SAVIESA DE GOS

Els jocs Pítics eren els segons jocs més importants. Se celebraven cada quatre anys en honor d’Apol·lo al santuari de Delfos. En un clima tant competitiu com el grec, havia jocs en honor de divinitats (Dionisíaques, Asclèpies, Heraclees, etc.), en l’àmbit d’una ciutat (Panatenees, Carnees d’Esparta o Heraclees de Tebes), d’altres eren d’una federació i finalment existien els de tot el territori de parla grega (Olímpics, Pítics, Nemees i Ístmícs).

“Si parles oportunament i condenses en pocs mots molta experiència,

els homes no se te’n burlaran tant;

allò que esmussa les esperances prestes

és la persistència de l’excés.

Allò que pesa més d’amagat en el cor dels ciutadans

és haver-se de sentir gestes alienes.

Si vols escoltar de tu sempre fama agradable,

no carreguis la gent amb els teus dispendis”. (Pítica I, 81-84, 90-92)

“Cal que l’home correspongui al seu benefactor

amb senyals de càlid regraciament.

Els qui fan córrer males veus són un dany invencible

per a llurs víctimes i l’altra gent.

Són com la ira de les guineus.

Quin guanys superior dóna als altres?

Jo suro com els taps, sobrenedo el cercle salat

sense enfonsar-me, quan la resta dels ormeigs

té una tasca marina sota l’aigua.

Un ciutadà garneu no pot disparar d’altri

uns mots que els enfonsin del tot,

però cueja entre la gent i trena seduccions.

No em sumo a tal desvergonyiment.

Prou que voldria ser amic dels amics!

Però contra l’adversari botré com un llop

i m’esmunyiré sempre en el camí tortuós.

L’home honrat, de llengua franca, ressurt a qualsevol constitució,

en la tirania, també quan domina la violència popular,

i fins i tot quan els savis governen l’estat.

Alguns tiben massa les cordes i nafren el cor amb plaga punyent

abans d’atènyer el que el seu desig havia pensat.

És un bon recurs posar-se el jou al coll,

duent-lo desimbolt, en canvi és relliscós reguitnar l’esperó”. (Pítica II, 23-24, 76-88, 91-95)

“Hi ha un llinatge ventós de mortals,

els qui menyspreen el que és familiar

i sotgen el que és lluny.

A muntanya sovint el foc d’una guspira

ha anorreat molt de bosc.

L’afany de lucre fins i tot lliga la saviesa,

no punyis per una vida immortal,

però exhaureix tot allò practicable.

La benaurança no progressa molt de temps intacta

quan li segueix i plana copiosa amb plenitud”. (Pítica III, 21-23, 37-38, 60-61, 106-107)

“Les ments dels homes corren més

a lloar el guany astut que la justícia.

Fins per als més febles resulta fàcil d’agitar una ciutat,

en canvi es fa difícil que les coses tornin a lloc.

L’oportunitat té un espai reduït.

Allò més malaurat és reconèixer el bé

i veure’s obligat a tenir-ne el peu fora”. (Pítica IV, 139-140, 273-274, 286-289)

“Calma gentil, filla de la justícia,

que engrandeixes ciutats,

serves les claus sobiranes

de la guerra i del consell”. (Pítica VIII, 1-4)

“Els grans èxits comporten moltes llegendes,

però per al savi no hi ha gaires coses plaents a l’oïda.

Per damunt de tot val no ser inoportú.

Dics als ciutadans que van a favor meu

i si n’hi ha, als que em són enemics,

que no celin el que he fet pel comú.

Cal lloar de tot cor també l’adversari

amb justícia si ha fet res de bell”. (Pítica IX, 76-79, 93-97)

“La gent és maldient.

La felicitat suscita enveges proporcionals.

Qui respira vilment gruny en la fosca.

Vull només el que s’escau a l’edat.

Veig la ciutat que benaurada floreix entre la gent.

Refuso la sort de les tiranies.

Em proposo fer allò útil a tots,

però els envejosos proven d’allunyar-me’n.

Els qui escalen el cim i tasten la pau,

poden sostraure’s als odis i mofes?” (Pítica XI, 28-30, 51-55)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!