Quan lluitàvem contra la dictadura, els socialistes no eren enlloc. Partits a l’esquerra del PCE com la ORT, el MC (on jo militava), la OIC i el PTE, eren molt més actius i tenien més presència. Només a partir del suport financer i logístic de la socialdemocràcia alemanya, van començar a fer-se notar. Primerament, dividint el moviment obrer, que s’agrupava entorn de CCOO, després pactant a corre-cuita amb l’UCD per la seva legalització. Aleshores els veia com uns aprofitats, i aquesta sensació no me l’he pogut treure mai, per molt que ho he intentat.
Realment mai he estat sota la influència socialista i també puc dir que mai els he votat. Això sí, vaig ésser un fervent federalista fins el 1983. Gràcies als socialistes vaig deixar de ser-ho. Quan Tarradellas va reclamar a “La Vanguardia” un “cop de timó”, al cop de poques setmanes, es produïa l’intent de cop d’estat del 23 F, i al cap d’uns mesos la ditxosa LOAPA. Si socialistes com Múgica i Siurana s’havien reunit més d’un cop amb Alfonso Armada, volia dir que almenys un sector no menyspreable dels socialistes participava de les mateixes idees. Després de l’intent de cop d’Estat, quan van guanyar les eleccions amb majoria absoluta de 202 diputats, il·lusos, alguns vam pensar que es podria escombrar el passat i modernitzar l’Estat, que aplicarien una política d’esquerres i una estructura federal a l’Estat. Però no es van atrevir ni a dissoldre la Guàrdia Civil ni processar als participants en l’intent de cop d’Esta. Quan vam veure que, per pressions de l’exterior, desmuntaven les drassanes i la siderúrgia, que obrien la porta als especuladors, em va assaltar una sola pregunta: si no transformen l’Estat ara, quan ho voldran fer? La resposta que em va donar la realitat va ser: MAI.
Altre cop em va desorientar el PSC d’Obiols, quan van començar a reivindicar el llegat i la política d’en Tarradellas. Ja no recordaven com els havia menystingut, sobretot a en Joan Reventós? Simplement era una manera de reconèixer el gran error de menysprear l’oferta d’ERC de formar coalició CiU-PSC-ERC arrel dels resultats de les primeres autonòmiques. Però el més gran error, que no han reconegut mai és que van menystenir la força de la consciència nacional en aquest país que es diu Catalunya.
És alliçonador que un personatge com Felipe Gonzàlez, responsable polític de la LOAPA i dels GAL ens vulgui donar lliçons sobre els drets de les nacions i els pobles. Que tingués la barra de dir-nos que una Catalunya independent és impossible diu molt de la talla moral. Que encara es negui a aclarir el paper d’alguns socialistes en la trama del 23F, que va enganyar fins al darrer moment a la població sobre la seva posició sobre l’OTAN, que va instal.lar la corrupció dins el seu partit i la seva administració (recordem al germà del senyor Guerra o el cas Roldan?).
Doncs la social-democràcia catalana ha mort, o està en vies de fer-ho, algú voldrà reconstruir-la. Tornant a unir les diferents fraccions que el procés d’autodeterminació ha disgregat. No serà fàcil però sembla que hi ha un espai polític. De forma similar a com es va formar el PSC durant la transició. Aquest cop, sense ingerències espanyoles. A aquest procés estan cridats ERC, les restes de Reagrupament i Solidaritat, MES i una part d’Iniciativa. Un altra qüestió és si això pot respondre a una autèntica necessitat d’una part de la societat catalana, que està per veure.
El renaixement d’un socialisme català i sobiranista pot acabar d’arraconar al PSC-PSOE a la marginalitat. Entre el què pot perdre del vot espanyolista que anirà a Ciutadans, el vot de protesta que anirà a Podemos i el que pot perdre cap al socialisme sobiranista, no seria d’estranyar que en unes properes eleccions el PSC passés a tenir només 6 o 7 diputats a la Ciutadella, amb la qual cosa faria difícil la recuperació del PSOE a Espanya. Al PSC li passarà el mateix que al Partit Socialista d’Itàlia: desapareixerà. L’única incògnita és saber si tardarà molt o poc. A cada elecció, menys vots, menys càrrecs electes, menys poder, menys influència, marginalitat, desaparició. Aquell dia molts no plorarem ni estarem tristos. Ens haurem tret una llosa del damunt, el mur de contenció que Espanya havia aconseguit instal·lar a Catalunya per frenar la consciència nacional.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!