SAVIESA DE GOS

Fa pocs dies vaig escoltar a la ràdio la queixa d’un tertulià, tot recordant el llibre de Rovira i Virgili sobre “Els darrers dies de la Catalunya republicana”, on es dolia que tota aquella ruta que va contemplar el patiment i la fugida de riuades de gent cap a l’exili, de tot allò ara només trobem en aquelles rutes de l’exili grans superfícies comercials, prostitutes i bordells, en un espectacle depriment on s’ha foragitat qualsevol rastre de memòria històrica, jo diria que també de dignitat, pel que vam ser, pel que hem patit i pel que volem ser.

Aquell comentari em va fer recordar quan vaig passar per terres de França en direcció a Luxemburg i Bèlgica, on totes les rutes són plenes de monuments, cartells, fotografies gegants i siluetes, recordant l’immens sacrifici en vides que van representar els combats de la primera guerra mundial. De tornada, si ens endinsem per les Ardenes, altre cop per tot arreu se’ns fa memòria del sacrifici en vides que va representar la batalla de les Ardenes a la segona guerra mundial.

El contrast entre què podem trobar a França, a Bèlgica o Itàlia i l’intent d’ocultar sistemàticament aquí sobre el nostre passat i la nostra història continua essent monumental. No sols és la justícia històrica que hem de continuar reclamant sobre els papers requisats de Salamanca, els treballs per localitzar i desenterrar les fosses comunes de la darrera guerra, l’anulació dels processos i condemnes executats pel franquisme, la condemna i revisió a fons de tots els anys de dictadura franquista i la transició. No és només això, és el que ens manca.

També, molts cops involuntàriament, ens fem partícips del silenci culpable per no dignificar certs espais històrics i en esborrar edificis i llocs que haurien de ser referents i lliçons permanents de la nostra història. Avui, tothom elogia el que s’ha fet a l’espai del Born, però cal no oblidar que li va anar de quasi res que les màquines i aquesta voluntat doblement assassina de fer desaparèixer el nostre passat, van estar a punt d’esborrar tot el que el subsòl contenia. El lloc només esperava que la ciutadania i polítics responsables pensessin en el deure de preservar la memòria, per dignificar la nostra història. Realment, l’únic que hem de ficar de la nostra part és dignitat. I reclamar-la.

A Lleida ha passat, està passant amb l’edifici del Roser, que havia vist restaurar els primers anys de democràcia l’Estudi General i on darrerament aixoplugava l’Escola municipal de Belles Arts i el Museu Morera. Històricament va ser allí, el 1707, quan l’edifici era un convent, on la població per salvar-se de l’assalt de les tropes borbòniques, pensant-se que els respectarien per ser lloc sagrat i pel dret d’asil que posseïen els recintes religiosos, fins a 2000 civils s’hi van refugiar. Tot va ser una il·lusió, i per pressionar els austriacistes que resistien a la ciutadella, van assaltar el Roser i passar a ganivet a tots els que allí es trobaven. Per això, des dels anys 80, era el lloc on per la Diada de l’11 de Setembre, els lleidatans retíem homenatge als que allí van caure per defensar la pàtria.

En una “brillant” idea de l’ajuntament socialista, en una hàbil maniobra per esborrar aquesta part de la memòria (que cada any anava a més), van començar a bombardejar als mitjans de comunicació que l’edifici estava molt malament, que calia una intervenció radical, que suposava una gran inversió i que calia donar-li altres usos més d’acord amb els temps que vivíem. Cercant l’auxili de “Paradores Nacionales” van proposar de reconvertir l’edifici en un Parador Nacional, ampliant les instal·lacions i transformant-lo en hotel d’alta categoria, en ple centre històric (van dir que així acabarien de rehabilitar tot el barri).

És veritat que l’Edifici, estant en desús, notava la falta de manteniment, que calia fer una certa inversió, que la zona s’anava degradant per l’abandonament d’activitats, etc. Tant van insistir que, tot s’ha de dir, ens van anar convencent a molts. En aquest sentit, mea culpa, per creure les mentides socialistes. En honor a la veritat només s’hi va oposar amb contundència i claredat la CUP. Ells no van cedir. En canvi, ERC i CiU van fer un trist paper.

I ara que no hi ha diners, en plena crisi, ens trobem que no tenim ni edifici, ni hotel (les obres resten paralitzades), ni parador ni memòria històrica ni res. Hem fet un gran negoci! Felicitem a l’Àngel Ros (sí, aquell que passa com a catalanista dins els socialistes!). Haurà aconseguit esborrar una part de la història de la ciutat que diu que estima. I no dir del que s’ha fet en record de les víctimes (totes civils) dels bombardejos de l’aviació italiana: ni rastre, ni un monument ni un recordatori destacat (per exemple amb fotos grans) de què va passar, ni on va passar. Tampoc ni rastre ni cap monument per recordar on estava el primer Estudi General, la primera Universitat de la Corona d’Aragó, que Felip V també ens va arrabassar. Molta sensibilitat d’esquerres per part dels socialistes lleidatans!

I així, escampats per tot el territori català tenim casos d’aquesta perseverant actitud de voler esborrar la història i la nostra memòria com a nació. Ens cal més dignitat. La ruta de l’exili, hem d’exigir dignificar-la, i això vol dir fer desaparèixer bordells i activitats infra-humanes. I per això cal pressionar i exigir-ho aquest torn a CiU i la Generalitat. Hem d’aspirar que com a mínim, tinguin el mateix nivell de visibilitat que la batalla de Verdún té per aquells indrets de França.