de decidir mai. Amb dos referèndums ho vol enllestir per un temps llarg. El primer l’ha guanyat. El segon també dependrà de si guanya les properes eleccions. Els temps dels dubtes ja han passat. És temps de decisions. Els espanyols i els catalans hem d’aprendre. Són lliçons d’història.

Però també els europeus, sobretot alemanys i francesos, sempre amb dubtes existencials i bloquejant qualsevol reforma en profunditat de la Unió Europea. El país que ha estat capaç de perdre un Imperi i afrontar els problemes interns evolucionant i modificant la seva arquitectura institucional mereix almenys una valoració positiva. Potser per això ha pogut continuar mantenint una influència i poder econòmic mundial, reforçant la City com a ens quasi autònom. Potser per això ha salvat la seva moneda d’estar subjecta a la paràlisi europea. Potser per això s’adapten ràpidament i són flexibles. Potser per això molts joves emigren i troben feina a Anglaterra. Potser per això no accepten fotos als currículums. Potser per això, per trobar feina es valora el mèrit i no el físic o els contactes. Potser…. massa potsers per poder-ho explicar d’un sol cop. Perquè, com tot, tenen coses positives, però també de negatives. Però això ho explicaré en altra ocasió.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!