Precisament, per aquesta dificultat, molts la varen qualificar de musical de Broadway, ajudat pel fet que el mateix Gershwin, volent la màxima difusió per la seva obra, no la va estrenar a un teatre d’Òpera (com el Metropolitan, on s’hagués interpretat sis vegades), sinó a un teatre musical com l’Alvin Theather (on es van realitzar 125 funcions). En aquesta ocasió, els intèrprets sud-africans destacaven en la part on intervenien en forma coral, de la qual tots ells en són autèntics mestres. Però quan intervenien els intèrprets principals, l’orquestra del Liceu, molt ben conduïda per Tim Murray (ell sí que imprimia el “swing” correcte, possiblement per dirigir freqüentment a Londres algun musical i també al Covent Garden) tapava la poca potència dels cantants (sobretot el que feia de Porgy). No pot ser cap excusa que fos el repartiment secundari el que intervenia, ja que els mínims de qualitat s’han de garantir. El que encara és menys admissible és que la cantant principal (Philisa Sibeko) se’n vagi dues vegades estrepitosament de to en el duet més famós amb Porgy (“Bess, you is my woman, now“), i que en la interpretació d’una de les cançons més famoses (“It ain‘t necessarlly so”) l’intèrpret del “camell” Sportin‘ Life faci una nota falsa (o muda, doncs no li’n va sortir cap). O el poc ritme donat per Porgy al fantàstic ragtime “I got plenty o‘ nuttin“.
Per això, el millor va ser el cantant Mandla Mendebele en el paper del “pinxo” Crown, junt amb les “grans” (en sentit literal) Tina Mene (Serena) i Miranda Tini (Maria), sense oblidar la gran direcció de Tim Murray. La posada en escena, va a tornar a suprimir de l’original l’escena inicial, on havia d’intervenir un hàbil pianista ambientant in crescendo fins a la irrupció del famós “Summertime” i on el final és més de musical (amb muntatge coral inclòs) que no pas d’òpera (amb Porgy allunyant-se del barri de Charleston, a la recerca de Bess). Tampoc no calia exigir un sobreesforç al cantant que fa de Porgy, que ha d’anar de genolls tota la funció, quan es podia respectar la versió en la qual és coix a causa d’una ferida (de guerra o d’accident). El resultat definitivament no fa oblidar en cap moment la versió cinematogràfica de l’obra (amb les veus notables de Sidney Poitier i un magistral Samy Davis Jr), o la meravellosa versió cantada per Louis Armstong (amb trompeta inclosa) i Ella Fitzgerald, o la històrica interpretació de Jessie Norman o els enregistraments Lorin Maazel o Lehman Engel. Potser era demana massa. O potser hauria estat més encertat fer-ho amb cantants especialitzats en musicals que no pas amb cantants de formació operística. O encara millor, fer-ho definitivament amb qui domina el “swing” i són l’ànima de la música nord-americana: els simples cantants de jazz.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!