SAVIESA DE GOS

Després d’assistir a la primera representació de “Tosca” de Puccini, em va colpir tant o més la magnífica funció brindada per les extraordinàries veus de la nord-americana Sondra Radvanovsky i de Abrogio Maestri, i l’espectacle que ens va donar la sorollosa benvinguda a l’entrada de la Rambla per part dels treballadors del Liceu, amenaçats per un ERE, on perilla no sols el seu lloc de treball sinó tot l’entramat econòmic i cultural del Liceu, a més d’explicar-nos les seves raons mitjançant pancartes i repartiment d’un full que portava el títol: “La Conselleria de Cultura vol enfonsar el Liceu”.

Per la gent que no vivim a Barcelona, que estimem la música i el país, el fet fa mal, sobretot pel desconeixement que se’ns vol imposar. Potser ja van essent hora de no
estalviar crítiques a les polítiques en Sanitat per part de Boi i Ruiz i de Ferran Mascarell en Cultura, que més enllà de les seves paraules, estan resultant letals. Recordant “Tosca” em vaig fer la pregunta: Qui està fent d’Scarpia dintre la Conselleria de Cultura?

A dintre el teatre vam assistir a una interpretació memorable del paper de Tosca per part de la Radvanovsky. A molts dels que hi érem, ens va travessar el cor l’extraordinària versió de l’ària “Vissi d’arte” i la magistral interpretació del personatge Scarpia per part de l’italià establert a l’Eixample Ambrogio Maestri. Scarpia és la personificació del malvat i sàdic per excel·lència en el món de l’òpera, que ens recorda massa a tots els torturadors professionals de totes les dictadures, inclosa la que vàrem patir aquí. Una representació digna de veure i absolutament recomanable, que deixa el nivell artístic del Liceu en un lloc ben alt.

Però tot aquest esforç per mantenir una alta qualitat en les programacions del Liceu (que avui competeix globalment amb altres teatres d’òpera de tot el món) se’n pot anar en orris per l’obsessió de retallar sense mesura, quan només es cerca la rendibilitat econòmica. Com bé diuen els treballadors del Liceu, aquest és el “buc insígnia de les institucions culturals del país. S’està obrint la porta al malbaratament i al desviament de la despesa salarial a formes de més difícil control. Privatitzar per poder lucrar-se impunement.”

“El frustrat intent de col·locar-nos l’encausat per corrupció Xavier Solà, l’ha resolt (en Mascarell) enviant-nos a Roger Guarsch, qui ha desballestat la mútua l’Aliança, per fer el mateix amb el Liceu. Presumeix de no saber ni tenir cap interès per la lírica, però en té molt en reduir la despesa salarial únicament.”

Realment, el fet és preocupant, i encara que jo no sóc massa partidari de les subvencions sense retorn social, el Liceu precisament escapa del model de subvenció gratuïta, ara que el Patronat s’ha obert a cercar noves formes de patrocini i finançament, per consolidar un nivell internacional; ara precisament, el gestor enviat per la Conselleria pot fer malbé tota la feina que amb molt d’esforç s’ha intentat mantenir fins no fa gaire. Si hi ha algun referent indiscutible a escala internacional en el camp de la música que representi a Barcelona i a Catalunya, aquest és el Liceu.

Si això ho ampliem al camp de les institucions culturals, juntament amb la Sagrada Família, la Fundació Tàpies i els museus Miró i Picasso, formen part del gruix de la potència cultural que pot mantenir Barcelona com a referent mundial. Només per això, caldria que les prioritats, si s’han d’establir, haurien de començar per aquí. Si cal retallar, hi ha moltes despeses en flotes de cotxes oficials, cerimònies protocol·làries, premis i guardons que es donen sense gaire sentit i moltes divisions administratives irracionals que al si de la Generalitat es poden suprimir. Potser que comencin per aquí, o millor, potser que els ciutadans comencem a exigir-ho amb més força, si realment volem un país nou i millor.

O potser, a algun càrrec o Conseller, l’haurem de sotmetre a un càstig menor però igual de contundent que al malvat Scarpia: una sortida obligada d’escena al final del segon acte, sense esperar al final del mandat o representació.