SAVIESA DE GOS

“Islàndia, a l’octubre de 2008, els tres principals bancs es van declarar en fallida. El seu sistema financer, poc regulat a causa de l’escassa població, s’havia convertit en un paradís controlat per especuladors locals, que hom considerava herois nacionals, oblidant la precarietat en què els seus antecessors havien viscut durant segles”.

“Però els islandesos van aconseguir enderrocar el govern i iniciar un procés obert per renovar la constitució. Si bé s’han condemnat banquers, aquests són una minoria i les penes no passen de cinc anys o sentències simbòliques que no comporten cap pena. No podem posar Islàndia com l’exemple a seguir perquè no s’han dut a terme les mesures que la gent ha proposat de forma democràtica”.

“El 20 de gener de 2009, per primer cop a la història del país, la policia es constitueix com força antiavalots. El 26 cau el govern. Les quotes hipotecàries fins es tripliquen d’un dia per l’altre a causa de la devaluació de la moneda.”

“Arran del deute exterior de les entitats nacionalitzades (que Islàndia sí que està pagant), es va aplicar la llei antiterrorista per bloquejar el capital de les entitats que operaven al Regne Unit. El FMI va condicionar la continuïtat de les ajudes a què cada família islandesa pagués 48.000 euros en 15 anys. El gener de 2010 el grup ciutadà InDefence va presentar al President de la República 56.000 firmes (23% del cens), demanant-li que no firmés la llei aprovada pel Parlament. El President va dur la llei a referèndum, guanyant el no amb un 93%. L’Autoritat Supervisora de l’EFTA va exercir fortes pressions i va denunciar els fets al tribunal de l’organització, format per tres jutges de Noruega, Liechtenstein i Islàndia. El gener del 2013, aquest va dictaminar que Islàndia no havia de retornar el deute en les condicions que se’ls havia volgut imposar.”

“El sistema polític islandès tradicional (el conservador Partit de la Independència i el Partit Progressista de centre-dreta) segueix acumulant la majoria dels vots, vinculat al sector financer i al sector pesquer (els majors motors econòmics). L’Aliança Socialdemòcrata i el Moviment d’Esquerra-Verds que suposen l’alternativa, el 2009 van prendre el poder, però no van estar a l’altura. El 2013 el liberal ecologista Futur Brillant i el democràtic Partit Pirata van entrar al Parlament, sumant el 13,35 % dels
vots. En un país de 320.000 habitants, el pes que tenen els votants rurals és molt més gran que els de la ciutat, sistema que beneficia el PI i el PP. El Partit Pirata necessita un 32% més de vots per escó.”

“El procés de privatització dels bancs nacionalitzats als anys 90 va derivar en un procés de compravenda plagat de favors personals, en els quals van participar les dues formacions tradicionals (PI i PP). Es van convertir en un negoci aparentment segur però que es basava en una bombolla especulativa. Una generació sense por al risc aprofitant una regulació escassa.”

“El 2009 unia els islandesos la voluntat de depurar responsabilitats i l’esperança per un futur i progrés que estigués en mans del poble. El 14 de novembre es va organitzar l’Assemblea Nacional, aplegant 1.500 persones de tota la geografia. Distribuits en taules de nou membres, discutint sobre els valors fonamentals, erigint-se quatre pilars centrals de la nació (integritat, igualtat de drets, respecte i justícia), per a la redacció de la nova constitució. Va demostrar que la societat estava disposada a liderar el procés. El Consell Constitucional, format per 25 ciutadans escollits a les urnes va redactar l’esborrany constitucional el juliol de 2011. S’iniciava el torn de les institucions.”

“El Consell va posar en marxa una estratègia de pressió sobre els diputats de centreesquerra, però finalment no es va dur a referèndum el text sinó sis preguntes sobre els temes que més debat havien suscitat, en un rentat de cara del govern, que no va destinar cap pressupost a la difusió. Es va celebrar l’octubrede 2012, amb una participació del 49%. Això va permetre al PI crear l’argument que els 2/3 del cens no havien donat suport al text.”

“Aleshores el Parlament va posar el cas en mans de la Comissió de Venècia, òrgan depenent del Consell d’Europa, presentant els resultats el febrer de 2013. Els experts donaren oxígen a les tesis del PI, apuntant que la constitució de 1944 només necessitava uns retocs, sobretot pel que fa a les propostes per reformular el sistema democràtic, les més atractives (com la transparència abosluta de l’administració), mostrant Europa el seu perfil més conservador, obviant també el model dels estats que funcionen amb llistes desbloquejades (que obliga a retre comptes de forma directa, evitant que els professionals facin carrera sense el suport dels votants).”

“El país va perdre la batalla decisiva in extremis, a les dues de la matinada del 28 de març del 2013, amb l’ombra de la sopita sobre una part dels diputats del centreesquerra. Uns quants polítics van teixir una trama per forçar que la constitució mai fos aprovada. Al juliol de 2011 el consell va forçar a tots els diputats
a posicionar-se públicament amb una pregunta clara i concisa, demanant el sentit del seu vot. D’un total de 63, 32 van mostrar el seu sí a la reforma. Com la nova constitució regulava els privilegis de la quota pesquera de les grans empreses (que a partir del 1990 havien anat comprant els permisos als pescadors), i les quotes s’havien convertit en un producte especulatiu per accedir a crèdit per invertir en sectors com el financer, l’oposició a la reforma va ser frontal.”

“L’última sessió de la legislatura s’allargà fins a la matinada del 28 de març. Per tal de forçar aquesta votació, una de les diputades inclou la proposta com una esmena a una altra llei que s’ha de votar aquella mateixa nit, obligant a votar-la prèviament abans de la votació final. Aleshores la Presidenta del Parlament i membre de l’Aliança Socialdemòcrata ensorra tota possibilitat d’èxit i decideix posar a votació la llei sense l’esmena. L’endemà internet bullia de ràbia, però les agències de comunicació van fer palès l’absolut silenci informatiu.”

“Amb tot això, no podia haver-hi millor escenari pels líders el PI i el PP, els mateixos que havien alimentat la bombolla financera. En quatre anys, la crisi s’havia reconduït, la justícia internacional havia donat la raó a Islàndia i la coalició de centreesquerra havia decebut a l’electorat. El Pi, a més va prometre rebaixar els impostos i trencar les negociacions amb la UE, que es podia traduir en una reducció dels privilegis pesquers. Al seu torn el PP prometia una rebaixa de les hipoteques i dels impostos. Les eleccions de l’abril de 2013 van confirmar el retorn de la coalició de centredreta. Els seus primers pressupostos foren de retallades i tracte de favor a les grans indústries, incrementant substancialment els fons destinats al cos de policia.”