SAVIESA DE GOS

Malgrat ésser considerat un dels grans internistes d’Europa, llegint “Ensayo biológico sobre Enrique IV de Castilla y su tiempo”, el pas del temps deixa en evidència la falsedat d’alguns dels arguments científics emprats, malgrat ser un declarat lliurepensador, per demostrar o desmentir la homosexualitat d’aquest rei, qüestió no menor entre els historiadors, per fonamentar si els rumors escampats pels partidaris d’Isabel I, sobre si la seva neboda Joana era il·legítima, i per tant si la reina Catòlica, era l’autèntica hereva de la corona de Castella.

El problema de fons rau en que Marañón no es va poder abstraure dels postulats de l’escola alemanya (la més potent i influent del món en aquells anys), que propugnava que la morfologia era determinant en les diferents patologies. Portat aquest postulat al límit, ni el mateix Marañón s’adonà que s’estaven ficant les bases per justificar “científicament” la superioritat ètnica de certs grups.

Malgrat que ell defensava en el llibre que “el metge no té dret a escollir els seus pacients, perquè suposa un abús sotmetre a les nostres exploracions als qui no tenen aptitud per lliurar-nos la seva confiança”, ell partia del principi que “amb freqüència els fets públics han estat conduits per individus o francament malalts o que travessen la vida entre la normalitat i la patologia”. I sense més recança afirmava que “la veritat biològica és molt més difícil de ser deformada que la veritat històrica”.

Ell mateix va ser un dels que va examinar i estudiar el cos d’Enric IV de Castella, quan el van desenterrar al 1947. De la seva descripció morfològica va deduir diferents “patologies” (segons els cànons de l’època) i trets del seu caràcter, que el mínim que podem afirmar avui és que són ben curioses i gens científiques. Ja al capítol III sembla donar per bona que “en la seva joventut es donà a abusos i delits dels quals va fer hàbit, relacions de tipus homosexual, sobretot amb Joan Pacheco….la seva biologia ens permet jutjar-lo com un esquizoide amb timidesa sexual…doncs en la nit nupcial amb Blanca de Navarra, la princesa quedà tan sencera com vingué al món…dels tretze anys que durà el matrimoni, cohabitaren tres, sense haver conjunció sexual”. Malgrat això “tenia relacions freqüents amb dones de Segòvia (Beatriu de Sandoval i Doña Guiomar), les quals declararen “que tenia un membre ferm com qualsevol altre home”. D’això conclou i diagnostica Marañón que “Enric tenia impotència psíquica, limitada a una determinada dona”.

Històricament “Enric IV, abans de morir, declarà la seva filla (i de Blanca de Navarra) Joana, hereva dels seus regnes”. Segons Marañón “la seva tendència sexual l’impulsava a recórrer els boscos en companyia de rufians”. Precisament en una de les caceres va ser enverinat, “i malgrat patir de pedres, l’afluència sobtada de sang i l’inflament que el deformà, fan pensar més en l’arsènic, per ser el més usat en aquell temps, doncs en la fase final hi ha una intensa gastroenteritis sangonosa i anasarca. Segons algun cronista com Zurita fou un complot dels partidaris d’Isabel la Catòlica el que acabà amb la vida del seu germà”, el mateix va passar amb l’Infant Alfons, doncs “era la manera expeditiva amb que a la Cort de Castella desapareixien els personatges que destorbaven“.

Per fer la diagnosi del seu comportament i caràcter, Marañón comença per descriure “la corpulència displàsica del Rei, la deformitat del seu nas i sobretot per l’expressió obsessiva de la seva mirada”. Segons ell, “es tractava, sense dubte, d’un displàsic eunucoide amb reacció acromegàlica. En tals casos, la hipòfisi reacciona a la disminució greu de secreció sexual. Es completa a la perfecció el diagnòstic dit, per tenir peus valcs (voltejats cap enfora), afegim que tenia la pell blanca i la veu dolça , probablement de tenor, que remata la descripció d’aquest indubtable eunucoide”.

Per reblar el clau, Marañón entra en una autèntica cursa de disbarats científics.”En la pràctica la timidesa sexual coincideix amb les talles més grans. Els sentiment d’inferioritat per les deformitats físiques influeix molt en l’home; no en la dona, perquè en ella la lletgesa és també deformitat”. Visca l’objectivitat científica i el lliurepensament! Però encara hi ha més. “Un altre detall de la morfologia d’aquests eunucoides és la fredor humida de les mans, que produeix una sensació de viscositat desagradable”. I com que era practicant de cítara “apareix la relació coneguda entre la passió musical i la tendència homosexual”.

Finalment, per a ell, la timidesa sexual és una altra característica homosexual. “És característic de les mentalitats tímides la tendència exhibicionista. Algunes de les aventures extra conjugals foren un exemple, perquè l’esperit humà s’inclina a fer creure als demés d’aquelles virtuts de les quals a un li manca. Així, al mateix seguici portava a la Reina i l’amant Guiomar”. És la moralina final. És cert que alguns cronistes com Pulgar el descriuen com home efeminat , però avui sabem que l’opció sexual res té a veure amb la morfologia ni amb una determinada tipologia de caràcter. I si sembla evident que va tenir amants masculins (Juan Pacheco, el marquès de Villena, Gómez de Cáceres, Francisco Valdés i Miguel de Lucas), això no impedeix que pogués deixar prenyades a les seves dones (les amants i les legítimes), pràctica d’altra banda freqüent en les diferents monarquies de l’època. La bisexualitat no ha estat pas un invent modern, que diguéssim.

No hi falta tampoc en aquest llibre publicat el 1930, que va ficar de moda a Espanya els estudis sobre diferents personatges històrics, el prejudici racista. Cap als capítols finals introdueix “la famosa afecció pels moros, doncs és sabut que formaven la seva guàrdia, entre els quals la homosexualitat va tenir tanta difusió, convertint-se en una relació quasi habitual i compatible amb les normals entre sexes iguals.” Quasi al final del llibre, intenta reconciliar-se amb el lliurepensament quan escriu “en el cas de Doña Juana i Dom Beltrán és precís insistir que no hi ha una sola prova certa de la veracitat de les seves relacions pecaminoses”. Insinua també que la llegenda sobre les mateixes va ser promoguda pels partidaris d’Isabel la Catòlica i difosa durant el regnat d’aquesta per reforçar la seva legitimitat al tron de Castella. Així naixia per a la Història la legitimitat dels Reis Catòlics, que recordem-ho tot, pertanyien els dos al llinatge dels Trastàmara (per això necessitaren la butlla papal per casar-se). Potser aquest parentiu proper, tan freqüent entre les dinasties europees (fins avui), ha provocat al llarg de la història un alt índex de problemes genètics hereditaris (que no detallarem pas ara).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!