SAVIESA DE GOS

Al veure la pel.lícula, he tornat a reviure tots els records d’aquells anys on es barrejaven els anhels d’enterrar el passat, dels eterns i estèrils debats polítics que amagaven coartades mentals, les ganes de canviar comportaments i formes, la profunda desorientació sexual i personal, la recerca del que érem com a individus i com a col.lectiu. Del risc i la inconsciència de l’acció contra les estructures establertes, passant pel desencís i la recerca de nous camíns com el sexe, les comunes, la extraordinària creativitat d’aquells anys en que tot bullia, i la progressiva pèrdua de companys i companyes en el món de les drogues, del nomadisme per Europa i el món, del radicalisme polític que portava a la violència i la marginalitat.

Pels de la meva generació, dels que passen els 50 anys, és una pel.lícula alliçonadora per refrescar-nos la memòria i per reflexionar sobre tot el que hem deixat enrera sense sentit. Què aviat vàrem veure les desercions ideològiques, els camins fets a base de renunciar als ideals, d’acomodar-se, d’autojustificar-se, és a dir d’autoenganyar-se. Per covardia o per comoditat, aquella generació que estava cridada a canviar la societat, va renunciar primer a ser motor de canvi (vanguàrdia política n’hi dèiem aleshores), després va renunciar a ésser ciutadà crític i finalment per perpetuar el seu pensament ha renunciat fins i tot a exercir d’autèntics pares, de mestres de la propera generació.

Els que no vam voler renunciar, els que vam intentar com Espriu “mantenir-nos fidels per sempre més al nostre poble”, els que vam continuar conservant com Màrius Torres la “ciutat d’deals que volíem bastir”, potser no hem viscut de la política, ni hem ocupat càrrecs importants, ni hem fet grans fortunes. Mai ho vam pretendre, però tornem a estar il.lusionats com mai amb el que ara està esdevenint a Catalunya. El preu que hem pagat, com bé mostra la pel.lícula és alt. Cada cop que miro qualsevol fotografia amb els companys d’escola o de la Universitat, hi trobo massa buits. Massa gent que ja no hi és, a causa d’accidents, suïcidis, drogues o infermetats no accidentals (com la SIDA). És aleshores quan sento la derrota, com si la nostra generació també havés patit una guerra, però “silenciosa”.

Ara que una nova generació s’està traient els tics de la Transició i del fracàs d’aquells anys, els mateixos que ens vàren ficar en aquest pou del conformisme, intenten frenar altra vegada el canvi necessari per avançar qualsevol societat. És el que comprovem quan veiem que moltes de les iniciatives arrel del 15M, ràpidament s’intenten col.locar els nostàlgics d’aquells anys, gent de més de 55 anys! O bé els instal.lats, que de cap manera volen soltar la cadira o la seva petita parcel.la de protagonista. No és d’estranyar entre la gent de dretes, sempre defensant els valors del sistema, però entre els que es diuen progressistes? Què poden aportar a la societat paràsits com els Guerra, Chacón o els Navarro? On és la pràctica saludable de la dimissió?. Com va dir Jaume I: “Vergonya, cavallers, vergonya!”.

La meva és una generació tap. La nostra oportunitat, el nostre moment ja va passar, i no tornarà. Hem de reconèixer que vam fracassar. El que ens correspon és deixar pas a la gent jove, amb generositat. No s’hi val a dir que els joves no estan preparats. Doncs ja n’aprendran! És que Felipe Gonzàlez o Pasqual Maragall estàven molt preparats quan van ser escollits, la primera vegada per a un càrrec públic, amb menys de 40 anys?. El que hem de fer és acompanyar-los, no tutelar-los, esperonar-los perquè agafin les regnes quan abans millor. Aquesta seria la millor garantia pel canvi real.

El resultat no es pot qualificar d’altra manera que de naufragi, de derrota. El film ho resumeix molt bé en una de les darreres escenes quan el protagonista diu: “Jo sempre he volgut viure en parella, però quan la realitat truca a la porta, jo la mantinc tancada”. Fins que els que formen part d’aquella generació no ho reconeguin, aquesta pesarà com una llosa sobre l’actual. De la mateixa manera, com la generació que va viure la guerra no va reconéixer el seu fracàs generacional, ens ha transmés a la meva una llosa pesada i feixuga que tot just comencem a treure’ns del damunt (per la desaparició física dels que ho van viure). I la generació més jove, fins que no ens enviï al racó de la història, el nostre fracàs de la Transició li pesarà, li està pesant com una llosa.  A veure si aprenem. El país s’ho val.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!