SAVIESA DE GOS

Xavier Massot Martí, de Lleida estant

28 de juny de 2016
0 comentaris

El somriure setmanal (2)

Aquesta setmana els polítics han deixat poques frases humorístiques. Però el que sí han hagut són postures còmiques i declaracions impressionants per explicar sense reconèixer que molts han perdut. Les cares dels capdavanters d’En Comú Podem en aquest sentit eren tot un poema, amb ulls vidriosos, senyal inequívoc d’haver plorat, sobretot Ada Colau, perquè suposo se li fonia aquella nit el vell somni de presidir algun dia la Generalitat. O els ulls vermells de refregar-se’ls per part de Pedro Sánchez. El mateix passava amb la gent de Podemos. O dels mosqueters de Ciutadans. Com sempre, una imatge val més que mil paraules. I els gestos i els posats reflectien a la perfecció qui havia perdut i qui havia guanyat. Per molt que diguin que “tenim els mateixos diputats”, quan es perden vots, molt més enllà del percentatge d’augment d’abstenció, la traducció real és que has perdut. Vés que costaria reconèixer-ho directament, sense ambigüitats, doncs no, es veu que a la gent no se li pot parlar clar. I és en aquestes circumstàncies quan potser s’agrairia una mica de sentit de l’humor, per molt difícil que sembli. Com a bons llatins, ens prenem les coses massa a la valenta. Has perdut? Doncs que sàpigues que sempre és una possibilitat. Perquè alguns es creuen que no els hi passarà?

Sí que fa riure, i a distància és la recerca detectivesca que han iniciat els de Podemos per explicar-se perquè han perdut més d’un milió de vots. Doncs, perquè ho heu fet malament. Com diuen alguns analistes polítics aliar-se amb Anguita sempre és letal. I aliar-se amb els comunistes i declarar-se socialdemòcrata deu ser un altre factor difícil d’entendre per molts ciutadans. Declarar-se hereu del 15M i al mateix temps tenir a Rodríguez Zapatero com a referent, també deu ser una d’aquelles coses que poden explicar la fugida de vots. Ai, caram quin drama, els que volien assaltar el cel! Sense avió ni helicòpter, segons es veu.

També fa riure, i molt, per inútils, les enquestes. No en van encertar cap. I ja no diguem el sondeig a peu d’urna. Allò ja va ser el “non va plus”. Ves per on, ara han descobert que la gent menteix. I ells es pregunten per què. Doncs per fer la punyeta, home! Que la gent està farta que la controlin i la manipulin i no vol facilitar la informació. Quin descobriment! Ara alguna empresa o càtedra universitària es dedicaran a fer estudis per arribar a aquesta senzilla resposta de la gent: “Aneu a fer punyetes!” A algú el sorprèn?

L’esperpent situacional aquesta setmana se l’emporta l’inefable Fernández Díaz, amb la filtració de les gravacions fetes al seu despatx, segurament fetes per gent del mateix Ministeri, addictes a un dels comandaments enfrontats en el seu interior. La manera de fer el ridícul a nivell mundial és fantàstic per part d’aquest ministre. A propòsit, no li va avisar a temps el seu àngel Marcelo? Li obrirà un expedient o el despatxarà? El cessarà o encara li mereix confiança? El ministre ha de donar explicacions urgents al Congrés sobre el seu àngel custodi. Si ja no podem confiar amb els àngels, on anirem a parar?

També va ser digna de veure a una exministra i membre de l’Executiva socialista com la Carme Chacón, tenir-se de quedar a presidir una taula electoral per no haver-se presentat els titulars. Ella, tan ufanosa, tan primmirada per a moltes coses, ella que mira per damunt a la majoria dels mortals. Ella, que aquell dia es va aixecar ben d’hora, perquè havia de fer moltes coses (anar a l’Spa, la perruqueria i la pedicura) i després fer la ronda de contactes i marxar cap a Madrid perquè la veiessin ben bé, per si de cas es podia tornar a postular com a candidata substituta de Pedro Sánchez. Doncs, vet aquí que va tenir que pringar i fer una cosa tan prosaica com anar introduint paperetes i sobretot fer el pesat recompte (que no ens herniéssim pas!). Veus de què serveix seguir la màxima del Guardiola de “Si ens aixequem ben d’hora, ben d’hora…?

La frase de la setmana se l’ha emportat, i no podia ser d’altra manera, en Mariano Rajoy. Quan sense sorprendre’s a si mateix va declarar amb clarividència a en Josep Cuní: “És molt possible que dintre de molts anys, el món sigui un sol país”. Pel cel es van tornar a sentir campanes i l’àngel Marcelo va plorar d’alegria: havia trobat un nou deixeble!

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!