SAVIESA DE GOS

En el volum I de la seva Història d’Espanya, descriu i analitza amb un sentit agut i encara molt actual, de quina manera es va arribar a la construcció política de la idea d’Espanya. Per ell el primer factor que condiciona la història i la política és la geografia. “Hem de pensar en l’acció disgregadora de la muntanya, exercida al llarg dels segles, a l’interior de la Península que produeixen un conjunt de regions naturals molt delimitades….la fragmentació accentua la tendència dels diversos components a viure la seva vida pròpia. L’element central de cohesió, massa particularista, no ha atret la perifèria. Lisboa i Barcelona han estat més ben dotades dels elements que fan de la Ciutat un dels factors essencials de la nació“.

“Hispània apareixia davant dels romans ambiciosos com una de les bases essencials per al domini del món. En temps dels visigots, l’acció disgregadora del Pirineu serà més forta que les afinitats dels pobles. En aquell temps s’inicià entre les terres catalanes i occitanes el sentiment de solidaritat que encara perdura. La invasió musulmana facilità molt la tendència a la vida pròpia dels diferents components peninsulars. Els àrabs, portaren una cultura que durant segles fou la més alta de l’occident europeu. Però front a ells, aviat sorgiren els tres nuclis de reagrupament de la monarquia lleonesa, la dinastia navarresa i la casa comtal de Barcelona”.

“Pel camí de sant Jaume s’establí un potent corrent d’unió i intercanvi amb Europa. El nucli català, al romandre dos segles dins l’imperi carolingi donà origen a la íntegra organització feudal. Sempre serà un mal el no participar de l’evolució europea. Els regnes de Taifes eren centres de vida intel·lectual i artística. Front la decadència d’aquests s’alçaren els Estats cristians, més rústecs però més forts. L’esforç castellà per l’hegemonia serà compensat per l’esforç català per l’equilibri peninsular, on els seus monarques romandran fidels a la seva catalanitat i al seu idioma, el català, almenys fins al fill de Ramon Berenguer, Alfons. Aragó i Catalunya no es combatran sinó es combinaran. La tendència marítima d’aquesta acabaria imposant-se. La batalla de las Navas senyala un punt culminant en la derrota dels musulmans a la Península. Des d’aquell moment, deixen de ser un autèntic perill per als regnes cristians”.

“Fins ben entrat el segle XI no es farà distinció entre catalans i valencians, i preexistint la dualitat catalanoaragonesa, donarà al conglomerat l’aspecte d’una confederació. Sota la influència del tràfic marítim i la ràpida expansió territorial per les Balears i Múrcia, es produeix l’ascens de la burgesia i la progressió menestral, amb una separació entre capital i treball. Durant dos segles l’excepcionalitat castellana cessarà en guerres civils, però Catalunya tenia una notable unitat interna i una sèrie d’institucions fonamentals com les Corts i els municipis, així com l’estímul d’un ideal col·lectiu en l’expansió mediterrània. A conseqüència de les guerres amb Castella es configura la institució fonamental de la Generalitat. Per designar a tota Catalunya, va semblar convenient una designació més àmplia que la del comtat de Barcelona, generalitzant-se la del Principat. Pel conjunt dels diferents regnes quedaria la fórmula abreujada de Corona d’Aragó”.

“A Castella la mediatització en la vida municipal de la reialesa, mitjançant el Corregidor, farà d’aquest tant a Castella com al Nou Món, la pedra angular de l’edifici administratiu. La ramaderia fou una de les principals ocupacions. Amb la reconquesta d’Andalusia, al repartir el rei grans dominis entre la noblesa, es ficaren les bases del latifundisme, com a problema agrícola i social. Els mudèjars es dedicaven sobretot a l’agricultura i la petita indústria, mentre els jueus es dedicaven al comerç i el préstec. Les riqueses acumulades suscitaren sempre la enveja i l’odi. Castella ressorgeix amb els Trastàmara. El que vol és aconseguir la unió peninsular i apoderar-se de l’Imperi en formació, tot en benefici de Castella. L’entronització dels Trastàmara a Catalunya i Aragó és un dels fets més transcendentals de la història d’Espanya, l’element més poderós de nacionalització, el rei, deixava de ser català per convertir-se en castellà. Aragó comença a desprendre’s de l’òrbita de Catalunya i a inclinar-se cap a Castella. Això fou l’origen de l’actitud cada cop més recelosa dels catalans cap a la monarquia, que acabarà per col·locar-se al marge de l’esforç estatal.”

“Ferran II va tenir l’impuls de fer de Castella el centre hegemònic dels seus dominis, va acordar que les armes d’aquesta precedissen a les d’Aragó i Catalunya, i el títols de Castella i Lleó havien de precedir a partir d’ell als d’Aragó o Sicília. Excepte els sobirans no havia cap institució comuna, Ferran i Isabel eren cadascú sobirà dels seus propis regnes, una unió personal de diversos Estats, que conserven les seves institucions i organització. L’assimilació comença a partir d’aquell moment, iniciant-se la desnacionalització de Catalunya. El règim fou el d’un despotisme descentralitzat, unió personal d’Estats independents. Es creà aleshores un Consell d’Aragó que havia d’estar on residís el rei, o sia a Castella.”

“El 1486 es dictà la Sentència de Guadalupe, que clogué la guerra dels remences, la primera massa pagesa que s’alliberà a l’Europa feudal, formant un sòlid estament treballador, que esdevindria un element d’estabilitat social i prosperitat. Per contra a Castella, més que estimular l’agricultura s’impulsà la ramaderia. I malgrat l’èxit en la reordenació i recaptació d’impostos s’observa el permanent saqueig de l’economia castellana per part de reis i governants: la noblesa castellana esdevé paràsit de l’estat, viu a costelles d’ell. La presa de Granada representà un augment de prestigi i d’experiència militar. D’aquesta guerra de muntanya neix la infanteria espanyola, l’exemple de les companyies mercenàries suïsses no fou estrany a aquesta transformació.”

“S’accentuà també la defensa de la religió com a fi de l’Estat, creant el Sant Ofici. Mentre la Inquisició medieval era només eclesiàstica i pública, amb garanties de defensa pels acusats, la nova Inquisició combinava l’autoritat de l’Església amb el poder de la corona, amb procediments secrets, sense testimonis i els acusadors romanien desconeguts. Les execucions eren realitzades pel poder civil a la plaça pública, anomenant-se autos de fe. Va ser imposada també als territoris de la corona d’Aragó (inclosos Sicília, Sardenya i Nàpols). La unitat de fe va portar a l’expulsió dels jueus, un cop acabat l’esforç de la guerra de Granada, que era finançat per aquests. Molts passaren a Portugal, a França i a Àfrica. Es calcula que foren 35.000 famílies. S’eliminava així els únics grups que podien formar a Castella el primer capitalisme, però les noves riqueses s’aplicaren al finançament de la política exterior i una bona part es dissipà en mans de l’aristocràcia.”

“S’encetà també la pugna entre Espanya i França i Ferran portà tropes castellanes a Nàpols, suplantant així Castella a Catalunya-Aragó en els seus dominis tradicionals. Era la demostració que la unificació no es basava en la fusió sinó en la superposició de Castella. El mateix Nebrija va escriure a la reina Isabel que la llengua era companya de l’Imperi. El idioma pels castellans és un nou instrument imperial, al mateix temps que les armes i la diplomàcia. Malgrat això Catalunya resisteix mentre s’inclina i no cedeix, triomfa a Roma de la mà dels Borja.”

“Pel que fa a les noves terres, són per als reis de Castella. Malgrat que la concepció de virregnats és catalana, l’organització amb cabildos i audiències, així com el Consell d’Índies és castellana. Amb aquest Sevilla és l’únic port que pot comerciar amb Amèrica i només els súbdits castellans poden passar a les Índies. A la mort d’Isabel, Ferran deroga aquesta disposició que es mantingué fins a Felip II, però no pas el permís per comerciar, que no arribarà sinó al 1778. El monopoli d’una sola ciutat fou fatal pel comerç, per Espanya i les colònies, allunyant el comerç del Nou Món de la major part de la Península. L’imperi espanyol, sense industrials ni comerciants mai va arribar a ser un Imperi comercial com Anglaterra i Holanda. El comerç d’Amèrica va estar en mans estrangeres i a aquestes fou a parar l’or d’Amèrica. Castella es despoblà més fàcilment.”

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!