Circula per la xarxa les condicions a les quals s’han d’enfrontar els estrangers que volen accedir a la nacionalitat espanyola i la cosa va de sorpreses. Malgrat que la llei d’accés a la nacionalitat no especifica que hagin de ser sotmesos a un test, com que preveu que els jutges puguin valorar el seu grau d’integració, alguns d’aquests magistrats, en una nova mostra de subtil racisme i xenofòbia, sotmeten a molts estrangers a un test que molts dels nacionals (incloent-hi alguns membres del poder judicial) no passarien. Fins i tot, els hi fiquen preguntes-parany, per eliminar-los a més velocitat que un avió. Els benintencionats excusen aquests comportaments per l’excés de càrrega de treball i col·lapse de jutjats i registres, però la realitat és simplement que no volen que es nacionalitzin, sobretot estrangers de classe humil, o sia pur racisme. Veiem-ne alguns exemples.
Preguntar pel present d’indicatiu de qualsevol verb o parlar de la denominació tècnica del signe d’accentuació (en comptes de parlar directament d’accent) els hi semblaria xinès fins i tot a molts alumnes d’ESO (malauradament el nivell de cultura general i no diguem gramatical no és gaire elevat en l’actual sistema educatiu, tant se val espanyol com català). Hi ha preguntes amb mala llet, com que escriguin tres rius de Castella, o per quines comunitats autònomes són uniprovincials. Quants espanyols sabrien contestar per exemple quina és la funció dels delegats del Govern? El zenit de tot aquest disbarat és potser posar entre les 15 preguntes alguna com quin riu uneix Madrid i Barcelona (els hi haurien de contestar: doncs la N-II, per cretins!).
Els criteris d’una prova d’accés a la nacionalitat, en cas que fos necessària, hauria de ser fixada mitjançant una llei o reglament específic, amb criteris clars, que no poguessin variar segons l’humor o criteri d’un jutge concret. És sabut, per exemple que l’accés a la nacionalitat americana, és obligatori demostrar que es domina mínimament l’anglès (mitjançant prova escrita) i que s’ha de saber de què va el text fonamental o Constitució. De manera similar passa també amb Alemanya i amb d’altres països europeus. Com diuen els especialistes, qualsevol prova ha d’anar a comprovar si la persona que demana l’accés a la nacionalitat està ben integrada, no a demostrar que se’ls pot discriminar descaradament.
Sembla una broma de mal gust, però tristament és la dura realitat d’una nació, l’espanyola que està avesada a expulsar, però no pas a integrar. Tinc la ferma esperança que Catalunya, quan sigui un estat independent, avesats a ser històricament un país d’acollida, no fem bajanades d’aquest estil per poder accedir a la nacionalitat catalana. Aquesta no és una qüestió menor, en el nostre cas, doncs va íntimament lligat a com considerarem per exemple els ciutadans de Mallorca o d’Ontinyent, per si donarem facilitats per tenir la doble nacionalitat per a tots els habitants dels territoris de parla catalana, o fins i tot els estrangers i fills d’estrangers que resideixen avui entre nosaltres i que en mols casos mostren un alt grau d’integració. El tenir idees clares en aquest sentit, sense mostrar cap por als vinguts de fora, i un combat frontal a tota actitud xenòfoba, inclosa la que de vegades mostren alguns catalano-parlants envers els catalans de llengua castellana, tot això és molt important si volem acabar d’eixamplar el sobiranisme i consolidar el triomf de la independència.
No és hora encara de discutir-nos per si ha d’haver un, dos o tres idiomes oficials a Catalunya (inclòs l’aranès). És sobretot hora de sumar, de no discriminar, d’acceptar les diferències, de mostrar flexibilitat davant la realitat complexa que és avui el nostre país. Primer cal guanyar, per després començar a debatre i construir, però hem d’anar pas a pas, com fins ara. Suposo que això de la nacionalitat ho sabrem fer millor que els espanyols, no hauria de ser massa difícil. Com sempre Espanya ens ensenya com NO s’han de fer les coses, Espanya no falla mai!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!