SAVIESA DE GOS

Xavier Massot Martí, de Lleida estant

12 de gener de 2016
0 comentaris

Gòrgias o l’engany en la política

“L’art retòrica tracta de les paraules, és artífex de la persuasió. De les coses en si, l’orador no cal que n’aprengui l’essència, però ha d’encertar un artifici persuasiu, de manera que davant dels no entesos sembli que en sap més que els entesos. La retòrica és un simulacre d’una part de la política. Els homes més malvats surten sempre d’entre els poderosos. Tanmateix no hi ha res que privi que entre els poderosos hi hagi homes excel·lents. N’hi ha hagut ben pocs, però n’hi ha hagut.”

“Hi ha dues arts que corresponen al cos i a l’ànima. La que es refereix a l’ànima, l’anomeno política, la que es refereix al cos té dues parts, la gimnàstica i la medicina. Perquè no és cap art allò que és irracional. Dels diners, del cos i de l’ànima diem que hi ha tres malures, la pobresa, la malaltia i la injustícia. Però la maldat de l’ànima és la cosa més vergonyosa, perquè excedeix les altres en causar un gran dany. El comerç allunya de la pobresa, la medicina de la malaltia i la justícia de la injustícia. La justícia és medicina contra la perversitat.”

“Cal no envejar els malaurats ni els qui no són envejables; cal compadir-los. Són feliços l’home i la dona que són bons i honrats; els malvats i injustos són malaurats, però són més malaurats si no en paguen la pena ni atenyen el càstig. La felicitat no és apartar-se d’un mal, sinó no haver-lo tingut ja ni en principi. Per comprovar que una ànima viu bé, cal que tingui tres coses: saber, benvolença i franquesa. El bon ordre i proporció de l’ànima, pels quals els homes es fan justos i ordenats són el seny i la justícia. Mentre l’ànima estigui malalta, incontinent, injusta i desassenyada, cal apartar-la de les apetències i no cedir, sinó realitzar aquelles coses que la facin millorar.”

“A l’home malvat no li val més viure, ja que forçosament viurà malament. I tampoc no hem de viure massa encastats en la vida. El que cal mirar de quina manera viurem tot aquest temps amb la perfecció màxima. Provem de servir la ciutat i els ciutadans fent-los tan bons com puguem, ja que sense això, els altres beneficis no donen cap profit.”

Finalment, Plató aprofita en el text per justificar la posició de Sòcrates davant el judici que el va condemnar a mort. Davant dels retrets de Cal·licles, els mateixos que els càrrecs pels quals va ser acusat Sòcrates: “Sòcrates, descures el que hauries de curar. Si algú et fa agafar i et fa tancar a la presó dient que l’has maltractat sense tu haver-lo fet, et quedaries parat sense saber què dir, i quan pugessis davant del tribunal, fins i tot amb un acusador poc hàbil et faria morir si volia encarranquinar-te una pena de mort. Prou d’argumentar, practica el bon concert dels negocis, on vegin clar que ets sensat.”

A la qual cosa Sòcrates respon com argument principal: “Entre cometre una injustícia o bé sofrir-la, prefereixo sofrir-la. Cal fer-ho tot en recerca del bé. La qualitat de cada cosa és quelcom ordenat i arranjat per l’ordre. L’ànima que és ordenada és prudent, i per tant és la bona, actuarà amb justícia, doncs qui actua amb pietat i justícia cal que sigui piadós i just., però també cal que sigui valent. Un home que obri amb honestedat i honradesa necessàriament ha de ser afortunat i feliç. Qui vulgui ser feliç ha de percaçar el seny i exercitar-lo, i ha de defugir del llibertinatge. Aquesta és la meta amb la qual cal viure, perquè la justícia i el seny habitin en el qui ha de ser feliç. Que em facin injustícia és més vergonyós per al qui la comet que no per a mi, que la pateixo. La injustícia és el màxim dels mals, però per al qui la comet, i encara el mal és més gros si l’injust no sofreix càstig.”

“Qui s’ho proposi em farà executar, un home malvat en matarà un de bo, i qui vulgui em prendrà tot el que jo tingui. Si sóc dut fins als tribunals, el meu acusador serà un poca-vergonya, perquè cap home honrat no acusaria injustament un altre, i no seria estrany que em condemnessin a mort. Si algú m’acusa de corrompre els joves perquè els faig dubtar, jo no podré dir ni la veritat i em tocarà sofrir el que sigui. Perquè la mort en si, no la tem ningú, tret dels homes irracionals i covards; el que temem és la injustícia. És propi d’aquell que està sofrint un càstig i el rep justament, que es torni més bo i que serveixi d’exemple als altres. Envio a passeig els honors de les multituds, cultivo la veritat i procuro de viure amb la màxima bonesa, i de morir quan em toqui.”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!