Cada cop sentim més comentaris que parlen de les municipals com el principi del canvi que tothom sembla esperar. Però fins no fa gaire, tothom deia que les municipals eren unes eleccions molt diferents, on la gent no votava pensant en la ideologia o l’eix nacional, es votava sobretot a les persones, als alcaldables i sobretot pesava la dinàmica local de cada lloc. Bé, doncs ara sembla que per alguns això ha canviat en qüestió de setmanes! Entre ells la gent d’ERC i de MES. Però és clar, tot això ho deien perquè encara no hi havia la data del 27-S.
Segons Alfred Bosch, guanyar a les municipals seria el primer pas per accedir a la independència. Sobretot, si ERC guanyés a la ciutat de Barcelona. Al damunt, afegeix que ERC aspira a tenir fins a 2.000 regidors! Realment, quan un comença a delirar o pensar frases per sortir als diaris, el perill de fregar el ridícul és gran. I el senyor Martí, representant de MES ens ha regalat aquesta frase que sembla treta de les mil i una nits, en dir que qui aconsegueixi agafar el maragallisme guanyarà. Per això, totes aquestes declaracions em recorda massa a la famosa cançó del Mikado, interpretada per Dagoll Dagom que encapçala aquest article.
Alfred Bosch sembla anar desbocat. Fa pocs dies va dir que cercaven per la seva llista municipal a Barcelona els patriotes de barri. Potser aquell dia havia menjat i celebrat massa bé, i potser el subconscient el va remetre a la tele-sèrie de “Gent de barri” o seguint el seu fil, perquè no cercar el patriota de cada comunitat de veïns o el patriota de família. Què coi vol dir això del patriota de barri? Això farà una llista amb més dimensió social o d’esquerres? I què aporta al debat de preparar Barcelona per ser capital d’un Estat? Realment hem de volar tan baix? Aquest és el nucli d’un programa que vol guanyar a Barcelona? Realment, darrerament no sé quina mena de menjar s’empassen els dirigents d’ERC que semblen que estiguin flotant en un altre món. Tralarà, tralarà.
Tot plegat, ben poc seriós. Si realment s’ho prengués seriosament, Alfred Bosch, en guanyar les primàries per encapçalar la llista, hauria d’haver deixat l’acta de diputat a Madrid i començar a viure i veure de prop tots i cadascun dels barris i carrers de Barcelona. O és que els electors de Barcelona no es mereixen aquest esforç? Bosch té suficient coneixement de la ciutat i connexió amb la gent per poder enfrontar-se amb coneixement de causa a Trias o als altres candidats? Un alcaldable ha de tenir la ciutat al cap, i pel que fins ara ha dit i fet, sembla que Bosch està molt lluny d’aquest íntim coneixement de la ciutat a la qual aspira a dirigir. És el més sensat només dedicar-hi tres dies a la setmana una ciutat tan complexa com Barcelona? Com a mínim, hi ha poc respecte als ciutadans i no diguem la sensibilitat d’esquerres.
Perquè quan parla de guanyar en clau nacional, amb qui pensa pactar? Algú creu que una sola força traurà majoria absoluta. Qui voldrà triar com a socis, o a qui donarà suport? Prioritzarà una coalició independentista amb CDC pensant en el 27-S, o voldrà reeditar un altre tripartit, com encara somniem els de MES, però aquest cop format per ERC-MES-CUP? Tot això ja ho ha d’aclarir ara, quan falten només tres mesos per les eleccions, per no confondre als potencials electors. No havíem quedat que s’havia acabat el temps de la puta i la Ramoneta?
Altre cop ens remetrem a la cançó del Mikado, perquè després de cantar-li les variades excel·lències de “les flors quan floreixen al maig”, l’escèptic protagonista, al qual volen obligar a aparellar-se amb la capritxosa princesa Nyam Nyam, exclama:”Que es fotin les flors del teu maig!”. Doncs, això mateix li podrien respondre els electors a l’Alfred Bosch i a ERC amb el seu “maig” ideal i irreal.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!