Finalment CCOO i UGT, a causa del progressiu debilitament del seu discurs i els pactes signats com les reformes laborals, el pacte de les pensions (després anomenat Pacte de Toledo), a mitjans dels 90 encetaren l’anomenada “unitat d’acció”. Quant més es debilitaven aquests dos sindicats, més augmentava la força dels sindicats “grocs” (com CSICA, sindicats de Quadres) i la CGT. Però la competència entre sindicats per tenir més delegats, més afiliats, i també més subvencions, en perspectiva no va suposar cap reforçament dels drets dels treballadors ni de la seva influència dintre de la societat. Al contrari, el sindicalisme va començar a estar cada cop més absent del debat social i econòmic. Es convertia lentament en una cosa del passat, que no s’havia adaptat al nou segle ni a la nova realitat social de la revolució tecnològica, aleshores en marxa.
Ja en ple segle XXI, què podem dir que aporten els sindicats a la societat? Modernitat? Nous debats? Noves formes d’organització? Noves formes d’acció i mobilització que no passi per les tant gastades vagues? Qui defensa, mobilitza i organitza als aturats i als immigrants? La resposta a tot això és que els sindicats NO. Quan la ideologia ja no té cap pes en la vida dels treballadors, quina raó de pes hi ha per a que no s’ajuntin CCOO i UGT? Quina diferència d’objectius hi ha entre CCOO, UGT, USO i CGT? Sincerament, des de la meva posició d’assalariat, no li veig cap motiu per a que això no es doni. A no ser que hi hagi interessos per mantenir certes capelletes, certs interessos de casta, certs privilegis, certes maneres de viure sense treballar ni donar explicacions.
En l’era tecnològica d’internet, no s’entèn el manteniment de tants locals, tants alliberats, tanta burocràcia on estan instal.lats. Un altre anacronisme és la falta absoluta de transparència i de democràcia interna al si dels sindicats. Els que demanen sempre explicacions a la patronal, a les empreses, als governs de torn, no donen mai explicacions sobre el seu funcionament intern, sobre les seves finances, sobre la seva estructura. Aquest model del segle XIX s’ha d’acabar.
També em xoca els darrers temps que en la qüestió nacional i social, els sindicats han desaparegut del mapa. Estan els sindicats ajudant massivament i amb campanyes a les accions de la PAH? S’han adherit massivament a les accions de l’ANC? S’han vinculat d’alguna manera a la Via Catalana? Si ho han fet, jo i molts d’altres com jo no hem percebut. També volen perdre aquest tren?
La renovació sindical no passa només per canviar radicalment de dirigents, que també. Per que la història no els enterri, han de fer desaparèixer certes formes de lluita decimonòniques com els “piquets” (més igual l’adjectiu que hi fiqueu), els alliberats, la no limitació de mandats, la celebració de congressos mitjançant “delegats” (un model molt leninista). Per fer front al nou món del treball que s’està configurant (amb micro-empreses i tele-treballs) caldria potser a anar a Sindicats de branca o sector, descentralitzats i tecnològicament connectats, i no continuar amb l’esquema administratiu de comitès d’empresa, locals comarcals i provincials i centrals sindicals.
El temps ens ho dirà. Però quasi al final de la meva vida laboral, el balanç personal en referència als sindicats és pobre i trist. I això que des de que vaig començar a treballar, he estat sindicat (ja fa més de 33 anys). Només em pregunto si encara tenen forces per tornar-se a imbricar en la nostra societat, si volen tenir algun paper en la Catalunya independent.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!