La majoria de la ciutadania entén per assegurança un diner que es paga periòdicament per cobrir un risc material. Així, majoritàriament quan els hi parlen d’aquests productes pensen en el cotxe, la casa, els viatges, la salut, etc. Però vet aquí, que com sempre el món financer és capaç d’inventar-se noves aplicacions a aquest concepte, i els darrers anys han introduït certs productes amb variades denominacions que no deixen de ser simples assegurances, però aquest cop adreçades a productes financers. L’exemple més clar són els plans d’estalvi, i els venen com a tals (amb el permís de l’autoritat pertinent), però si un es fixa bé en el contracte que es dóna, ho diu clarament què és una assegurança.
Així en el món financer, els bancs comercialitzen a banda d’assegurances d’accidents, de vida, de cotxes, vivenda i collites (pels agricultors), també plans d’estalvi o previsió, assegurances d’estalvi, assegurances de rendes, plans de capitalització i ja amb la imaginació desbordada, els anomenats multifons o cistelles de fons d’inversió. Evidentment això no es fa gratuïtament i qui ho paga és qui ho contracta, o sia, qui signa, donant la seva conformitat, encara que la majoria de vegades no entengui del tot què està contractant.
El truc està en vendre aquests productes com si donessin més rendibilitat o estiguessin més segurs davant de les actuals incerteses financeres. Fins i tot, alguns cops, els venen com si en un mateix producte coincidissin seguretat i més rendibilitat, quan en la realitat sabem que aquests dos conceptes són antagònics: a més seguretat, menys probabilitat de rendibilitat alta, i a l’inrevés. Normalment se’ls hi promet una rendibilitat mínima garantida, evidentment no massa alta, que normalment sempre es veu superada i així poder demostrar amb les dades històriques que sempre s’han obtinguts rendibilitats més altes que les garantides. Per exemple, es garanteix una rendibilitat mínima del 1%, revisable cada 6 mesos, i acte seguit se li demostra amb sèries estadístiques que com a mínim sempre s’ha pagat per damunt del 1,12%. Així es dóna un fals missatge de tranquil·litat, perquè la rendibilitat real d’aquells diners invertits sempre ha estat més alta, però està oculta perquè aquest diferencial va a cobrir el cost de la prima de l’assegurança, però això no apareix mai en cap liquidació.
Una de les altres coses que s’oculten convenientment als clients quan es venen aquests productes és el destí dels diners, és a dir, en què s’invertirà per donar unes rendibilitats més altes. Entrem aquí en una nebulosa que molts cops ni el mateix treballador de banca o director d’una oficina sap esbrinar ni explicar. Davant d’algun client excessivament curiós, se li respon “genèricament” amb que s’inverteix en deute públic (no se sap d’on), en productes de renda fixa o una part va a productes de renda variable (no es diuen quins), etc. La qüestió és sortir del pas.
El meu consell és que d’entrada es rebutgi aquesta mena de productes. La raó és molt simple: una cosa que no s’entén bé o que no és massa transparent, més val ni tocar-la. A condició que un sàpiga realment que aquest producte és el què vol (per exemple un pla d’estalvi invertit en valors de renda fixa). Una altra raó és que si una entitat pot treure rendibilitat invertint en determinats productes, el particular també ho pot fer invertint ell directament en aquells, sense tenir que pagar el cost de l’intermediari bancari (que al seu torn també pagarà al seu intermediari financer o al broker).
I finalment, davant la venda abusiva d’assegurances per part dels bancs, cal rebutjar aquestes males pràctiques. Realment li estan venen assegurances d’una empresa subsidiària del banc, sense cap garantia que aquella asseguradora sigui la millor en aquell ram. Un pràctica deshonesta que vulnera totes les lleis de la competència, doncs el treballador bancari està fent de mediador d’assegurances sense ser-ho (normalment es cobreix aquesta formalitat amb un determinat nombre d’hores en formació d’assegurances), i està fent una feina que hauria de fer només l’asseguradora, no pas la xarxa d’oficines del banc.
L’assegurança del cotxe, de la casa o del què sigui l’ha de triar lliurement el consumidor. I normalment les asseguradores millors són les que estan especialitzades i porten molts anys venen exclusivament assegurances. Els bancs abusen de la seva posició i de la necessitat que moltes vegades tenen alguns clients. Que un vol un préstec, doncs li obliguen a contractar una assegurança. Que un pagès vol assegurar la collita, doncs per fer-li li obliguen a contractar una assegurança per exemple de decessos. I sobretot, quan un vol contractar una hipoteca, li fan el que els bancs diuen “el vestit sencer” o “a mida”, és a dir, li fan contractar com a mínim tres assegurances (d’amortització, de vida i alguna altra més), a banda de l’obligació de domiciliació de rebuts (llum, telèfon, etc) i d’ingressos periòdics (nòmines, subvencions o pensions). Així tenen al client lligat de peus i mans durant molts anys. Visca la llibertat de mercat!
Resumint, que les assegurances s’han convertit per als bancs en una grandiosa font de negoci, amb uns marges espectaculars i que ningú, fins avui, ha tingut el valor de controlar, o d’insinuar controlar. Potser els partits que es diuen progressistes, haurien de començar per aquí. Seria molt més fàcil que voler re-dissenyar tot el sistema econòmic.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!