SAVIESA DE GOS

Ara ho tenim recent i a la memòria, però sembla que cíclicament, una generació té tendència a oblidar les lliçons econòmiques de les generacions anteriors. És per això que les crisis cícliques del capitalisme són la norma, en un fatal moviment pendular de regulació i desregulació que sembla fer-les inevitables. L’escarment patit pels milions de petits estalviadors serà oblidat pels seus fills i pels seus néts, reiniciant la fatal roda que portarà a la ruïna i la pobresa a milions d’ells.

Productes dissenyats en principi per assegurar els estalvis dels ciutadans, gràcies als mecanismes de desregulació, són convertits en autèntiques eines d’especulació, amb la finalitat de l’apropiació (indeguda i quasi delictiva) per part del mercat financer de l’estalvi privat. Si els dos pilars de la riquesa de les nacions segons Adam Smith són l’estalvi i el treball, l’apropiació d’un d’ells i el deteriorament de l’altre fan que el model ultraliberal o neoconservador tendeixi a empobrir les classes mitjanes, com a eina per a perpetuar els privilegis d’una classe minoritària sobre la resta de la societat.

Els plans de pensions entren dintre aquesta categoria. Dissenyats inicialment per assegurar unes pensions complementàries suficients de cara a la jubilació, o sigui, com a productes conservadors i segurs, amb rendibilitats assegurades i fixes, a llarg termini, en mans dels bancs s’han convertit en mers instruments on s’apliquen les lleis de l’oferta i la demanda. Per això, els plans de pensions poden ser de renda fixa, mixtes, renda variable, garantits, assegurats i especials.

En el seu origen, varen ser creats pels sindicats, com un fons de protecció de les jubilacions dels seus afiliats. En països com els EUA, només podien oferir-los els sindicats, i era delicte federal, amb penes elevades de presó, si algun dels gestors tocava un centau dels mateixos. Aprofitant alguns escàndols (com en el poderós sindicat del transport), van tenir l’excusa perfecta per començar la seva desregulació, argumentant que havien de ser agents externs als sindicats els que podien garantir millor que no es manipulessin. En voler aplicar el model a altres països, es va desvirtuar del tot la seva intencionalitat original i es va permetre que el món financer també els pogués oferir, prostituint de forma evident la forma i el fons per al qual van ser pensats.

El més aberrant és que avui ens podem trobar plans de pensions invertits en accions o referenciats a índex borsaris, o cistelles de plans de pensions. Per tant, s’esborra tota noció de seguretat de la inversió per passar a la pura especulació sobre uns diners que haurien de servir per assegurar…la jubilació! Les entitats financeres els venen com a productes recomanables per la gent de 35 a 60 anys….quan des de l’esclat de la crisi això s’ha demostrat una absoluta mentida. Fins i tot els plans de pensions dels empleats d’algunes empreses estan invertits d’aquesta manera, el “summum” del cinisme i la hipocresia per part dels seus gestors!

A més a més, les autoritats polítiques i econòmiques del país, col·laboren de bon grat a aquesta confusió, emparant el fals estímul d’una desgravació fiscal que cada cop és menor, obligant a immobilitzar els diners fins a l’edat de jubilació. Les rendibilitats actuals dels plans de pensions no són elevades, i per la gent que els seus estalvis li permetrien realitzar inversions més elevades, s’impedeix al fixar quantitats màximes anuals.

Per tant, el meu consell seria que, de cara a complementar la futura pensió, el millor és invertir en plans d’estalvi que es puguin mobilitzar en qualsevol moment (sobretot, davant d’una emergència puntual), on podem trobar rendibilitats assegurades més elevades que compensin la no-desgravació fiscal, i al damunt, en qualsevol moment podem alliberar (per exemple, per tractaments oncològics, accidents o pèrdua de capacitat econòmica o laboral). El més sensat és fer “bossa”, però tenint sempre el control un mateix, i no pensar en la situació que puguem tenir més enllà de deu anys. En un món i una economia plena d’incerteses i canvis, cal tenir una capacitat de reacció econòmica més ràpida i adaptada al que ens pugui passar. Això és el que la prudència diu….però com sempre, el risc l’assumeix cadascú.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!