SAVIESA DE GOS

Xavier Massot Martí, de Lleida estant

22 de març de 2014
0 comentaris

ESTIMAT DOCTOR/ ADMIRAT MESTRE

Dues vides i voluntats insubornables en la seva catalanitat i convicció democràtica, és aquest llibre que ens explica, a través de 79 cartes creuades entre Pau Casals i Josep Trueta, i ens dóna un punt de vista bastant fidel del patiment de molts intel·lectuals catalanistes exiliats. Algunes de les frases més alliçonadores ens ho expliquen amb claredat. Sigui aquest article un petit homenatge a dos grans catalans.

El doctor Trueta ens confessa: “Tot el que sóc i tot el que tinc, ho poso a la disposició dels que segons el meu criteri es proposin el bé de Catalunya. La llibertat ha estat consubstancial a la meva vida. Nosaltres no havíem estat víctimes d’una guerra civil sinó d’una derrota nacional. Com a catalans, em sembla proper el dia en què puguem anar pel món sense témer ofendre a ningú; potser encara serem a temps per a presenciar el renaixement del seny català, que ens féu tan grans en el passat”. Ells no ho veieren. Però nosaltres sí que podem. Honorem-los fent Via!

I continua reflexionant Trueta: “Anys esmerçats treballant amb anglesos ens han servit per a copsar el que podríem esdevenir els catalans si un dia poguéssim posar la nostra llar en ordre. Res de vida de cafè amb xerrameques sense fi. Treball ordenat i raonament modest i assenyat, com quan als catalans no els treien de llur terra. El mal és que la manca d’acord entre les grans potències fa cada dia més inversemblant que vulguin intervenir activament a Espanya. Puc ajudar millor al redreçament de la terra des d’ací, car puc connectar a dirigents anglesos coneguts.”

“Si el món de la decència i la bondat, del que formem part, no és ajudat per tots nosaltres, em fa molta por que desaparegui sota l’onada de l’egoisme americà. El cello a les mans del Mestre Casals és una arma més forta i representativa del nostre món que la bomba atòmica americana. Fa goig de veure quants catalans hi ha pel món que conserven intacta llur naturalesa catalana. En canvi, fa pena que amb tanta raó a fer-la evident, encara siguem inexistents pel món. La resistència de Casals a la tirania franquista és més que una resistència del tipus de les vagues de fam, és una resistència activa en allò que de sublim elevació espiritual comporta, el renunciament a l’art musical.”

Al seu torn Casals reflexionava així: “El meu deure era romandre amb els meus compatriotes, exiliats com jo mateix, i reconfortar-los amb la meva presència. No faran res per treure Franco. Quina traïció! És el col·lapse de la meva vida! Els governs de les nacions més responsables ens tracten com a quantitat negligible, passant per sobre de la moral, de la justícia, de tots els sentiments humans. Han tirat per la borda tot ideal, tot el que és noble. Aquest és el nostre guany per haver-ho sacrificat tot creient com uns babaus en la dignitat i principis morals dels Estats Units i Anglaterra.”

“La llengua ho és tot per Catalunya i entenem que servir-la és mantenir el seu esperit i assegurar el seu esdevenidor. Quan un poble roman fidel a la seva llengua, totes les prohibicions són inútils perquè a la llarga s’estrellen contra la realitat, que ha anat forjant-se a través dels segles. No som anacrònics, som dels nostres temps, però ens enorgullim del conreu de les arts. Cometríem una claudicació imperdonable si ens sotmetéssim a imposicions foranes, si deixéssim d’ésser nosaltres mateixos, perquè aquesta és l’única manera d’ésser plenament universals. Passen sistemes i règims polítics, però la devoció a la llengua materna no coneix eclipsis. Per establir una concòrdia entre tots els pobles hispànics, cal respectar les particularitats mil·lenàries. Sigueu fidels a la terra i a la llengua, no per a tancar-vos, sinó per a tenir veu pròpia en el gran concert de les esperances dels homes.”

“En Millet, m’ha escrit, no per demostrar cap mena d’adhesió sinó per demanar-me quelcom. No puc oblidar la baixesa de la visita de l’Orfeó a Madrid que constitueix un insult a Catalunya. Algunes vegades m’han vingut a veure personalitats i delegacions perquè formés part de governs. Tot sol, disposo d’una força moral que d’altra manera no tindria.”

“La meva música és una cosa secundària en aquests temps. Ha de passar a un segon lloc davant de la qüestió humana del meu dissortat país. Tot el que tinc és la meva música; i quan va arribar el moment, tot el que vaig poder fer va ser arraconar-la. Em vaig retirar a la Catalunya francesa per a protestar contra el totalitarisme que havia dominat el meu propi país. Les nacions Unides condemnen el genocidi cultural. Què pensa el món respecte d’aquesta persecució d’una llengua i cultura centenàries?”

“Una dictadura és sempre una dictadura. Alguns asseguren que els espanyols són l’única nació d’Europa disposada a lluitar en la defensa de la civilització occidental. Com poden fer-ho quan ells mateixos no gaudeixen de llibertat? Tot el món sap que l’unica manera de conèixer la veritable opinió d’una nació és donar-li llibertat de paraula. Aleshores podria veure’s que hi ha molt pocs afectes a la dictadura. Els totalitaris que triomfaren gràcies a Hitler i Mussolini no són els que poden restaurar la tolerància al nostre país. Un fet consumat no és excusa suficient per a fer-me romandre callat. No es discuteix un règim polític, sinó la pròpia dignitat humana.”

“Quina responsabilitat tenim envers les noves generacions! Els nens d’avui, en contemplar l’espectacle que els oferim, s’acostumen a un món que glorifica la mentida, la brutalitat que es vol justificar per raons d’Estat! Sapiguem restaurar dintre nostre el culte a la bondat i a la puresa, les virtuts que ens permetran acostar-nos a aquest miracle de cada dia que és l’ànima dels infants. La música ha d’ésser una font de comunicació entre els homes. Invoco els meus col·legues de tot el món perquè posin la puresa de llur art al servei de la humanitat per tal d’unir els pobles en un lligam fraternal.”

“Potser no tornaré a veure Catalunya. Durant anys, vaig creure que la llibertat tornaria a la meva volguda terra abans de la meva mort. Tornarà, això ho sé, i em sento feliç davant d’aquest pensament. Però hi ha la tristesa de pensar que jo no viuré per a veure-ho. Uns mots pels catalans? Que facin valer tots els seus drets i que no oblidin cap dels seus deures.”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!