SAVIESA DE GOS

Gènere: Teatre. Comèdia
Autor: Jordi Galceran
Director: Segi Belbel
Actors: Jordi Bosch i Jordi Boixaderas
Valoració: Per distreure’s i passar una bona estona (6 sobre 10)
Lloc i data: La Llotja de Lleida, 21.06.2014

En aquests temps de crisi, la gent del teatre ha de fer un treball superior per maximitzar els diners i els esforços, per poder fer espectacles amb un mínim de qualitat per atreure espectadors i que aquests no surtin decebuts del que se’ls ha ofert pel que han pagat. Per això els decorats, l’escenografia i el repartiment es redueixen al mínim indispensable. En aquestes condicions de temps minimalistes, sembla quasi un miracle que hi hagin espectacles que encara puguin atreure i s’aguantin per ells mateixos, sense donar la sensació de naufragi.

Les retallades en cultura tenen aquestes coses, que els seus integrants s’hi han d’esprémer el cervell i ficar molta més dosi d’imaginació per tirar endavant. En principi, aquesta obra d’èxit a la sala Villarroel, ens presenta un tema que és suggerent, l’espectador acudeix pensant que ens donarà llum sobre les interioritats d’una oficina qualsevol del sistema financer. Però ben aviat descobrim que la trama, a més de tractar de la problemàtica econòmica, ens endinsa sobretot en una sèrie de problemes personals i de relacions humanes que poden esdevenir entre dues tipologies que, per sort o per desgràcia, abunden en el nostre entorn: els “gilipolles” i els “caradures“.

D’una banda, el “caradura“, pagat de si mateix, que ha clissat al director poca-pena d’una oficina bancària, el qual converteix en el seu objectiu perquè aquest li doni un crèdit, a canvi que ell no sedueixi a la seva dona. Aquest és el plantejament real de tota l’acció que s’esdevé en aquesta comèdia sense massa pretensions que sovint ens fa riure i que passa molt de puntetes pel món de les oficines bancàries i la relació entre els directius d’aquestes i els clients.

Llàstima que aquest aspecte no s’hagi aprofundit gens, perquè el tema dóna per molt. Els que treballem en aquest món, sabem de moltes interioritats surrealistes que es donen en la gestió diària de les relacions amb els clients. Directors sense cultura i quasi sense estudis que exerceixen un control inútil sobre els altres empleats; la xafarderia que a voltes posseeixen en grau superlatiu de què volen saber sobre els clients ultrapassant l’interès purament comercial de la seva feina; les manies personals que molts directors tenen com classificar les tasques, com arxivar els documents; les relacions d’amor-odi amb els seus immediats superiors, el comportament mesell que tenen davant la jerarquia, l’autèntica opinió que els mereixen els clients, als quals raspallen excessivament en la seva presència i menyspreen de forma ostentosa quan aquests se’n van de l’oficina, etc., etc. La gent no hauria d’oblidar mai que el client no té nom, només és “OBJECTE DE NEGOCI”, literalment.

Tot això i molt més, ha desaprofitat Segi Belbel per convertir aquesta obra en una autèntica comèdia àcida. Més aviat, sembla haver ficat molt edulcorant perquè ningú s’ofengui del tot. O simplement, no va cercar massa informació entre alguns treballadors de banca que li haguessin facilitat amb ganes tota la tipologia i les moltes situacions quasi esquizofrèniques que es desenvolupen dintre de moltes oficines bancàries. A banda, que en alguns “gags”, es nota la influència de comèdies franceses com “El sopar dels idiotes”, utilitzant els mateixos girs i que suposem que li han servit d’inspiració.

D’altra banda, el treball dels actors és bo, sobretot en Jordi Bosch, que broda el paper. Com que l’escenografia es limita a una taula d’oficina, dues cadires i un gran focus al sostre, no té més complicacions tècniques ni d’il·luminació. Temps de crisi.