SAVIESA DE GOS

Malgrat certes evidències, no podem assegurar en cap cas l’origen exacte del garrotin. Si va arribar a Lleida com a forma evolucionada d’una altra forma de cant o bé va ser una creació totalment original és un misteri que mai ningú podrà acabar d’aclarir, doncs fonts escrites en cercles “calós” fins a mitjans segle XX no s’han pogut tenir, donat el costum molt estès del sovint canvi de residència dels seus integrants, així com el tradicional intercanvi de coneixements musicals en les nombroses celebracions familiars dels diferents clans, de gents provinents de variats i distants llocs alhora. Molts cops la font d’informació procedeix de la transmissió oral. No és cap secret que fins i tot avui, qualsevol boda, bateig, aniversari, funeral o naixement d’un membre d’una família caló, aplega nombroses persones de diferents llocs i on qualsevol ocasió pot ser bona perquè sorgeixin diferents cants amb acompanyament de palmes i guitarres. Que el garrotin provingui d’una evolució del tanguillo o de la farruca, o sigui una forma particular originada a Lleida no és el més important. Que l’hagi cantat una o altra persona, tampoc. L’important és que com a forma musical, utilitzada amb to humorístic pels membres de la comunitat gitana de Lleida, era utilitzada com a cant improvisat per adaptar-lo a la preocupació o a l’interès dels que la feien en aquell moment, ha esdevingut i arrelat en el temps com a forma pròpia de Ponent, essencialment urbana, amb un ús estès actualment més enllà dels cercles gitanos. D’alguna manera, el garrotin ha sabut adaptar-se, evolucionar i penetrar en cercles absolutament aliens al seu origen. I aquest és el seu èxit indiscutible.

Un fenomen semblant ha passat amb la rumba, un altre gènere amb origen gitano però eminentment urbà. Per explicar la seva pervivència actual és indiferent que el seu origen hagi estat una barreja entre algun pal flamenc, o sigui un derivat del garrotin barrejat amb algun ritme caribeny com la guaracha. L’important és que, malgrat la popularització que va fer en Pere Pubill “Peret” (com també era Pubill, Lo Parrano, i més d’un cop van coincidir en trobades familiars) als anys 60 i 70, el salt que va suposar que l’usés l’argentí Gato Pérez, va aconseguir una autèntica transformació d’aquest gènere, permetent eixamplar el seu camp musical amb combinació amb molts d’altres estils. Un altre èxit indubtable d’aquestes dues formes, que han tingut una vida paral·lela en el nostre país, avui es pot comprovar que tant se val si el fan calós o paios, el seu ús traspassa límits. L’important és que serveixi, que tingui una utilitat social per aquells que canten i toquen. Alguns flamencòlegs els consideren que són dos pals originats en el flamenc, d’altres no. Només el cantant o músic que l’utilitzi por dir si considera que fa flamenc o no. Només podem precisar que a Ponent, els músics i cantants que han fet garrotins en els darrers 50 anys, sempre els han acompanyat amb rumbes, cosa que en els artistes de l’àmbit barceloní, no ha passat. Ningú pot dictar normes per la llibertat artística i ningú té dret a etiquetar sinó és el propi artista.

Això sí, hi ha diferències evidents quan els dos estils els realitzen calós o paios. Des del punt de vista caló, quan els senten cantar o tocar per part de paios, per bons que siguin, gairebé sempre (exceptuant el cas de Carlos Yuste “Beethoven”) afirmaran que els fan molt apalancats, que els hi falta aquell nervi i trempera que els calós estan acostumats a imprimir a totes els gèneres que toquen. I a l’hora d’improvisar no utilitzen una tècnica concreta per rimar, sinó com és propi, cada artista té el seu mètode, basat en la intuïció, la seva experiència i el seu bagatge lingüístic. De la mateixa manera, que quan baten palmes, ningú compta, quan improvisen versos, ningú se li ocorre comptar síl·labes.

Per tenir una visió més completa sobre possibles orígens i influències del garrotin i la rumba és força interessant consultar la web de “Flamencópolis”: http://www.flamencopolis.com/archives/270 . Hi ha un interessant vídeo de Manolito Jero per buleries, del “Recotín recotan”. Així mateix hi ha audios que poden recordar a la forma dels garrotins vells de Pastora, Rafael Romero o Carmen Amaya (en una incursió interessant com a cantant), així com una versió instrumental per guitarra flamenca de concert (també força interessant). I no cal oblidar que el propi Peret va fer una versió del garrotin que es pot trobar al Youtube (per alguna cosa es deia Pubill com Lo Parrano Enric).

En la mateixa adreça, en l’epígraf de la rumba (els autors sí que els consideren pals de flamenc, hi tenen poques manies) hi ha explicacions molt clares del seu possible origen, així com abundants audios que il·lustren l’evolució d’aquest estil, com Beni de Càdis, passant per Antonio González “Pescaílla”, el mateix Peret o Kiko Veneno, sense oblidar el “Entre dos aguas” de Paco de Lucía com a pertanyent a aquest estil.

Per acabar, faig esment per constatar que mentre el cant improvisat dels gitanos catalans s’ha format en un ambient urbà, el cant improvisat més tradicional com els cants de pandero, les corrandes, les rondes, les jotes o les gloses s’han format en un ambient sobretot rural. Partint d’aquí podrem extreure d’altres conclusions interessants que deixarem per un proper article.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!