SAVIESA DE GOS

En Josep Tarradellas va tenir una trajectòria en ziga-zaga a la Catalunya republicana. Seguidor de Francesc Macià (potser més de Lluí i Vallescà), va impulsar una escissió no reeixida per tornar a ERC com a Conseller. En la seva vida particular, per testimonis que he conegut, sembla que va voler relligar-se fent fortuna, emparentant-se mitjançant una boda amb una descendent de Francesc Macià (que en aquell moment ho era tot a Catalunya). Fins aquí, res a dir, cadascú és molt lliure de fer amb la seva vida el que vulgui, malgrat alguns episodis grisos del personatge dins la Catalunya republicana, que ja albiraven les ganes de figurar i l’afany de protagonisme d’aquest.

Després de la guerra, integrat de primera hora dins el govern de la Generalitat a l’exili, va destacar-se ben aviat la seva ambició. Com ens va confessar fa uns anys a un grup de militants d’ERC, pel que va ser el seu secretari durant un temps, en Víctor Torres, en Tarradellas se les va empescar per anar-se quedant sol amb la representació de la Generalitat a l’exili. Primer, aïlllant a Josep Irla, qui tenia la Presidència; després apartant i menystenint a en PAU CASALS! a la mort d’Irla per substituï-lo a la Presidència. Finalment, per anar reduint el govern a l’exili, fins quedar-se ell sol com a únic representant de la Generalitat republicana. En fí, misèries de l’exili.

Però, de què vivia el personatge a França durant l’exili? Potser de la seva vàlua personal, del seu saber, com el doctor Trueta, que va ser reconegut internacionalment a Anglaterra i al món per les seves aportacions a la medicina? O com en Pau Casals, que el seu mitjà de vida va ser la música i per això serà recordat per sempre, a més de bon patriota? De què vivia doncs en Tarradellas? Doncs, senzillament dels diners de la Generalitat a l’exili, que eren bàsicament les aportacions d’exiliats i dels fons que van poder mantenir els primers anys a l’estranger en nom de la institució. Però quan els diners anaven minvant (com les aportacions dels exiliats, desenganyats amb la manera de fer de’n Tarradellas), l’argument més consistent per anar reduint el gruix de la Generalitat a l’exili era que no hi havia diners. Per això, finalment se les va empescar per quedar-se sol. I finalment, encara ningú sap d’on va treure els diners per comprar unes vinyes a Saint-Martin-le-Beau (o potser sí que ho saben?). En nom de la Generalitat? No, a nom seu. I així, amb aquest patrimoni va anar mal vivint els darrers anys del seu exili.

Però, va ser un bon empresari o propietari el que la seva sagacitat havia aconseguit? No, evidentment. Mentre d’altres empresaris vinaters de França en aquells anys, ampliaven i es feien d’or produint vins de qualitat, a què es va dedicar en Tarradellas? Doncs, simplement a conservar les vinyes i vendre el raïm als autèntics industrials vinaters de França. La prova és que no va intentar mai tenir ni un petit celler, ni res de tot això. Les vinyes només era l’excusa per tenir uns ingressos suficients per anar tirant, perquè la seva passió continuava sent “la Generalitat”. Alguns pensen, i amb raó, que es va acabar creient que “la Generalitat, c’est moi”.

I quan va tornar de l’exili, què va fer, el primer de tot? Legitimar el seu poder com a únic representant de la Generalitat (ara restablerta), menys-tenint als partits catalans que tant havien lluitat i tant havien patit durant la llarga dictadura franquista. Evidentment, jo vaig ser d’aquells que en una concentració històrica, vam cridar a la plaça Sant Jaume :”No volem titelles, fora en Tarradellas”. Era el moment en que va poder tornar de l’exili i en comptes d’anar de pet a Barcelona, va agafar un avió cap a Madrid a entrevistar-se amb Suárez i Martin Villa. Per a què? Sobretot, per a que se’l reconegués (com així va ser) com a únic representant de la Generalitat recuperada, arraconant d’aquesta manera als partits d’esquerres catalans i fent un immens favor a Espanya.

Finalment, ell va pretendre que tots els partits catalans d’esquerres li anessin al darrera (sobretot ERC i PSC) i el presentessin com a candidat a les primeres eleccions autonòmiques a Catalunya. Quan no ho va aconseguir, frustrat per no poder culminar la seva megalomania i no ser ratificat per cap votació popular ni poder-se perpetuar al poder, algú li estranya que tant ell com la seva esposa (“la vídua Macià”, que li dèiem a Lleida) li tinguessin una inquina monumental a en Jordi Pujol?.

Convé recordar aquestes històries, per saber cadascú on és i on vol anar. Per això, em va desorientar el PSC d’Obiols, doncs passats els anys que reivindiquessin el llegat i la política de Tarradellas, de primer moment no entenia. No se n’en recordaven potser com els havia menystingut, com els havia deixat a l’estacada, sobretot a en Joan Raventós? Si no ho va reivindicar mai ERC, que havia estat el seu partit originari (en Barrera era també gat vell, massa gat pel meu gust) a què venia tot aquella parafernàlia?. Però reflexionant una mica, ho vaig trobar lògic. era una manera de reconèixer el seu gran error en menysprear aquella oferta. Raventós, Serra i Obiols van repetir l’error en rebutjar l’oferta d’ERC d’entrar en un govern de coalició arrel dels resultats de les primeres eleccions autonòmiques. Però el més gran error, que no han reconegut mai és que van menystenir la força de la conciència nacional en aquest país que es diu Catalunya. Ara Pere Navarro està cometent el mateix error i potser condemnarà al PSC a ser sobrepassat fins i tot per ICV.

Encara no entenc perquè molts socialistes lloen la política Tarradellas. Recordo com em va emprenyar quan en Tarradellas va dedicar una llarga entrevista a “La Vanguardia” on reclamava un “cop de timó” en quant a les autonomies. Al cop de poques setmanes, es produïa l’intent de cop d’estat del 23 F, i al cap d’uns mesos la ditxosa LOAPA. Aquesta era la gran visió poítica d’en Tarradellas! Bé, potser sí que ho entenc, doncs si socialistes com Múgica i Siurana s’havien reunit més d’un cop amb Alfonso Armada, volia dir que almenys un sector no menyspreable dels socialistes participava de les mateixes idees. Ai, els jacobins!

De tot aquell foc d’encenalls, per sort, ja quasivé ningú se n’en recorda, ni dels seus protagonistes (algú pensa que en Obiols és euro-parlamentari?). Només ho recordem, per sort o per desgràcia, els que tenim memòria. Ai, la memòria! Que no ens deixa oblidar…! Per això no volem deixar passar l’ocasió de recordar-ho sobretot a la gent jove que no ho va viure, per qui vulgui saber la nostra veritat.