SAVIESA DE GOS

Del 31 de març al 3 de abril de 1938, prop de 20.000 homes s’enfrontaren pel control de la ciutat de Lleida, amb combats duríssims i un balanç de 950 baixes al bàndol feixista, i prop de 4000 entre els republicans, entre morts, ferits i presoners. Lleida fou la única ciutat de Catalunya on tingué lloc una batalla per la seva conquesta en aquella guerra “civil” amb conseqüències duríssimes pels seus habitants, com va tastar la meva família en pròpia carn, afirmant definitivament als nacionals per poder iniciar l’ofensiva final contra Catalunya.

Però en aquella batalla, la meva àvia va perdre dos fills en un mateix dia.  Quan jo tenia vint anys, ja no hi tocava gaire per l’alzhèimer, però sempre em vaig quedar amb les ganes de preguntar-li què havia sentit, com ho havia viscut tot plegat, aquella tragèdia, que devia ser escruixidora. La meva mare sempre m’ha dit que a partir d’aleshores s’instal.là la tristor a casa nostra i la meva àvia va vestir de fosc fins als seus darrers dies. Vagi això en memòria seva.

Terol havia caigut i els republicans (entre ells el meu oncle Ramon) retrocedien en desbandada. La 46 divisió més les restes de la 27 i 16 Divisions s’encarregaren de la defensa de la ciutat (en total 10.000 homes), comandats per Valentín González, “el Campesino”. Pel cantó dels feixistes, la 13 Divisió, del general Barrón, reforçada
per la 150 i la 5a de Navarra, sumant també, uns 10.000 soldats. Entre aquestes es trobaven algunes unitats molt experimentades i implacables, com el Tabor de Tiradors d’Ifni, i algunes banderes de la Legió.

El foc d’artilleria havia deixat la ciutat sense civils. L’atac començà la nit del 30 al 31 de març, avançant cap a Gardeny pel sud. Durant la nit del 2 al 3 d’abril, els republicans contraatacaren fortament sobre aquestes posicions, i es parapetaren en
les primeres cases de la ciutat, i es ficaren mines al carrer Sant Antoni, Plaça Catalunya, i dinamita als dos ponts sobre el riu. El dia 3 d’abril, a partir de les 12 hores, atacaren per diversos punts, quedant desbordades les defenses republicanes. Els atacants aconseguiren penetrar en la ciutat, avançant cap al centre, prenent l’estació a les 3 de la tarda i la Seu Vella. Al vespre els republicans començaren a creuar el riu cap al marge esquerre. Per dificultar l’avanç enemic es provocà l’incendi d’alguns edificis del centre de la ciutat. El foc passà d’unes cases a d’altres en alguns punts.

Va ser aleshores, enmig del desconcert, quan els meus oncles (el més gran era oficial d’enginyers i havia combatut prop de Terol) varen anar a cercar coses de valor que havien amagat a la casa on vivien, al barri de Cap-Pont. Les “valentes” tropes del “Campesino”, fugint del riu per instal·lar-se al barri de la Bordeta, els van confondre amb desertors, i al mig de la séquia de Torres (avui Avda. Alacant) els van matar a trets, com a gossos. Dels pocs veïns que voltaven per allà, ningú va sortir a defensar-los ni a dir que els coneixien. La meva àvia va tenir sempre la sospita que una veïna, per enveja, els va delatar.

A les 14 hores, el comandament republicà s’instal·là a la Bordeta (passat Cap-Pont, a 1 km. del riu) mentre s’organitzà a la Banqueta (actual Blondel) l’evacuació de les tropes cap al marge esquerre. L’aviació alemanya destruí el pont de pedra, intentant tallar la retirada. La seva destrucció estava prevista pels mateixos republicans com a darrer recurs, però en aquell moment, els defensors es quedaren amb una única via de subministre i sortida, el pont del ferrocarril, pel qual no podien transitar vehicles. En aquell moment encara hi havia bosses de resistència a la Rambla d’Aragó i a la plaça Berenguer IV. Aquestes, es dissolgueren, creuant el riu durant la nit. Des d’aquell moment, el front quedarà establert al riu Segre. Durant els següents dies sovintejaren els trets així com l’esporàdica acció de l’artilleria. El dia 4 el front s’estabilitzà. La situació no es mourà durant 9 mesos, que faran de la vida a la ciutat, una empresa arriscada, per l’acció de franctiradors. Amb la caiguda de Lleida, els feixistes avancen sense resistència a tot el marge dret del Segre, preparant-se per prendre Balaguer, al cap de pocs dies.

Malgrat que la 46 Divisió republicana seria condecorada per aquesta batalla, el seu responsable, Valentín González “el Campesino”, el qui va donar l’ordre d’eliminar tots els elements “sospitosos” com els meus oncles, fou severament amonestat pels seus superiors, que l’acusaren de covard, i no complir les ordres de resistir fins a les darreres conseqüències. Perdre la part dreta de la ciutat significava a la pràctica, perdre la plaça.

Pel que fa als meus oncles, varen ser enterrats qui sap on. Els meus avis no ho van poder esbrinar mai. En una capsa llarga de cartó, els hi van fer arribar a Castelldans (d’on era el meu avi i on estaven refugiats) les darreres pertinències del meu oncle Josep i cap del seu germà Dario. Un pantaló republicà, una camisa amb taques de sang i dues marques de forat de bala al pit; un mapa on havia marcat el front i els diferents llocs on havia estat, (potser per això van sospitar que no fos desertor o espia); i sobretot un diari. El meu oncle havia deixat escrit les seves vivències des que el van enrolar a l’exèrcit republicà, el seu pas per l’acadèmia d’enginyers i els seus diferents destins al front (Candasnos, Fuendetodos, Binaceit, Belchite…). De la serenitat que traspuava els primers dies fins al nerviosisme de la seva escriptura dels darrers dies, tot fa pensar que les coses anaren empitjorant. El diari s’interrompia pocs dies abans que comencés la batalla de Lleida.

Aquella capsa, va estar lligada amb un cordill i embolcallada amb paper i tela, ben guardada i amagada a l’armari de la meva àvia. El seu silenci sobre ella fou tan hermètic, que fins fa pocs mesos no me’n vaig assabentar que la meva mare ignorava la seva existència. Aquells escrits i aquella capsa, per estranys camins del destí, van anar a parar a les meves mans quan vàrem deixar la casa dels meus avis a Cap-Pont, on vivíem. Tot allò ho vaig guardar durant un temps, també sense dir-ho a ningú (per la meva mare tot allò era un tema tabú). Fins i tot, vaig transcriure el diari i passar-ho a net per fer-lo més entenedor. I durant anys ho vaig guardar, amb l’esperança que arribés un moment propici per parlar-ne amb tranquil·litat. Però, no succeí mai. Encara recordo que el quadern tenia un forat al mig, producte d’un tret, pel qual vaig deduir que se’l devia guardar en una butxaca a l’alçada del pit.

La meva àvia per Tots Sants, sempre anava al lloc on hi havia la fossa comuna dels republicans, amb l’esperança que els seus fills estiguessin allí, però sense cap certesa. Per aquelles dates, i per principis de cada abril, la meva àvia s’entristia molt. Tot això ho hem viscut durant molts anys a la meva família. Per això entenc perfectament l’angoixa i quasi l’obsessió per part dels descendents dels desapareguts i enterrats en fosses comunes a la Guerra Civil. Necessiten saber on són, trobar els cossos, per donar-los sepultura i acomiadar-los. Necessiten descansar en pau. Els morts i els vius.

Fins aleshores les ferides restaran obertes. Fins aleshores no hi haurà pau (ja que mai es farà justícia). Fins aleshores la guerra no s’haurà acabat. “Qui pugués oblidar la ciutat que s’enfonsa!….” (Màrius Torres)