SAVIESA DE GOS

Amb el característic humor lleidatà de rebatejar tots els llocs emblemàtics de la ciutat amb noms més populars, el teatre de la Llotja de Lleida va ser rebatejat, tot just inaugurat, amb el renom de “La Lletja”, pel seu disseny estrambòtic (passant de modernors i collonades) a ulls de molts lleidatans. Així, va passar amb la plaça del Clot de les Granotes (oficialment plaça de la Constitució), la plaça de “L’Ataüt” (o plaça Noguerola), el Pont de les Guitarres (el darrer pont damunt el riu, al cantó de la Llotja), el Pixador del Sangenís (o Font de la Plaça Catalunya), el Pixador del Siurana (a la plaça Europa), el Paquet de “Ducados” (oficialment Edifici de Sindicats), etc. I és que no hi ha més força que la que imposen les classes populars en definir els llocs i les coses. És una petita venjança dels ciutadans que fa perdurable, per damunt del temps, de les denominacions i intencions que volen imposar les autoritats.

Tot això ve a tomb per haver-se conegut el balanç, i el dèficit acumulat que arrossega aquest edifici, dedicat a mostrar espectacles, però també a fer convencions i congressos. La concessionària, que ha tingut, en quatre anys d’existència, una accidentada vida en la composició del seu accionariat, gestiona l’activitat congressual, empresarial, hotelera i del pàrquing, però no la dels espectacles, que ho porta directament l’Ajuntament de Lleida. Amb aquest model, el senyor Àngel Ros no perd ocasió de recordar-nos que la Llotja no li costa massa al contribuent. Malgrat que la temporada d’espectacles sabem que ha generat dèficit. La Paeria no fa públiques les xifres, però segons ells la xifra és poc substanciosa. De moment.

El 2013 la concessionària va tenir unes pèrdues de quasi 350.000 euros, que sumats als anteriors anys, s’atansa al milió d’euros (que és igual a l’import dels ingressos del 2013). L’empresa diu que això és degut a la crisi econòmica, que ha fet disminuir la celebració de congressos i al cost de l’energia que s’ha disparat, doncs les grans dimensions de l’immoble (més aviat el gran espai desaprofitat), malgrat el lema del consistori batejant-lo amb “Espectacle i sostenibilitat”, està molt lluny de complir qualsevol dels dos objectius. Admet que no és assumible seguir amb aquests resultats negatius. Segons el conveni signat, si la concessionària renunciés, l’ajuntament hauria d’assumir la totalitat de la gestió de l’edifici o fer un nou concurs (que en la primera ocasió només va acudir una empresa).

Pel que a l’interior de l’edifici, només cal veure la foto per sospitar la quantitat d’espai desaprofitat i el car que ha de ser el seu manteniment, entre neteja, il·luminació i climatització, doncs amb el clima extrem de Lleida, la cosa ja era previsible. I si revisem detingudament la sala d’espectacles, la cosa no pot ser més decebedora: una autèntica ratera si es tingués de desallotjar ràpidament (només dues sortides obertes, les dues al mateix cantó), una sonorització defectuosa, una decoració lúgubre (domina el negre per tot, com si fos un taüt) i una pendent mal il·luminada que sovint més d’un ha anat d’un pèl que no besi el terra. No diem res del contingut de les programacions, de moment, malgrat que l’Ajuntament la vol fer passar com una cosa de nivell…internacional! Penós!

Però, el desaprofitament de l’espai, a l’exterior, encara s’agreuja més. Una gran extensió de terreny, sense ni una sola ombra (ni tendals ni molt menys arbres) que, en quant comença la calor, convida a no atansar-s’hi, i a l’hivern, amb el fred intens que sempre ens acompanya, estant vora al riu, d’on puja la humitat a desdir, fa que la majoria de l’any, sembla un gran vaixell ancorat enmig del desert. És el que té la mania de fer places dures, quan en aquesta matèria, ja està tot inventat, però la tossuderia fa cometre aquests errors de criatura (els socialistes lleidatans no maduraran mai).

Algú va pensar, en dissenyar-lo, en ficar plaques solars a l’edifici i al seu entorn? Perquè hi ha moltes maneres de fer-ho. Algú va pensar, a més, d’aprofitar l’energia geotèrmica, en finestres bioclimàtiques i d’altres sistemes similars? I el que és més important: algú va pensar que podia tenir unes dimensions més reduïdes, sense tan ample de passadissos i sales sense res? Potser entre l’edifici i l’esplanada, amb la meitat de l’espai i d’inversió n’hagués hagut suficient.

Però, com sempre, els lleidatans, que som molts desconfiats (diuen els nostres estimats socialistes), vàrem sospitar que hi havia alguna jugada especulativa (a càrrec de la Caixa de Catalunya d’aleshores) i potser un possible finançament de vés a saber què. Molt ens temem que finalment la factura de “La Lletja” (que és el mateix títol d’una web crítica amb l’ajuntament socialista) la pagarem entre tots els lleidatans. Un nou triomf que podrà exhibir el president dels socialistes catalans!

Per acabar, qui vulgui saber més del grup crític de Lleida, que fent honor a aquest edifici s’ha batejat amb el nom “Els Amics de la Lletja”, us convido a visitar el seu lloc:

https://www.facebook.com/elsamicsdelalletja

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!