SAVIESA DE GOS

S’acaba de celebrar la Fira de Teatre de Titelles de Lleida, una trobada d’àmbit internacional, possiblement la més important d’aquest sector a Europa i que ha tornat a batre rècords d’assistència i participació artística. Enguany es complien 25 anys de la seva celebració, un bon moment per fer balanç d’una de les activitats amb més ressò cultural europeu de les que es realitzen a Lleida (juntament amb l’Animac i el Festival de Cinema Llatinoamericà). De vegades, darrere de l’èxit d’un fet cultural hi ha una autèntica odissea personal dels impulsors.

Recordo amb estimació quan vaig coincidir amb el matrimoni Joan Andreu Vallvé-Julieta Agustí, autèntics impulsors de tot aquest món, que no feia pas massa temps s’havien instal·lat a Lleida, després del seu pas per l’Institut del Teatre de Barcelona. Una trobada fortuïta, que em va conduir al fet que m’obrissin la seva casa (als afores, enmig de l’horta, entre Lleida i Alpicat) per fer-me partícip dels seus plans i les seves inquietuds per arrelar una activitat quasi absent a Ponent.

Devia ser el 1984, quan jo tenia responsabilitats en alguns grups de cultura popular, i ells cercaven per tots els mitjans connectar amb persones de l’àmbit cultural lleidatà per fer-los partícips i, si podien, involucrar-los en el que per a ells era molt més que una afició, quasi una passió. Des d’aquella passió em van comunicar tot un seguit d’idees i de projectes que a mi em venien, la veritat, una mica fora de les meves preocupacions, doncs voltava més dins els àmbits musicals que no pas els teatrals, però per descomptat em van semblar molt interessants, encara que fos en aquell moment escèptic sobre el seu desenvolupament a una ciutat com Lleida. Afortunadament, jo anava del tot equivocat.

Al meu torn els hi vaig fer partícips dels meus anàlisi sobre els grups culturals i les persones més destacades que els hi podien facilitar la feina o bé obstaculitzar-la (que sempre existeixen en aquest món). Em va impactar sobretot, l’entusiasme de la Julieta, i suposo que ella ha estat en bona part responsable de tot el que després va venir. En l’espai d’uns mesos, després d’aquella trobada, el 1986 naixia el Centre de Titelles de Lleida, que va anar creant caliu i una xarxa suficient per fer un salt qualitatiu quan el 1989 van posar en marxa la Fira de Titelles, primer lligada a la Festa Major, més endavant desvinculant-la encertadament per tenir vida pròpia.

Les primeres edicions van ser més aviat modestes, però van anar consolidant i ampliant el fenomen fins a convertir-lo en l’esplèndida realitat que avui és. Des d’aquella màgica nit, no vaig tenir la sort de coincidir més amb cap dels dos artífexs, però em resta en el record que els desitjos, quan es fica entusiasme, imaginació i ganes, es transformen en realitat. Repassant la Gigafoto de la Via Catalana, he comprovat que en Joan Andreu Vallvé i el seu fill estaven en aquell fet (la Julieta fa un temps que ja no hi és), tant de bo el seu entusiasme pugui servir com a exemple per seguir el mateix camí, per materialitzar el que encara és un somni seu i de molta gent en aquest país, el de ser independents.

Cal felicitar als creadors i als organitzadors. Recomano a tothom que pugui, que en pròximes edicions s’atansi per Lleida per gaudir de tota mena d’espectacles de titelles, des del tradicional guinyol, les marionetes, titelles de fils, parades d’artesans titellaires, titelles gegants, i espectacles per a totes les edats, des dels menuts, fins als adults (dels quals totes les entrades es van exhaurir). Marqueu-vos a l’agenda i aprofiteu també per conèixer la ciutat (com la Seu Vella) i el seu entorn (com la Mitjana).