SAVIESA DE GOS

Xavier Massot Martí, de Lleida estant

4 de març de 2014
0 comentaris

Els darrers dies de la Catalunya Republicana

“Un llibre català que es publica a l?estranger mentre els llibres catalans són perseguits i destruïts a la nostra pàtria, significa que la guerra no s?ha acabat, que la guerra continua, que la guerra no pararà fins que Catalunya no recobri tota la seva llibertat nacional.”

“Els catalans han de tenir el coratge moral de renunciar als mites. No cal acudir a a llegenda per a trobar el dramatisme. No reduiran al silenci la nostra llengua. No la trauran de la ploma dels escriptors, ni dels llavis del poble. La nostra esperança és invencible. Catalunya i els catalans mereixen temps millors. Aquests temps vindran.”

Doncs bé, aquests temps ja són aquí. Fem honor a tots els que hi han deixat la pell. Estiguem tots a l’alçada de la història.

“Davant la certitud que Barcelona serà ocupada, ja no és el tarragoní, és el català qui sent el punyent dolor. No hi hauria res perdut definitivament si Barcelona aguantés. Quan la torre mestra cau, tot el castell se’n va a terra. Políticament és pitjor que els anys 1640 i 1714. Ara, gent d’altres terres ens ataca des de fora, i gent d’altres terres ens mana des de dins. Barcelona ha resistit gairebé més enllà de les forces humanes. Ha aguantat dos anys seguits els bombardeigs, l’escassetat de queviures. Els catalans dignes tenen l’ànima esqueixada. Saben que els espera el sofriment, la pobresa, la presó o l’exili, potser la mort. Però no renuncien a l’ideal, ni es penedeixen de tenir-lo, no tremolen, ni senten les basques de la por.”

“Es clou un període de catalanisme. Cau la Generalitat, que ha estat reduïda poc menys que res d’ençà que el govern de la República s’instal·là a Barcelona. I tornem a un període d’accentuat unitarisme espanyol. Catalunya és una nació trencada i dolorosa. Ha passat els segles edificant una organització política, un règim de llibertat i una rica economia, que s’ha esfondrat fins a tres vegades per la violència o per l’astúcia dels enemics.”

“Crèiem massa en la força pròpia i en el respecte aliè. Davant qualsevol paraula afalagadora castellana ens sentíem commoguts. Els catalans som ingenus, molt més que els castellans. Posàvem el desig en el lloc de la realitat i vivíem en un món imaginari. Aquesta vegada el cop no és solament militar, polític i administratiu. Va contra l’esperit, la idea, la cultura i la vida de Catalunya. Es vol destruir l’ànima nacional. Hi ha errors i culpes nostres, però el càstig és cada vegada, excessiu i desproporcionat.”

“Sembla que, aprimada la pell pel dolor, l’ànima dels homes es transparenti. El cansament físic no és res al costat de la depressió moral. La desolació és més accentuada en els polítics que en els intel·lectuals. Aquests, tenen la creença d’ésser un valor positiu i permanent. Els que només són polítics, tenen la sensació que llur eclipsi és definitiu. Els idealistes, mantenen encesa la flama espiritual, més disposats a sofrir i a creure en el redreçament. En aquesta hora de la veritat tràgica
desapareixen les exterioritats instintives o calculades.”

“Les dues majors culpes de Negrín com a governant són haver imposat un caràcter partidista al comandament de l’exèrcit i haver donat als catalans la sensació que eren manats per una gent hostil. Els republicans han perdut la guerra civil que els militars provocaren. Tal com el govern ha dut la guerra, damunt de Catalunya ha recaigut el principal pes, i recau ara la tragèdia de la invasió i de l’èxode. Així com l’ofensiva de Terol va salvar Madrid l’any 1937, l’ofensiva de l’Ebre va salvar València l’any 1938. Ni València ni Madrid, no han fet res per a salvar Catalunya en ésser envaïda per l’exèrcit més fort que han organitzat Franco i els seus aliats.”

“Els dirigents de la República han conduït malament la guerra, s’havia de perdre forçosament. Per guanyar la guerra calien alhora una política interior d’ordre i justícia i una política de serietat i modèstia. Només un canvi en l’escaquer europeu ens podia salvar de la derrota. Les equivocacions dels Estats democràtics són innegables, però també hi ha hagut culpes per part dels antifeixistes: els excessos dels incontrolats durant els primers temps de la lluita, el desori en la formació de les milícies, els entrebancs posats a la constitució d’un exèrcit veritable i eficient, la indisciplina d’alguns sectors populars, el desgavell en el treball industrial i agrícola, la persecució dels menestrals i petits industrials i comerciants, la incapacitat de molts dirigents, les desavinences i topades entre els partits i els sindicats, la diplomàcia vanitosa d’Álvarez del Vayo, la política de guerra de Negrín, que semblava a l’estranger d’ésser dictada de Moscú estant.”

“Una allau humana ha desfet, per uns dies, el traçat de la ratlla fronterera. Ara sí que no hi ha Pirineus! El govern francès no havia estat advertit a temps de la proximitat ni de les proporcions d’un tal èxode. Un altre país probablement establiria una barrera eriçada de metralladores, que no deixaria passar ningú. L’èxode crea a França, ja anguniejada per la situació europea, una pila de problemes. En permetre l’entrada dels refugiats, França salva desenes de milers de vides.”

“Els carrers i els habitants del Rosselló m’han fet sentir encara Catalunya. No m’he trobat foraster. Sento tangible, la unitat catalana. Avui els rossellonesos són francesos de cor i de voluntat. Ho són amb el manteniment de la llengua i de les tradicions catalanes. I nosaltres, no els volem sinó recordar la catalanitat de llur ànima. Un enllaç entre la Catalunya nacional i la França imperial. En una Europa nova, la unitat catalana podria ésser refeta dintre un conjunt més ample. L’esdevenidor de la Catalunya nacional és un alt i vast problema de reconstrucció de pobles en la pau, en la llibertat.”

Ara que Catalunya ha caigut, ara que volen esborrar el seu nom, el seu idioma, ara que sembla que es desfaci, el meu pensament nacional s’afirma amb més vigoria. Poso la meva esperança en els dies que vindran, en el dret que triomfarà, en les llibertats que es restabliran, en la llengua que persistirà. No em descoratjo, no renuncio, no deserto. De la màxima dissort, sortirà el definitiu redreçament, si els catalans sabem aprofitar les duríssimes lliçons que hem rebut.”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!